11

Aquest està força entretingut.


11- preparatius


Per portar a terme l’operació haguessin necessitat un mapa, però en Dalt coneixia la ciutat. No era molt difícil de fet, es tractava d’una estructura geomeritzada fins a punts inimaginables, era tot igual. No tenia casc antic ni res per l’estil, i el sistema de clavegueres l’havia estudiat a la universitat, se suposava que un químic acabaria treballant en una cosa així. Els dontians no donaven lloc als teòrics, tot havia de ser aplicable de manera pràctica, o era inútil. Anirien en Dalt com a coneixedor de la ciutat, la Siara com a experta cos a cos, en Gnimt s’encarregaria dels explosius, i en Zin dirigia l’operació.
Com a les pel•lícules digué en Dalt sense poder reprimir una rialla quan li ho van comunicar. Havien destinat una cabana a les reunions de l’equip, semblava una operació d’alt secret militar.
Tots el miraren estranyats.
189 Ningú diria que sou Nimrodians que no heu vist mai una pel•lícula. Sembla que ho hagueu fet a posta i tot. Infiltrar-se per les canyeries- no parava de repetir en Dalt rient- encarregat dels explosius, experta cos a cos i el típic indígena coneixedor de la zona jajajajaja
190 D’on dimoni l’heu tret aquest?- deia la Siara
191 Deixa’l, tant de temps vivint a Dontam el deu haver deixat tocat- ironitzava en Gnimt.
192 Bé deixant-nos de tonteries aquest és el pla alguna pregunta?
193 on dimoni els hem de col•locar els explosius?- preguntà en Gnimt
194 A la seu política, a la seu econòmica i a l’estació de tren.
195 Jo no en sé res d’explosius!
196 És igual, són molt fàcils d’utilitzar i de fet només hauràs de transportar-los i posar-ne un. El pla és el següent. Entrarem per les canyeries de desguàs que donen fora de la muralla de Dontam, no serà agradable.
Aleshores jo i en Dalt tirarem cap a una sortida que dóna prop de la cambra parlamentària. En Gnimt i la Siara aniran cap als magatzems de fusta. posaran uns explosius de control remot. Seguint les vies dels trens que arriben anireu cap a la sortida que porta a les taladores, fareu explotar les vies i fugireu. Ens reunirem a les estepes de ferralla. Segurament ens perseguiran. Aleshores farem explotar els magatzems, i per por de que hi hagin mes atemptats segurament tornaran cap a la ciutat. Tot clar?
197 Tot això sense resistència enemiga?
198 Per la nostra banda hi ha poca vigilància. En canvi els magatzems de fusta estan molt vigilats, per això t’acompanya la Siara Gnimt.
199 A la Nahina li faria més il•lusió que a mi- es queixà ell.
200 Ella dirigeix l’atac contra les patrulles que inspeccionaran la selva.
201 I perquè he d’anar jo? pot anar-hi qualsevol.
202 Perquè ets el menys capacitat per lluitar, per això.
203 cagundena!
204 Per aquesta missió necessitaràs certes dots que la Siara t’ensenyarà aquesta última setmana abans de la missió- aclarà en Zin.
205 Hauràs de ser ràpid silenciós i has d’aprendre a concentrar-te només en l’èxit de la missió.
206 Doncs em temo que tindràs molta feina, això si ho aconsegueixes, no estic fet per actuar d’infiltrat.
207 Ja ho veurem.
Aquella setmana no li van veure el pel a en Gnimt. La Nahina havia quedat alliberada de la seva obligació d’oficial d’entrenament, així que ara en Dalt passava les tardes amb ella. Tothom s’estava preparant molt durament per la batalla imminent i ell no feia més que dormir passejar i pensar. Pensava moltes coses. S’imaginava que passaria si feien fora els dontians, i també que passaria si perdien. No volia ni pensar tota la gent que podria morir. Tenia molta por, i tant de temps d’inactivitat i expectativa no l’ajudaven gaire.
En Dalt tenia trenta-un anys, per als ex-esteparis era considerat ja com un ancià. El respectaven perquè era amic d’en Jomlic, que en tenia quasi quaranta. Era curiós que en Jomlic hagués aconseguit viure a les estepes de ferralla, però amb les seves dots científico-tècniques segur que havia aconseguit muntar un artilugi o alguna cosa així per sobreviure. El cas es que era molt respectat entre la seva gent que el veien com un savi.
La primera guerra dels dontians contra els nimrodians havia estat fa uns deu anys segon en Zin.
En Jomlic deia que havia lluitat amb en Dalt de banda dels dontians, i que un dia el va perdre de vista en mig de la selva després d’una petita refrega. La Nahina devia de tenir nou anys en aquells temps, en Dalt no se’n recordava, de fet no recordava gairebé res.
Ara ella en tenia dinou recents, i es retrobaven allà, en una situació de molta tensió. Però ella com si res, estava seguda al seu costat amb les típiques robes lleugeres nimrodianes, mirant el cel i amb els peus a l’aigua.
208 Que tal va el pla d’infiltració?- preguntà ella.
209 No ho sé molt bé, la meva única utilitat es guiar-los per les clavegueres de dontam, no han confiat en cap virtut meva en aquesta operació.
210 Però ets imprescindible, els coneixements també són una força, una virtut.
211 Però els meus no tenen res a veure amb ser intel•ligent ni cap altre qualitat, només que vinc d’allà.
212 cert, però et necessiten. Mira’m a mi, tinc un paper molt secundari, m’agradaria acompanyar-vos, i l’únic que em confien es acabar amb una patrulla de vint homes amb uns 60 soldats. A més estaré a rereguarda perquè no es poden permetre el luxe de perdre’m.
213 mmmh... no sé... Has dedicat tota la teva vida a aquest moment no?
214 I als deus, en ells trobo una transcendència, una mena de veritat indiscutible, que em dona pau.
215 Tota la vida en aquesta selva... i que dimonis has fet aquí?
216 i que has fet tu allà?
217 Doncs no casar-me i ser diferent de la resta.
218 Apassionant
219 I frustrar-me contínuament, voler fer alguna cosa i veure com la meva vida anava passant inútilment. De la guerra no me’n recordo.
220 Jo tampoc.
221 Així que estem a punt de reviure una cosa que no recordem... com creus que actuaríem si ens en recordéssim?
222 En Gnimt diria que si ho recordéssim no lluitaríem.
223 Al principi se’m va ocórrer que senzillament podríem anar cap a l’est, els dontians no hi tenen res a fer en aquelles planures, hi estaríem bé. Però he anat entenent quin és el valor de Zil per vosaltres, entenc que no vulgueu fugir. I jo tampoc vull anar-me’n. Però no vull perdre-us, penso en que faria si moríssiu, he aprés a apreciar-vos, no sabria que fer. Això no pot acabar bé. Us estimo com si fóssiu la meva familia.
224 Serà difícil... el que ens espera vull dir. Em costaria veure morir el meu pare, en Gnimt en Nim. I tots els altres. Hem aprés a apreciar-te Dalt, lamentaríem la teva pèrdua com la de qualsevol altre.
225 Morir? no tinc intenció de morir, bé no m’ho havia plantejat. No vull morir, he vingut a ser feliç, i lluito per això, morir seria estúpid.
226 Però podria passar. Em sembla que no has assimilat el perill.
227 mmmh. I que et diuen el deus respecte la guerra?
228 El de sempre, que si estem disposats a donar-ho tot podem fer qualsevol cosa.
229 Molt ambigu no?
230 I molt cert.
231 bé, jo me’n vaig a fer el dinar, estic fart de ser inútil.
232 Vagi bé, jo em quedaré banyant-me per aquí.
En Dalt s’allunyà, anava cap al poble. a uns trenta metres s’aturà. Va sentir com un objecte gran es capbussava a l’aigua. Devia ser ella. Va retrocedir uns quinze metres i va pujar a un arbre, des d’allà la veia banyar-se. Es va quedar observant-la. Era molt jove li quedava molt per viure, no hi pintava res en aquella guerra, i havia sacrificat tota la seva vida en aquell sentit. La vida no havia de ser una guerra, creia en Dalt. La veia allà, enmig dels reflexes del sol, i imaginant tot el que li podria passar tenia ganes de protegir-la. Volia agafar-la entre els seus braços i evitar-li tots els perills, apartar-la dels trets. Tenia gràcia, ella estava molt més preparada per la guerra, i mes conscienciada per morir que ell. I ell volia protegir-la, era més aviat ell qui necessitava protecció. Però no volia deixar-la lluitar, preferia patir ell abans que patís ella. I es quedà dalt d’aquell arbre, plorant per el que encara no havia passat.
Quan ella tornà al poblat en Dalt no hi era. Ningú l’havia vist, i no el veieren en tot el dia.
En Dalt se n’havia anat a Zil. Arribà prop de l’antiga estació del 38-t, recordà aquell viatge que havia fet fa temps. Anava a veure en Jom.
Pujà per la empinada pendent vorejada de cases que portava al temple. Ell era allà. havia intentat recuperar alguns dels seus experiments.
Era allà al mig, envoltat de vegetació i maquinària destruïda, semblava buscar entre paperassa. Era enfonsat en la foscor de la tarda, no entrava molta llum a la sala.
233 Te’n recordes d’aquell producte?- Digué en Jom sense ni tansevol saludar
234 quin?
235 aquell gas, que de lluny es veia blau.
236 Aquell que volies elaborar per canviar la ment humana?
237 Si! era capaç de arrencar els mals instints de la gent, l’egoisme i tot això. Suprimia el concepte del jo, i la gent deixava de pensar només en ells mateixos.
238 Sembla més filosofia que ciència.
239 Ja. La ciència és filosofia.
240 En part.
241 No, completament. Aquest intent de descobrir coses, aquesta tafaneria típica de la filosofia és la base de la ciència. La filosofia planteja preguntes i la ciència intenta respondre-les, el millor equip que mai hagi existit.
242 Ja, si que me’n recordo... perquè el vols ara?
243 No el vaig acabar, m’hagués agradat deixar-lo fet, com una mena d’obra pòstuma. És el treball més ambiciós que he realitzat. si no l’acabés podries fer-ho tu?
244 que et fa pensar que jo seguiré viu?
245 No pots morir.
246 ah...
247 Encara tens masses incògnites al cap, no coneixes la teva vida, ni tansevol t’has fixat un objectiu. Patiràs molt més encara abans de morir. Veuràs una solució i te la destruiran, en veuràs una altre i fracassarà, cauràs en els més profunds pous de bogeria, faràs pagar als altres els teus errors, t’adonaràs de que tot esta perdut massa tard i moriràs d’impotència.
248 Merda aquí no hi és.- feu en jom tallant qualsevol possible resposta.
249 Crec que recordo com era...
250 Sí? Doncs algun dia prova-ho, les possibilitats de fracàs són altíssimes però bé. Això és una antiga discussió entre en Pohgahn i jo.
251 En Pohgahn?
252 Un vell que vivia amb mi a les estepes de ferralla, també és un filòsof, però no volia lluitar, i era massa vell, així que es va quedar allà. Potser m’hauria d’haver quedat amb ell.
253 Jo també em pregunto si realment he fet bé d’inmiscuïr-me en aquesta guerra- es digué en Dalt en veu baixa.
254 Tothom es fa aquesta pregunta. Només sabràs si has fet bé quan acabi la guerra.
255 Massa tard.
256 Sí.
En Gnimt tornà el poblat molt cansat, no sabia per a que dimoni li serviria el que la Siara l’obligava a fer. Eren com una mena de jocs de supervivència enmig de la selva.
Una mena de combat en que un tenia que tocar a l’altre amb una sarbatana. Els primers cops no havien durat ni cinc minuts, al final va aconseguir aguantar mitja hora, tota l’estona fugint. I les següents tardes serien iguals. Estava ple de rascades, mort de cansament, la roba bruta i mullada i ple de cops. Quan ja queia la tarda ell i la Siara van menjar uns peixos i van tornar al poble. No parlava gaire. A ell aquella dona el fascinava, tan esvelta i àgil. Era molt diferent a ell. No es va atrevir a preguntar-li perquè havia vingut a ajudar-los, ja li preguntaria algun altre dia si la confiança creixia una mica.
Durant el sopar s’assegué amb la Nahina. Se la veia una mica preocupada. Era seguda amb les cames entre els braços i la mirada fixa a la flama del centre.
257 I en Dalt?- murmurà ella.
258 No és aquí?
259 No
260 Vaja, deu haver anat a donar una volta, el molt... té tot el dia lliure jaja
261 Ah... si... que tal l’entrenament amb la Siara?
262 Que? ah... bé, bé. Cansat, ens hem passat la tarda corrent i saltant pels arbres. aquella noia no es cansa mai jaja.
263 La Siara? si que se la veu atlètica sí- deia distant la Nahina.
264 Et preocupa que en Dalt no hi sigui oi? No et preocupis per ell, és algú amb gran tendència a la melancolia i li encanta això d’anar-se sol a llocs solitaris.
265 Ja, suposo.
266 No és normal en tu que et preocupis així per a algú sense motiu.
Ella no li respongué. Les ombres de les flames ballaven pel seu cos, per la seva roba i pels seus cabells. En Zin la mirava de lluny, en Gnimt cregué entendre-ho.
267 No sé si tiro per el bon camí, ni si ho hauria de dir però...
Es feu un llarg silenci.
268 Saps que en Dalt és massa gran per tu oi? A més estem a punt de començar una guerra, no és el moment perquè sentis una cosa així per primer cop.
269 No saps de que parles.
270 Ja. Només tu sabràs el que et passa pel cap, però som amics des de fa molt de temps, només és un consell.
271 Un consell una mica inútil no et sembla? L’únic que has guanyat és un intent de confirmar les teves teories, a mi no m’ajuda gens.
272 Perdó, tens raó.

I es quedaren allà davant la foguera sense dir res més, fins que tothom se’n va anar. En Gnimt es va quedar dormit allà, sobre una d’aquelles mantes. Ella el va cobrir amb la seva i se n’anà. Pujà al santuari dels deus. Des d’allà dalt veia Zil. i mirava a l’altre únic temple dedicat als deus Nandars. Hi havia una llum encesa. I veia dues siluetes segudes l’una davant de l’altre.
- Ja veurem, espero no haver de provar-ho.

El dia va començar molt d’hora per en Gnimt. Encara no havia sortit el sol, que una ma ferma el sacsejà per despertar-lo
273 Ja has dormit prou, som-hi
274 mmmh... que?... hhhh...
L’agafà per les espatlles i l’aixecà de cop.
275 Però que fas?
276 has dormit bé?- li preguntà la Siara sarcàsticament.
277 Ja ja i tu?
278 Fa massa calor en aquesta selva, dóna ganes de dormir i això és perdre un temps que no tenim.
279 a menys que el temps estigui per perdre’l dormint no creus?
280 A menys que no vulguis tornar-te a despertar, per cert dubto que avui dinis.
281 m’ho impediràs?
282 me l’hauràs de treure per poder menjar- digué ella amb un gran somriure.
283 sembla divertit, t’enteraràs.
284 Jajajaja. Tinc aquí dins la motxilla algunes fruites i un tros de carn cuit, no menjaràs fins que me’l treguis.
285 Que vols dir? que ni tan sols em deixaràs sopar?
286 exacte. I no et recomano que provis de menjar una altre cosa o em posaré dura.
287 Quina por.
En Gnimt avançà la mà en un ràpid moviment, però la Siara feu un salt enrere donant-li una puntada de peu a la mà, que li va fer prou mal.
288 Serà difícil- es digué ell.
La perseguí cap al llindar del bosc. Un reflex el va fer distreure’s i en el temps que s’hi fixava ela ja havia desaparegut. Veié un ganivet clavat sobre un soc, repenjat a ell hi havia una sarbatana amb tres dards paralitzants. Els agafà amb recel, això significava que ella devia tenir a disposició el mateix armament, es posava perillós, només havia fet tres dies d’entrenament i li queia això a sobre.
S’endinsà a la selva amb l’arma de projectils a la mà i el ganivet a la cintura, ell hauria de buscar-la. Veié un ratllada profunda i vertical en un tronc, devia haver-hi clavat el ganivet per pujar. Va pujar a l’arbre, i seguint les branques a les quals els hi havia caigut fulles la seguí fins al riu. Ella devia saber que en Gnimt sabia rastrejar, així que segurament li hauria parat una emboscada, o l’hauria enganyat, o potser sabia que en Gnimt pensaria això i simplement s’havia amagat al riu. En Gnimt arribà en un parell de salts a una branca prou espessa, recolzà la punta de l’arma i escrutà el riu. Estava prou calmat, no hi havia res que pertorbés la calma del lloc ni la fluïdesa de l’aigua. Era perfectament possible que estigués en el plec d’aigua que es creava quan el riu vorejava una roca del centre de l’aigua. Segurament el devia estar veient, no utilitzaria la seva arma fins que ell el trobés. Hi havia una pedra prou grossa en un lateral, sota d’ella hi creixien líquens i molta vegetació. Cregué veure-hi una ombra, podria ser ella, però no podia malgastar dards, i llençar una pedra seria revelar la seva posició inútilment.
Havia de fer-la sortir de on fos, i ràpid, perquè en unes hores tindria gana i seria més difícil. Salta al mig del riu, i ganivet en ma corregué cap a l’ombra de la roca, amb una mica de sort seria allà, o espantada per por d’haver estat localitzada sortiria d’on fos que estava.
Res. Dins del forat no hi havia res, i no hi va haver cap variació, no va passar absolutament res. I si ella era a prop l’hauria sentit. Malament. S’assegué a reflexionar.
A veure, el més lògic si fos ella seria no quedar-se a prop de cap punt de referència, simplement quedar-se enmig de la selva, però així no tindria cap gràcia. A més en aquell àmbit no hi tenia res a fer, si ell fos ella...
Es dirigí cap al temple, rastrejant la selva, però fent veure que només anava al temple. Hi va arribar, va pujar-hi, no hi havia ningú. Era impossible trobar-la en aquella selva. Es pujà al teulat. Des de allà ho escrutà tot, veié la cascada i seguí el riu fins a Zil.
Això era més complicat que els jocs que havien fet fins ara, en que ella l’havia d’atacar i per tant no s’amagava. Ara tenia el suspens de que podria estar en qualsevol lloc.
Però si pretenia impedir-li menjar tenia que ser en algun lloc vigilant-lo. Ja eren les 10 del matí, no teia gana encara, per tant no necessitava menjar ni ella vigilar-lo. Però si pretenia poder-lo localitzar quan fossin les dues hauria de trobar-lo, o saber on seria.
La situació d’ella també era complicada, a menys que sabés en tot moment on era ell. Això només ho podria fer seguint-lo tota l’estona sense que ell se n’adonés i creant rastres falsos.
Tenia que fer veure que no se n’havia adonat, seguir buscant-la per la selva, però intentant localitzar-la darrera seu.
Estigué així una mitja hora, per terra, pels arbres però res. Al cap d’una estona recaigué al riu. Havia de fer-la sortir, no podia trobar-la, però se sentia en cor d’enfrontar-se amb ella. Ben pensat allò era fàcil, només tenia que recollir una fruita i fer veure que se la menjava. Però com actuaria ella? Havia dit que es posaria dura, utilitzaria el ganivet?
Es va parar al costat d’un arbre fruiter, amb tota naturalitat va fer caure una fruita.
Es va quedar quiet, “Merda” pensà, se li havia notat que ho feia per localitzar-la. Ara ella ja sabria quines intencions tenia. S’arrupí, amb la fruita entre les cames, analitzà les copes dels arbres que l’envoltaven i cridà
289 A la teva salut!
290 molt bona Gnimt, has estat progressant eh?
291 m’has donat massa temps maca!
292 Aquesta era la gràcia no?- La veu semblava venir de dalt, però en Gnimt no podia concretar d’on.
293 I ara què? m’impediràs menjar-me la fruita?
294 Crec que no cal no?
295 No- digué esclafint en una profunda rialla- som-hi doncs.
Feu un gran salt i pujà a les branques baixes d’un arbre. La veié ajaguda en unes branques amb el ganivet a la mà. Ella S’abalançà sobre seu i li feu un tall al braç abans de que hagués establert en aquella branca. Reaccionà agafant-la d’una cama, li va fer perdre l’equilibri i va caure, dreta, no obstant. Ell li llançà el ganivet al temps que treia la sarbatana, mentre ella l’esquivava aconseguí disparar-li un dard, no la tocà. Ella li llançà el seu ganivet, per esquivar-lo caigué aparatosament de les branques. Al donar-se la volta ja la tenia a sobre,
el ganivet volava cap al seu braç. El parà amb la mà. Mentre forcejaven s’impulsà cap a l’esquerra fent-la caure i deixant el ganivet clavat a terra. Ell intentà apartar-se, ella agafà l’altre ganivet i el perseguí. De reüll veié com treia la sarbatana, feu un salt i caigué darrera un arbre, esquivant el projectil de poc.
Es donà la volta i ja no hi era. Era evident, estava sobre seu, agafà la seva arma i sense ni mirar a dalt rodolà de costat esquivant així el ganivet, Ella caigué al seu costat, l’arma es clavà a terra i ell sense ni mirar disparà.
El tenia clavat.
296 Sembla que has guanyat, bé, jo diria que l’entrenament s’ha acabat, menja això i ens veiem d’aquí una estona- Caigué fulminada.
En Gnimt la portà a coll al campament, es moria de ganes de fer aquella entrada triomfal. Volia que el veiessin així. Havia vençut la millor militar del campament, i tornava amb la noia als braços i un parell de talls, era perfecte. Es reia en el seu interior, estava eufòric. Aquella dona era una lluitadora esplèndida, i ell ho havia fet, ell que no en tenia ni idea de lluitar, no era una batalla a mort però deu n’hi do. Estimava aquella dona que tenia als braços.
Ben pensat havia caigut en allò en que criticava la Nahina, i hi havia caigut en temps de guerra, seria dur.


A veure quan sel llegeix algú perxó...

Aquest nosta mal.

9-Turistes a les planes grises

a les estepes de ferralla. El paisatge era idèntic al que en Dalt recordava, allò no canviava mai. muntanyes de ferros plàstics i restes orgàniques, amb clapes de gent i petits focs pudents. Ningú es fixava en ells, ningú es fixava en ningú. ni tan sols es podia dir que es respirés tristesa, aquella gent no coneixia la felicitat, no es pot parlar de tristesa en qui no ha viscut cap altre cosa. Tampoc era resignació, car no coneixien el mal contra el que no podien lluitar. Era desesperançador. gent que no tenia cap motiu per viure, matant-se per sobreviure. A qui dirigir-se doncs? qui podia liderar els altres? a qui li havien de transmetre la seva proposta?

Optaren per pujar-se a una muntanya de brossa i cridar, però segurament els devien prendre per bojos, o el seu missatge no els hi interessava així que van fer cas omís.

Amb aquesta gent no s’hi pot fer res- es lamentà en Gnimt.

No és d’estranyar.

i doncs... que fem?

mmmhhh- feu rascant-se la barbeta en Dalt.

Eren dos intrusos en aquell món, contemplant-lo des de dalt d’un mirador.

que dimoni podria fer lluitar aquesta gent?- es preguntà en Gnimt

Ni idea, però res millor per conèixer les motivacions d’aquesta gent, si es que en tenen, que viure amb ells uns dies.

Amb ells? entre ells diràs

I així va ser, en Dalt i en Gnimt es van muntar una improvisada cabaneta, es van fer un foc, i se’n van anar a buscar menjar.

Donaren un volt per allà, no es veia a ningú menjant, els que menjaven estaven molt ben amagats per impedir que els hi robessin. S'assegueren al peu d’un petit turó d’escòria.

sembla que haurem de parlar amb algú no?

si suposo que sí, això o ens posem a fer fotos com turistes Dontians a les cascades de la selva- digué en Gnimt- i es posà a riure descaradament.

Mira allà!- l’interrompé en Dalt.

Hi havia un petit forat d’on sortia un lleuger resplendor. En Dalt s’hi apropà mentre en Gnimt s’ho mirava curiós.

Hi ficà el cap, i una pedra li impactà a la cara, una petita vella sortí disparada amb un farcell a la mà. En Gnimt feu un àgil salt i la capturà. La vella es debatia amb totes les seves forces.

Para, para feu en Gnimt, no et robarem pas el menjar.

que voleu doncs, cridà la vella.

preguntar-te d’on has tret el menjar- feu en Dalt que ja venia amb la ma tapant-se l’ull ferit.

És un nen mort, murmurà la vella, me n’ha donat la meitat la dona a qui he ajudat a parir.

La meitat!?- feu amb cara de fàstic en Dalt.

És clar, no me’l donaria pas tot- digué quasi inintel·ligiblement la vella, a qui faltaven moltes dent ja.

En aquestes condicions... no se de que t’estranyes Dalt, deixà anar en Gnimt.

vosaltres no sou d’aquí. a que heu vingut?

bé a dir veritat buscàvem la vostra ajuda per recuperar Zil i fer fora els Dontians.

recuperar Zil i fer fora els Dontians... no se de que coi parleu! teniu menjar per donar-me?

no.

doncs apa siau.

i sortí disparada, tan ràpid com les seves curtes cames li permetien.

- d’on deu treure tanta energia una vella desnodrida?- ironitzà en Gnimt.

- No poden pas menjar bebès tots els dies. busquem més gent.

I seguiren per allà donant voltes. ningú donava voltes, ningú escarbava, ni caçava, d’on coi treien el menjar? En Dalt però començava a assimilar el funcionament d’aquella gent. Però encara li faltava algo per acabar d’entendre’ls. Aquella nit ell i en Gnimt dormiren amb la panxa buida. Al dia següent ja se menjaven fins i tot les ungles. trobaren una rata i la rostiren. Però de cop quatre nens van sortir del no res i se la van emportar, així que encara passaren un altre dia sense menjar. El tercer dia només van menjar una sargantana. Al quart es van barallar amb uns homes per treure’ls-hi una pell de plàtan. i se la menjaren mentre es llepaven la sang.

- aquests homes són molt forts, ens anirien realment bé...- deixà anar en Gnimt, però bé que més don? mai ens ajudarien, i a mi ja m’està bé potser així deixen la fotuda guerra en punt mort.

- Ja ho tinc! està claríssim, aquesta gent es deixaria disparar per una compresa ensangonada! Si volem que lluitin, per trist que soni el que hem de fer es posa’ls-hi un pal amb una pastanaga penjant davant!

- la mare que et va!...- es queixà en Gnimt- tenia que trobar la solució el molt!...

10- Sembla k la cosa pinta millor no?

Tornaren el més ràpid que pogueren al famós campament provisional sense nom. La veritat és que les estepes grises no eren un gran lloc per viure-hi.

no heu tardat molt... k passa heu vist k aquella gent no respon a res i a la setmana us heu desanimat eh?

Era la Nahina, ajupida de puntetes sobre una de les primeres branques d’un gran arbre k els mirava amb un somriure cínic.

desgraciadament no...- feu en Gnimt.

Desgraciadament?- pregunta ella , deixant caure el cap cap a un costat com si fos un mussol.

Per en Gnimt si- digué en Dalt rient- es veu que preferia k no ho aconseguíssim i renunciéssim a la guerra.

sep, però aquest il·luminat ha trobat un mètode de fer-los lluitar com mercenaris, poc ètic però bé.

tsk, si guanyem a ells també els hi anirà bé així que de fet els hi fem un favor- feu ella.

anem al campament i ja explicareu els detalls allí.

Arribaren ràpid, guiats per la Nahina que anava saltant d’arbre en arbre amb extraordinària agilitat.

Mite’ls aquests tres sempre junts- somrigué en Zin- com ha anat?

La notícia de la seva tornada s’escampà ràpidament. En un res de temps ja tenien tot el poble al seu voltant.

què, ja sabeu com fer que ens ajudin?- preguntà en Zin.

Mentre tinguem carregaments sencers de compreses ensangonades tot anirà bé- ironitzà en Gnimt.

perdó?

Vaja que si tenim menjar per oferir-los, i gent per mantenir-los a ratlla i evitar que s’escapin, encara k soni malament, lluitaran pel bé de Nimrod, nostre i d’ells mateixos.

Home, no serà difícil reunir una quantitat de fruits suficient per fer d’entrada, i després si ens ajuden a la caça, hi ha menjar de sobres per tots, digué de fons en Nim.

doncs provem-ho- ordenà en Zin.

Es van passar un parell de dies recollint fruita, i se’n van anar a les estepes grises intentant no cridar l’atenció dels dontians.

La cara que feien aquella gent al veure la muntanya de fruita i sabent que no podrien roba’ls-hi als guerrers Nimrodians, demostrava que farien qualsevol cosa per clavar-hi la dent.

Senzill- feu en Zin sense explicació prèvia- Veniu a viure amb nosaltres al campament, construírem unes cabanes per vosaltres, ens ajudareu a caçar i fer el menjar. Però la part important és que lluitareu amb nosaltres contra la gent que viu darrera d’aquella gran muralla d’acer, contemplant com moriu de gana. I quan ho aconseguim sereu lliures d’anar a viure vosaltres allà, o quedar-vos amb nosaltres. que us sembla?

Evidentment no hi va haver resposta, aquella gent no tenia un líder, ni un portaveu de manera k ningú podia dir si, per a tots. al cap d’una estona uns quants es van apropar al carro de les fruites i van dir k acceptaven. Òbviament no venien impulsats per cap ideal, ni per avidesa de justícia, sinó per gana. Però pel cas servia. Lentament, tots els k encara lluitaven per mantenir-se a flot es van pujar al carro. La majoria de vells, nens malalts, i bojos se’n van tornar a les seves activitats.

Sembla que ja teniu el vostre exèrcit eh? Això no acabarà bé.

Pitjor del que estem ara no pot acabar ja t’ho dic jo- afirmà un dels Nimrodians.

Tsk, la guerra mai acaba bé company- feu mig despreciatiu en Gnimt.

Prefereixes que ens quedem com estem ara?

com estem ara dius? diguem com estem ara eh? Et sembla que estem malament? Tenim menjar, un lloc on viure i estem fora de perill. I el més important estem tots vius, et sembla poc?

No li respongué es limità a fer “ Bah” i se n’apartà.

Gnimt!, si no vols lluitar amb nosaltres te’n pots anar!

Mmh, no és això no és això... bé no importa.

Aquest noi a vegades em cansa- digué baix en Zin

I així tornaren amb una centena d’homes de les planes cap al campament.

Els hi donaren tota la fruita que s’enllestiren en menys de mitja hora.

La veritat és que amb tota aquella gent podrien donar molts cops simultanis. fugir tornar a atacar, donar una volta de 180 graus i atacar a l’altre punta de les forces dontianes. Des de el punt de vista d’en Zin podria arribar a ser molt divertit.

Els nous no eren molt sociables, eren aspres de caràcter, i molt introvertits. A l’hora de caçar no tenien cap mena de sentit del treball d’equip.

En Dalt tenia els seus dubtes de que arribessin a ser útils en la guerra, en batalla serien ferotges això segur, els hi havien posat per primer cop a la seva vida un objectiu clar davant, i el perseguien amb violència.

Però no eren agradables al tracte social, ni agradables a taula, ni agradables de maneres. Però bé, era comprensible i a més els necessitaven.

Els entrenaren, els motivaren, i aviat estigueren llestos. Es reiniciaren els atacs a les taladores, fins i tot es van endinsar una mica més, donant cops en algunes estructures ferroviàries de les afores de Dontam. Aviat foren un problema a considerar pels Dontians. Organitzaren batudes amb tancs per la selva. feren una important fortalesa per defensar Zil i es talaren grans Zones de bosc, sense ni tansevol arreplegar-ne la fusta.

Però els Nimrodians posseïen moltes armes saquejades, i per primer cop no eren pocs, devien ser uns dos-cents guerrillers. Fins que Dontam es va posar en estat de guerra. es van reclutar persones entre els oficinaris, hi va haver un gran moviment de tropes, començava una segona guerra.

Els antigament objectius febles eren ara cuartells generals imbatibles. Els Nimrodians no tenien res per saquejar, i els preparatius de guerra no els hi permetien dedicar gaire temps a la caça. Aviat se sentí en l’ambient l’amenaça de motí entre els residents de les estepes. Si els propis Nimrodians ja eren massa impulsius, aquells homes ho eren encara més. Eren violents per natura i començava a costar controlar-los, s’hauria de realitzar un moviment, un gran moviment, i s’havia de fer immediatament.

Per en Dalt tot allò es tornava surrealista, començava a prendre consciència de la magnitud del que estava vivint, veia que participaria en una gran batalla, i no li feia massa gràcia. Pensava, i després que? Això si guanyaven, que no en tenien cap garantia. I encara que guanyessin i ell sobrevisqués segurament moririen molts dels seus amics, i la idea de veure morir en Gnimt o la Nahina el torturava. Bé en Gnimt ell n’estava més mentalitzat, ell seria capaç de morir en pau, ella no, ella no volia morir volia viure la vida. L’idea de que la Nahina morís se li feia insuportable. En Zin també n’estava mentalitzat, ell i tots els savis, ells podrien haver mort a la primera guerra.

El consell d’ancians li va encarregar a en Dalt que parlamentés amb els residents de les estepes, de fet li van carregar el mort mentre ells preparaven la guerra a la qual ell no prestava massa interès.

Així que els va reunir amb grans dificultats i es disposà a parlar-li’s.

Però no començà el discurs, hi havia un home que el mirava molt fixament. en Dalt es quedà absort, li sonava d’alguna cosa.

Dalt?- feu ell.

No!- se li escapa en Dalt

No podia ser ell! i si ho era que hi feia allà?

Jom!

jajaja, si que ets tu ja deia jo!

En Jomlic corregué cap a ell i se li abraçà quasi am violència.

Tu no has canviat gaire eh Dalt- digué cridant mentre la resta de gent els mirava estranyats.

qui és aquest?- preguntà en Gnimt que passava per allà.

És en Jomlic un antic amic meu, vivia a Zil.

A Zil?

Sí, després de que us en fessin fora els Dontians no li van prestar més atenció a allò que consideraven unes ruïnes. i ens vam posar a viure-hi nosaltres. Després la vau tornar a liar i ens van tornar a fer fora, jaja.

Ostres... doncs bé... ja m’explicaràs que tal us va anar tot, ara us he de comentar que encara no passarem a l’atac.

Què? però vau dir que lluitaríem, que guanyaríem els dontians i que tindríem un bon lloc on viure.

Si però això no és tan fàcil- s’exaltà en Gnimt, tenen una posició quasi perfecte. Són superiors en número, tenen molt millor armament, i estan totalment fortificats. No hi ha quasi cap punt en que puguem atacar amb seguretat. I a sobre ells van guanyant terreny lentament gràcies a les taladores. És una situació molt complicada ho heu d’entendre, els savis estan elaborant un pla per aconseguir fer alguna cosa.

Però així ens hi podem estar mesos o anys. En les guerres el que fa desaparèixer l’estabilitat aparentment inalterable de l’enemic, és l’atac!

I tu que saps?

Bé sóc traficant d’armes i he vist i viscut molts conflictes violents de moltes menes.

Bé vosaltres sabreu, a mi m’és igual.

Esperarem, però m’agradaria que tinguéssim algun representant al consell de savis.

I tu t’ofereixes oi?

Ho tenim parlat amb els companys i estan d’acord de que els representi.

Doncs anem a la cabana dels líders, segurament ho acceptaran.

Tal com deia en Gnimt ho van acceptar, és més els hi va semblar un gran idea. Volien tenir l’opinió i el consell d’altres persones amb altres mentalitats però amb el mateix objectiu.

En Jom va caure molt bé a la gent del poblat, tenia un esperit jovial que agradava. I a més era algú molt agradable amb qui dialogar, tenia tota una teoria sobre la realitat, prou interessant, que explicava sempre que podia.

Per votacions es va decidir unir els nouvinguts als grups de caça, augmentant-los a grups de cinc. Al grup d’en Dalt s’hi va afegir en Jom, per petició d’aquest, i una noia uns cinc anys major que la Nahina que en tenia dinou. Eren completament oposades. La Nahina era alegre energètica extravertida i de pell fosca. En canvi la Siara era pàl·lida, callada, i tenia una mirada molt freda, quasi feia por i tot.

A la majoria de residents de les estepes els va ser fàcil aprendre els mètodes nantarians de caça, Però ningú va ser tan ràpid com la Siara i en Jom. Ell va adaptar la sarbatana amb un petit dispositiu de precisió, i un mecanisme d’explosió per multiplicar-ne la potència. transformant-la així en una arma letal que els Nantarians mai haguessin somiat. En canvi la Siara adoptà les armes que li havien estat donades, però les utilitzava amb un destresa que superava la de molts homes del poble.

Les caceres eren utilitzades com a entrenament pel conflicte que es veia ja imminent.

Les dues cultures, si es podia considerar als habitants de les estepes com a una cultura, es van enriquir de l’intercanvi mutu.

Un dia es va convocar una gran reunió, on hi havia d’assistir tothom.

Els ancians havien establert un pla d’acció. Tal com estava tot ara era impossible donar cap cop significatiu, s’havia d’intentar crear el caos en la perfecta organització Dontiana. Obligar-los a dispersar les seves forces, fer-los creure que atacarien en un punt perquè es fortifiquessin allà i després atacar un altre lloc. Obrir una escletxa en la seva muralla defensiva per infiltrar-hi algun grup que enverinés les aigües públiques, o que col·lapsés el sistema de ferrocarrils. Que fes explotar l’edifici representant d’algun organisme públic per fer saltar el pànic. I sobretot saber evitar totes les patrulles que s’enviarien a la selva, que ja començaven a ser massa freqüents, i si en podien destruir alguna millor que millor.

Quan acabà la reunió tots estaven prou contents.

bé sembla que si que es pot fer, però...- Digué en Gnimt parlant al buit però dirigint-se a en Dalt

Però?

Res, només una cosa, li he estat donant voltes i em pregunto... qui dimoni són els habitants de les estepes de ferralla?

Són exiliats Dontians, gent a qui la societat no ha tractat bé, i que mentre viuen una vida de desgraciats permeten l’existència de la societat dontiana, fent de bruts pilars de Dontam.

Ara que no hi són Dontam tindrà problemes no?

si, feien moltes feines que els dontians no volen fer, i altres que no estan capacitats per fer.

És a dir que indirectament això ja és un cop que li hem donat a la civilització no?

Doncs si.

mmmh...

Perquè vas fugir d’allà?

No gaudia la meva vida- feu en Dalt mentre s’acomodava a una roca- Era tot molt monòton, no tenia cap sentit, ni cap objectiu. Teòricament vivia per divertir-me fins al dia de la meva mort. Volia donar algun significat a la meva existència, fer alguna cosa de profit, i desenvolupar-me com a persona. La selva em cridava i vaig venir.

No sé si vas fer bé, no sé si es un bon significat ajudar-nos en aquesta guerra.

Tu ni tansevol saps si vols guanyar aquesta guerra.

I tu?

No aprecio els Dontians i a vosaltres si, a més us estan traient sense preguntar el que és legítimament vostre. I trobo just ajudar-vos, trobo que la meva vida és útil aquí.

útil? l’objectiu de la vida no és ser feliç? Gaudir-la? De que dimonis serveix malgastar-la en una guerra?- s’exclamà en Gnimt.

Que faries si no?

Doncs trobaria algú amb qui viure la resta de la meva vida, formaria una familia i viuria feliç, en canvi ara es altament probable que mori en aquesta guerra.

Bé suposo que són diferents visions, jo no em sentiria realitzat si dugués la vida que dius.

Perquè vols més? No és prou per tu viure aquí amb nosaltres i ja està?

Vull fer alguna cosa de la meva vida.

quina pèrdua de temps...

suposo. Cadascú utilitza el que se li ha donat com creu millor, o sovint de l’única manera que pot.

Hi hagué un llarg silenci. El cel ja havia perdut els seus tons vermells i se’l veia simplement d’un blau que enfosquint-se presagiava la nit.

Tinc son me’n vaig a dormir- feu escuet en Gnimt

jo també- digué ell sense moure’s

Al dia següent tothom parlava de l’idea d’infiltrar una patrulla a Dontam. La possibilitat de que hi anés el grup d’en Dalt era la més comentada, al cap i a la fi en Dalt era l’únic que coneixia Dontam i la seva estructuració. També se sospesava la possibilitat de que anés el grup dels savis amb en Dalt, car deien que el seu grup era poc experimentat i massa jove. En Dalt no volia tornar a Dontam, ni tansevol per fer explotar coses, i havia de reconèixer que de petit una cosa que sempre havia volgut fer era volar l’escola.

Bé allò encara no estava decidit, potser se’n podria salvar, i si no doncs ho faria el millor que pogués. Però bé, el pas de l’infiltració encara quedava lluny, primer havien de dispersar les tropes que feien de frontera. obligar a moltes patrulles a perseguir-los per la selva, concentrar molts efectius enemics en un punt inútil i després introduir la patrulla a Dontam a través de les estepes de ferralla. Tot allò podria ser divertit.

El pla Era senzill, un grup de gent de les estepes atraurien una aeropatrulla cap a l’interior de la selva, i allà els nimrodians saltarien sobre seu des de els arbres i s’apoderarien del vehicle. Anirien cap a la taladora de més al nord i la farien volar.

Mentrestant una altre patrulla atacaria la taladora del sud, obligant així a separar-se els grups de la resistència. Aleshores el grup d’infiltració passaria ràpid pel mig amb un vehicle lleuger.

Començaren les preparacions, molta gent havia estat cridada per als entrenaments de guerra, Nimrodians i antics esteparis. En Dalt no havia estat cridat, i passava les tardes pescant amb en Gnimt. Ell estava molt content de no haver d’assistir a aquells entrenaments.

T’has de tirar per terra, corre, saltar i rebre cops per totes bandes. No em diràs que no estem millor aquí no?- argumentava ell.

Home... cert, però m’intriga... perquè no ens han cridat?

No se tu, però jo sóc un incompetent, i quan assistia als entrenaments només molestava, ho deuen haver entès i ja prescindeixen de mi.

Per caçar no ets tan incompetent.

Ja.

I així passaven els dies, de tant en tant anaven a fer un tomb, algun que altre cop van anar fins a Zil que progressivament anava perdent vigilants.

Com que la Nahina i la Siara eren les entrenadores, per dir-ho d’alguna manera, el grup de caça s’havia trencat i tenien tots els dies lliures.

Un dia van anar amb en Jomlic fins a la seva antiga casa de Zil.

Estava tal com en Dalt la recordava.

Deu meu quin desastre- murmurava en Jom a cada pas que feia- Tota la meva maquinària científica en orris. Te’n recordes dels experiments que fèiem aquí?

La veritat és que no Gaire- respongué en Dalt.

En Gnimt s’havia pujat a l’estructura exterior d’aquell semicercle per veure les estàtues dels antics deus. Des de allà dalt veia el panorama de Zil. Ell no la coneixia d’una altra manera, i es preguntava perquè dimoni s’escarrassaven tots a lluitar per recuperar aquelles ruïnes.

Escalà una d'aquelles gegantesques escultures i s’assegué sobre l’immens cap d’una estàtua colossal. Era molt alt, el vent feia fort soroll al passar per mig de les obertures dels ulls. I feia una mica de fred. Veia un grup d’ocells sobre la teulada d’una casa, i uns micos bevent del riu que es formava des de la cascada del temple. Estava amb les cames creuades sobre el cap del deu. Posà les mans sobre el fred material, devia ser de les poques superfícies de Zil que no s’havien desfet per assecar-se de nou. El sol estava encara per sobre de l’horitzó verd, però el cel ja començava a tenir uns tons blau apagat. Passà una mitja hora allà dalt. Havia deixat de pensar, només sentia l’aire fred sobre el seu tòrax i la pedra gelada a les seves cames.

Veié en Dalt i en Jom que sortien de la casa discutint d’alguna cosa, però no els sentia.

En Dalt es girà lentament, i mirà cap a ell. Tenia la seva mirada clavada, en Gnimt hagués volgut veure’s des d’allà baix, devia ser preciós. Creia que començava a entendre quin era el valor d’aquella ciutat.

8

No recordo k passa, ah si, ataken la taladora, bueno el poso sense llegirmel k fa pal



vuité

Aquell dia va ser un veritable martiri, se’l van passant corrent d’una banda a l’altre, amb armes a les mans, per acostumar-se al seu pes i a moure’s amb elles. Per els altres era ja una cosa molt evident, les utilitzaven tots els dies per caçar. També els hi van explicar les maniobres i tàctiques a seguir en plena batalla, la manera d’evitar ser tocats, i la manera de disparar sense exposar-se. Aquella part va ser més fàcil per en Dalt, de petit havia jugat a molts jocs de guerra. No guerra de grans vehicles, portaavions i bombarders, sinó guerra de a peu, en petits pobles, amb un senzill rifle. I també recreacions de grans batalles amb molta gent, granades, metralladores fixes en punts estratègics i tota la pesca. De petit li semblava divertit, el problema es que en una sola partida podia arribar a morir uns cinc cops, quants cops podria morir a la realitat? A més amb qualsevol petita ferida li podria sortir tota aquella història de les gangrenes i infeccions. Aquelles eren paraules erradicades del idioma dontià, però en plena selva sense recursos mèdics li podia passar qualsevol cosa. Va ser un dia molt cansat, i ple de discursos d’aquells que ordenaven perseverança per lluitar per una gran causa i tot allò. Grans paraules patriòtiques, que no tenien per res el caire bonic de l’apreci per Zil que en Dalt havia sentit fins ara.
A penes van menjar res per dinar, car els joves només van agafar alguns peixos.
Van continuar la resta del dia parlant de la batalla de l’endemà. De com debilitarien els Dontians fins a poder-los fer fora de Nimrod i recuperar Zil, tothom estava molt excitat, menys els vells. Aquells joves, amb una mica de pintura a la cara, arc i fletxes a l’espatlla, una petita espasa a la cintura, i una llança a les mans, es creien deus de la guerra.
A en Dalt no li’n feia gens de gràcia, tot allò. No havia anat amb els gàmedes, per matar dontians, o almenys no ho pretenia. Sentia un lleuger formigueig, que li deia que se n’anés d’allà, que no hi pintava res. Però és que no tenia on anar, a Dontam no podia tornar, i no tenia ganes de portar una vida de Robinson Crusoe enmig de la selva.
Només va veure en Gnimt un parell de cops durant el dia. No tenia bona cara, tenia els ulls mig tancats, això era normal en ell, sempre anava dormit, però aquesta expressió de resignació sense causa... Mirant el terra, no tenia res a dir, no sabia de ni com queixar-se, estava en una situació molt semblant a la d’en Dalt, però ell potser sabia millor el que els hi esperava.
Després de sopar tothom se’n va anar a les cabanes, excitats per l’esdeveniment de l’endemà. Havien d’anar a dormir d’hora per estar frescos al dia següent. En Dalt no va anar al seu llit. no en tenia ganes, no tenia ganes de sentir lo genial que seria donar-los una lliçó als dontians, ni de ser testimoni de les fanfarronades d’alguns.
Així que se’n va anar a donar una volta pel campament. Era una nit fosca, no hi havia lluna, i el fum de la festa que s’havia fet per sopar tapava les estrelles. a penes s’hi veia.
Es va topar amb una roca, amb el genoll rascat, va decidir seure’s. I allà es quedà, llarga estona, completament, en blanc, o en negre millor dit. no sabia com evitar-ho. Estava completament atrapat, ara entenia que hi hagués gent com els dontians, que volguessin com a principal bé terrenal, viure sense problemes.
- Com anem company?
- que? qui?
- Sóc jo, en Gnimt, sembla que hem tingut la mateixa idea. tampoc suportes els espais sorollosos?
- no, no ho puc patir.
- que en penses tu de tot això?- va deixar anar en Gnimt- al cap i a la fi és gràcies a tu que els savis s’han decidit.
- Em pesa en l’esperit, no és que no vulgui recuperar Zil, ni que vulgui que visqueu per sempre com a fugitius per la selva. Però és que...
- ja, t’entenc.
- aiiiix, va sospirar. Quina gran putada eh?
- si.
I allà es van quedar, sense dir res, sentint la nit. Al cap i a la fi, com aquella, exactament igual, no en tindrien més.
I com sempre, el dia següent arriba encara que no dormís, parar el temps seria una gran habilitat pensava en Dalt, feia un moment era allà, estirat en aquella roca amb en Gnimt, i ara ja estava completament equipat, i es disposava a atacar la gran taladora.
Els ànims pels núvols, i l’ambient calent. Van córrer per la selva fins arribar al seu objectiu. un cop allà, tot es parà. Estaven al voltant de l’instalació, la tenien envoltada. A dalt d’uns balcons hi havia uns guàrdies. Amb una sarbatana van ser derribats, directe al coll. Es van enfilar per les lianes que residien a les parets, fins als pisos superiors, on hi havia els operaris. Van entrar trencant els vidres i els van degollar a tots. Va ser tot rapidíssim. en menys de cinc minuts havien mort unes quinze persones. d’aquí poc arribarien les patrulles rutinàries i ho veurien tot. Així que en Zin no els hi va deixar celebrar res. Van capturar els grans aerodesllisadors, hi van carregar totes les armes i munició, incluït un gran canó. Van col•locar explosius a les màquines taladores, i se’n van anar ràpids com una exhalació.
Al poble ho van celebrar com si ja fossin a Zil i no quedessin dontians. Només la Narin hi va assistir, i la va fer acabar ràpid. Els líders eren conscients de que aquella era una petita victòria, que no havien de deixar-los creure als homes que ja havien guanyat. Era cert que amb les armes que ara tenien podrien lluitar en millors condicions, sobretot amb aquell canó, que podria destrossar una taladora sencera d’un tret, o obrir un forat a la muralla de Dontam. Però encara quedava molta guerra, i ara que els dontians havien rebut un segon cop estarien realment enfadats. Segurament cremarien bona part de la selva per impossibilitar els atacs gàmedes. I els ancians sabien que a partir d’ara aquella guerra es faria realment sagnant. Així que no farien cap cop més fins veure la reacció enemiga.
Però no n’hi va haver, devien de ser massa orgullosos per donar-los importància. semblava que volguessin humiliar-los tractar-los com si fossin mosquits. només es van reforçar les patrulles a les taladores, i es va instal•lar una potent bateria de foc a les columnes de les vies del tren.
Amb el nou armament, però, podrien atacar algunes taladores més, dividint les patrulles, atacant varis objectius alhora, fent-los moure duna banda a l’altre com si fos un partit de tenis. I això és el que farien.
Però estava clar que només amb això no vencerien. podien fer-se realment molestos pels dontians, però expulsar-los seria completament improbable amb les seves forces actuals.
Així que hi va haver un consell d’ancians, en el qual en Dalt va ser invitat.
- Bé, els he reunit aquí per posar en comú idees que puguem tenir per solucionar el problema de falta de tropes- exposà en Zin.
- Si, està clar que sols no fem res, necessitarem l’ajuda d’algú. algú que també tingui algun motiu per lluitar contra els dontians- remarcà un dels savis.
- Ajà, el que hem de fer és analitzar totes les civilitzacions que coneguem hi pensar quines podrien ajudar-nos- concretà en Zin- i només se m’acuden les tribus nòmades de l’est. Però no crec que vulguin, al cap i a la fi estem d’acord en que als dontians per allà no se’ls hi ha perdut res, i no crec que hi vagin un cop talada la selva. Així que no tenen motius per ajudar-nos.
- Hum- feu en Dalt per donar a entendre que potser tenia una altre idea.
- Si dalt?
- se m’acuden uns altres que potser si que voldrien ajudar-nos. La gent que residia a Zil quan us en van expulsar, que ara malviuen a les estepes de ferralla.
- hmmm... ells?... aquella gent ha perdut ja tot record de la civilització Nandar. No tenen ni tansevol motiu per viure, ni cap objectiu a part del de menjar alguna cosa.
- Ja- corroborà en Dalt- però, no fa tant vivien a Zil, fins que els van desallotjar per prevenir rebel•lions. I segur que hi estaven millor que on són ara, és possible que algun encara guardi un record d’allò.
- Per provar-ho no hi perdem res.

6 natre per la cole

bueno ja me kedat sense lectors pero jo sok persistent as a moskito, aixi k aki va el 7 sense ni havermel llegit... espera un seg k mel miro... Vale simplement planteja i replanteja el gran dibte del protagonista k realment no vol lluitar contra ningú ( clàssic ) en realitat es un capi introspectiu i retòric, una mika avorrit aixi k posare el seguent ràpid. de fet aquest capitol fins itot potser sobra no se ki sap, poster l'elimino direktament.




Capítol 7 – Un nou dia


El dia es presentà sense incidents destacables, sense canvis climàtics ni emocions de cacera. En Dalt i en Gnimt s’aixecaren més tard que la resta. Ells no haurien de complir amb les obligacions que la necessitat de nodrir-se proporciona. Farien les fogueres, i cuinarien allò que la resta de grups portessin. Tampoc van poder esmorzar, perquè aquest primer àpat estava reservat a aquells que tenien activitats físiques a complir. Tot al contrari d’en Gnimt que era dormilega i despreocupat per naturalesa, la Nahina s’havia llevat abans fins i tot que els caçadors, i se n’havia anat tranquil•lament cap al temple on trobava refugi de les seves preocupacions, i on sentia, o almenys creia sentir, l’esplendor dels deus de la moribunda cultura Nàndar, i tota la seva antiga glòria. Així que es llevaren sense presses, en Dalt va anar a fer un lleuger tomb pels voltants. Bé ja havia assimilat la seva situació, s’havia passat la nit reflexionant fluxes i refluxes possibles de la situació. La guerra li seria inevitable, per molt distant que li semblés sota l’arbre, ell era allà per allò, almenys pels seus hostes. Realment no en tenia especial interès en recuperar Zil, tot allò se li feia llunyà, li importava poc i se’n sentia culpable. El que ell volia era quedar-se allà pel morro, sense que d’ell se n’esperés més que de qualsevol altre. Volia ser un altre, un “qualsevol altre” volia haver nascut allà, i no tenir que pagar un preu per pertanyen. Sabia que era egoista per part seva, així que s’ho reprimia, i feia veure que tenia moltes ganes d’expulsar els Dontians.
La veritat és que als Nandarians els hi importava poc el que pensés en Dalt mentre els ajudés. Representava que en un passat ja ho havia fet, i tot va sortir malament, perquè hauria de sortir bé aquest cop? no acabaria amb una massacre com l’altre vegada?
El millor que podia fer era no preocupar-se’n amb una mica de sort tot acabaria be.
De més enllà del revolt del camí que venia del poble, en Dalt sentí la veu d’en Gnimt que el cridava. Perquè en Gnimt li digués a ell que feia tard, devia d’estar fent realment tard, així que va abandonar les incògnites sobre la roca i sortí corrents cap al poblat.
Va aprendre a fer una foguera. No era en absolut fàcil sobre el terra humit de la selva, primer tenien que aïllar la llenya del terra mitjançant una catifa de palla, després recobrien la fusta de branques seques i més palla, evitant cremar la catifa abans que tota l’humitat s’hagués esvaït. Després van construir una estructura en forma de piràmide per sobre el foc amb socs grossos. Més tard arribaren els caçadors amb una mena de senglar selvàtic, i varis ocells petits, que van rostir sobre les dues fogueres que havia fet el grup de la Nahina. Van celebrar un dinar frugal, reservant el senglar envoltat en fulles per el sopar.
Però en Zin, el Nim, la Narin i l’Arin, no hi eren. no havien tornat. En Dalt li preguntà a en Gnimt el motiu de la no presència d’aquests quatre.
- S’han posat en moviment, les nostres vides tranquil•les canviaran i reviurem l’infern de sang... La Nahina estarà contenta, la resta de gent del poble també. Jo tenia sis anys quan va passar allò de la primera guerra. La resta de gent, o no ho van viure, o ho van viure massa, sóc l’únic que creu que això no pot portar-nos res de bo. Els altres t’ho agraeixen. I jo no te’n culpo. Que comenci doncs.
Es donà la volta, agafà una cuixa d’ocell, en va menjar un mos, i se’n va anar a dormir.
- Han caigut les vies d’aprovisionament- cridaren tots, i van fer una festa, ho celebraven i ballaven, en Dalt restava pensatiu apart.
Ja queda menys temps de tranquil•litat doncs, va pensar ,allò hauria estat un fort cop contra els Dontians, i ells eren una bestia que no esperava ser ferida, reaccionarien salvatgement. Fins ara havien deixat els Nandarians tranquils mentre no impedissin la seva tala d’arbres i la seva contaminació d’aire i riu. Però ara havien estat atacats on feia mal, i es llançarien com bojos a destruir la selva. La segona guerra era imminent doncs.
A la nit van menjar el senglar. Tots reunits al voltant d’una única i gran foguera. El consell de guerra estava reunit davant de tot el poble.
- El pròxim objectiu serà la taladora de Ialon- començà la seva arenga en Zin com el gran orador que era- hem tallat les seves vies d’ aprovisionament, ara tallarem els seus medis d’auto subsistència. Els tenim aïllats, Només hem d’anar-los debilitant mitjançant guerrilles, no els deixarem continuar avançant. L’última línea de resistència serà aquest turó, no retrocedirem més enllà d’aquí, mai. D’aquí poc, sense deixar-los temps de recuperar-se atacarem, segurament passat demà. atacarem tots, sense excepció, és una de les taladores més aïllades, no esperaran un atac allà. Aprofitarem per robar tot l’arsenal d’armament, no desprecio les nostres armes, però no ens anirà malament tenir les dels enemics. Així que demà només un grup sortirà a caçar, els mes joves de tots, els que no aniran a l’atac caçaran, la resta entrenarem, i prepararem l’estratègia.
Es va sentir el lament del grup més jove, però els van fer callar.
- Així que dormiu el millor que pugueu i reserveu forces.
En Dalt no hagués pogut jurar que la Nahina estigués contenta, se la veia reflexiva, com si no n’estigués del tot segura, si ella no n’estava, qui ho hauria d’estar? Almenys la resta semblaven prou convençuts.
Un cop al llit en Dalt no podia dormir, no volia dormir. si dormia seria l’endemà. ell no volia entrenar, ni revisar l’estratègia, ni atacar res. Volia anar a caçar i a banyar-se amb en Gnimt i la Nahina. Quina necessitat hi havia d’anar a la guerra? El problema és que si que n’hi havia, per que aquell riu i aquella selva seguissin existint haurien de fer fora els Dontians. En Dalt ho sabia, però no volia reconeixeu, no volia lluitar.

pos res k això és unaltre història k he començat a eskriure k personalment m'agrada força, sobretot el personatge del capita k amaga unes kuantes sorpreses i la història en si a part de deskriure els personatges utilitzant un sistema k m'agrada molt, es presenta molt fluïda.

Apa gaudiu-ho i ja em direu.

Simplement això

Simplement això





Hi regna el silenci la pau i la quietud en alguna zona del oceà exterior.
Un petit rai metàl•lic resta immòbil en la impertorbable superfície líquida,
no li arriba ni una sola brisa, pica molt fort el sol sobre la petita embarcació.
La base de la mateixa és un contraxapat d’algun aliatge molt lleuger, un simple rectangle amb un destartalat mastil dret al centre, la vela fa temps que va ser arrencada per alguna ràfega de vent. Recolzada al pal, sobre una tela massa fina per aïllar-la del metall bullent, hi ha una noia que dorm o ho intenta, utilitzant la ma com a visera i provant d’oblidar el dolor de la seva pròpia pell cremant-se.
Fa unes hores s’havia submergit a l’aigua per defugir el calor, havia resultat una mala idea, car ara la sal la recobria i la deshidratava, segurament hagués mort si no l’haguessin recollit. Encara que amb la pell arrugada i dessecada pogués fer néixer el dubte, hom hauria dit veient-la que a penes tenia els vint anys.

Però la recolliren.
En la coberta d’un veler comerciant, un veterà mariner cregué distingir un reflex llunyà, ordenà al timoner que s’apropés mentre es tocava la espessa barba rossa, Era un home no massa alt, amb la cara mossegada pel sol, modelada pel vent i cicatritzada per la sal. Una profunda mirada enfonsada en les salvatges celles fou el primer que ella distingí. El jove timoner llençà les escales i baixà juntament amb un parell de mariners, la lligaren sense trobar resistència i la pujaren a coberta. Crideu el capità feu l’Anderson, un vell tinent que es pensava que era el més important del vaixell, un homenet raquític una mica repel•lent, però que havia viscut prou a alta mar com per permetre’s mantenir aquesta actitud.
Arkadyi li obrí la porta al capità, aquest s’apropà lentament a la noia, observant-la meticulosament, dirigí una mirada al ros Asbjörn, l’home que l’havia vist, i que era l’oficial de confiança del capità, aquest li tornà la mirada, mirar els ulls d’aquell home, encara que el trobessis enmig de l’oceà sota un sol implacable, era sentir el fred de la tundra, aquella mirada de caçador li valia veritablement el sobrenom de llop de mar, fins i tot es deia que havia viscut una època de la seva vida en un grup dels mateixos allà en la seva freda terra natal.
- Qui ets?
Ella no li respongué, si no fos pel fulgent reflex del sol en el seu curt cabell ros quasi no t’haguessis adonat que era allà, se la veia tan petita, tan insignificant, ni tan sols li havien vist la cara, es notava que feia temps que no menjava, estava al límit de la mort per inanició.
- Porteu-la al llit del meu camarot i doneu-li una mica de aigua amb sucre
- Però... Començà a fer Pietro.
- Si tens res a dir digueu!- L’escridassà el tinent Anderson- En aquest vaixell no es parla per no dir res.
- No ens queda quasi aigua...
- Qüestiones les ordres del capità?
- Calla Anderson! Feu el que he dit.
I aquí s’acabà tota protesta. Arkadyi i Pietro, els dos joves mariners la portaren al camarot del capità i li feren beure l’aigua amb sucre alhora que la deslligaven.
- Qui creus que és?- preguntà el grumet al vell Anderson
- Jo que sé.

Amb el temps la noia s’anà recuperant, els mariners van haver de fer petits sacrificis en les seves racions, però no li tingueren en conte, resultava que la jove era una noia prou guapa i a ells no els hi costava pas tant sacrificar-se una mica.
Tothom s’havia format una opinió sobre com havia anat a parar enmig de l’oceà amb aquell tros de ferralla, d’on venia i com era, tothom menys El tinent el capità i el sempre silenciós nòrdic.

El vaixell havia d’arribar en pocs dies a un port oriental per carregar espècies, però havien patit complicacions que els havien obligat a desviar-se i això feia que els seus queviures estiguessin realment minvats, el vell Anderson no parava de queixar-se de que aquella noia els portaria a la mort a tots i que el capità la tenia massa cuidada.
El cas és que els dies eren avorrits i el capità passava moltes hores en el seu camarot, no hi havia massa vent així que avançaven molt lentament i els joves mariners no tenien res més a fer que inventar històries, sobretot el jove grumet.

Al noi l’havien trobat en un port d’allà on neix el sol, vivia en la marginació i sobrevivia robant en els mercats pobres de la ciutat. Un dia es va apropar a algú per furtar-li el que pogués portar a les butxaques, aquest algú d’un ràpid moviment de mà l’agafà per el canell i digué suaument.
- Et tallo la mà? o prefereixes venir amb nosaltres?
Des de aquell dia el noi de a penes nou anys, s’havia convertit en el de dotze viatjant i treballant en aquell vaixell i només acceptava ordres del capità, tot i que apreciava molt el vell Anderson que s’havia ocupat de criar-lo.
En Pietro recordava encara una gèlida guàrdia nocturna que havia fet amb el nou grumet per explicar-li com ho havia de fer d’ara en endavant quan les fes ell sol.
- Com em dic?- li saltà aquella nit el jove.
- Que?
- Tu et dius Pietro... i jo?
- Doncs... els teus pares t’haurien d’haver posat el nom com van fer amb mi, Quin nom et van posar?
- No ho recordo...
- Doncs te’l podríem posar nosaltres no creus?
El noi sortí disparat cap al camarot del capità tot i saber que dormia, en Pietro intentà deturar-lo perquè sabia que no li faria cap gràcia que el despertessin a aquelles hores de la nit, però no hi fou a temps i el noi entrà.
- Com em dic Ardashir?- Preguntà sense haver-se molestat a esbrinar si el capità era despert.
- Kamarag Shapur- feu el capità. – que no semblava que hagués estat dormint.
Només Kamarag anomenava al capità pel seu nom de pila, i aquest fou qui li donà el nom a ell, li digué que en la seva terra així es deia algú important.
- Tens sort que tinguem un bon capità, el despertes en plena nit i l’anomenes pel seu nom sense mostrar cap respecte.- digué en Pietro que acabava d’entrar- Perdoni capità.
- No et preocupis segueix fent la guàrdia i deixa’l aquí
- D’acord capità.
Aquella nit el capità li contà històries de la seva terra, històries fantàstiques de reis guerrers i deus.
- Algun dia tu m’explicaràs les històries de la teva terra- li digué.
Pietro acabà fent sol aquella guàrdia en un freda nit d’ara farà tres anys.

Venga un curtet



Capítol 6- Perquè no?


En Dalt va seure al costat d’en Gnimt, i d’un dels vells guerrers consellers, en Nim.
En Gnimt estava mig dormit, menjava amb una lentitud tal, que la gent li treia el menjar de les mans, tenia l’esquena en una posició poc ergonòmica, i semblava que fes estiraments facials de tan oberta que tenia la boca i caiguda l’expressió. En Nim tenia un aspecte semblant, però ben diferent. Era un home seriós, realment seriós, veure’l riure seria tota una experiència, gent d’aquella a qui no et ve de gust explicar-li massa res.
Així que el dinar d’en Dalt, a part de l’agraïment que li van dedicar per caçar aquell deliciós i rar ocell, va passar sense pena ni glòria. En Zin semblava molt concentrat en la feina de treure-li la pell a un tros de senglar que havia caçat un altre grup. quan tots acabaren de menjar, en Zin va ordenar a en Dalt que el seguís, el va portar a un cabana allunyada de la resta, completament tancada encara que era ple dia. Era una cabana recoberta de pells, tan per fora com per dins. Es feia difícil respirar, hi feia molta calor i estava l’ambient molt carregat.
-Dalt, aquest és en Nim, aquest l’Arin, i aquesta altre la Narin. Els meus consellers.- explicà en Zin.- Fetes les presentacions anem directe al motiu per el que ets aquí. Estem organitzant una guerra de guerrilles contra Dontam, però primer hem de fer una llista d’objectius prioritaris. I et demanem consell per triar aquells que molestaran i alentiran més els dontians.
Tot allò a en Dalt li importava ben poc, no es que no volgués que els Nimrodians recuperessin la seva glòria, ni que no volgués fer fora els Dontians. simplement que l’imatge d’ell sota un arbre no l’abandonava, res més li importava, no volia posar objectius a la seva vida, no volia aconseguir res, només quedar-se allà tranquil•lament. Però era allà precisament, i exclusivament per ajudar-los en aquella guerra, i si no ho feia la seva presència allà tenia poc sentit, així que ho faria. Va indicar a desgrat que el millor que podien fer era utilitzar algun tipus d’explosius per derribar els pilars de les vies que portaven materials per a Dontam i que n’exportaven. Així interromprien la base del sistema Gàmeda, el comerç interí. Li van agrair la participació, li van preguntar si volia seguir present en el desenvolupament del pla, va dir que no, que millor se n’anava al riu.
Va tardar molt en arribar-hi, lentament anava recuperant la seva felicitat, els sorolls del bosc... interrompien el seu fil de pensament, i ja no necessitava res, sense cap pla de futur pròxim ni llunyà senzillament caminant fins la selva fins arribar al riu. Necessitava un descans i aquell dia se’l va donar, demà ja faria mes vida social, demà ja buscaria objectius que complir, tornaria a intentar donar un sentit a la seva vida. Però ara, amb els peus dins l’aigua, i el front al vent... per ara no volia res més.
Decidit, els ajudaria en la seva guerra, era l’única cosa per la que podia servir en aquell moment, total... perquè no?

5

vinga cinqué i que això vagi avançant, el publico sense ni llegirmel k mes don XDDDDDD



Capítol 5- bonic lloc, m’hi quedaré.

En Dalt es va haver de despertar d’hora, li va ser una mica incòmode. S’havia acostumat a aixecar-se una mica quan li venia de gust, quan ja no podia continuar dormint. Sovint allargava el son a propòsit, no estava especialment cansat, però gaudia del llit, d’estar tranquil•lament estirat, sense preocupar-se del que vindria després. Però el després, per llunyà que sembli a la nit, sempre arriba. El sol sempre surt i el dia sempre es renova. En Dalt no podria gaudir aquella sensació de fi, que tant li agradava fins que morís.
Aquella gent no tenia el concepte Dontià de l’esmorzar, no n’hi havia d’esmorzar. Es bevia una mica d’aigua, es coïa una mica les restes del sopar anterior i se n’anaven de caça. En Dalt va pensar per primer cop que aquella gent havia d’anar a caçar cada dia. que el menjar no el podien comprar per uns pocs lems al supermercat. Bé segur que seria més excitant així.
Li van assignar un grup de tres persones. Normalment els grups els feien de només dos, ja que a la selva més gent podria espantar els animals, i per desplaçar-se per aquell entorn era més còmode un grup reduït. Però en Dalt no en sabia de caçar, així que el van posar al grup més expert perquè n’hi li ensenyessin.
Els seus companys eren un tal Gnimt, un noi bastant jove, d’uns 23 anys bastant alt. Entre la seva edat, i la seva expressió feliç i optimista, en Gnimt no podia haver lluitat en la guerra que havia explicat en Zin. Semblava content amb la seva vida i amb poques ganes d’atacar res. I l’altre era la Nahina.
Devien ser les vuit del matí quan van sortir. En direcció al gran riu que quedava a l’est del campament. El gran riu havia abastit d’aigua a Zil en temps passats. Hi havia creat un sistema de canals per regar els camps, i més a dalt, quan l’aigua encara baixava neta, hi havia un petit desviament fet amb una presa de fang. Portava l’aigua fins a la part superior de la ciutat. On hi havia el palau i els temples, després baixava per tota la ciutat abastint les cases de la gent, i recollint els residus, acabava en una claveguera que el desembocava a la selva, que podria depurar-lo.
Abans d’endinsar-se en la selva, li van fer un breu resum a en Dalt de com disparar la sarbatana, quines espècies d’ocells eren realment comestibles, o quins petits animalons caurien en quina mena de trampes. De fet li va explicar en Gnimt. la Nahina es va seure sobre una roca esperant que acabés l’instrucció.
Van entrar dins la frondositat absoluta de la selva. En Dalt hi havia estat fa poc, però li costava molt moure’s en aquell ambient. La roba que li havien donat al matí era molt més còmode i apte per caminar per la selva, que la que portava quan havia fugit de Dontam. Però igualment no s’hi desenvolupava massa bé en aquell terreny. Ensopegava contínuament amb les branques de per terra, i mentre els altres dos miraven per tot arreu, intentant localitzar alguna presa, en Dalt mirava a terra, intentant no ficar el peu dins de cap bassal. En Gnimt que havia demostrat ser algú molt extravertit, estava ara molt callat. Tenia una expressió molt tensa, completament concentrat en el sostre selvàtic Amb mirada escrutadora, mentre la Nahina, amb la cara tapada per una caputxa que denotava la seva condició de chamàn, Escorcollava els terres selvàtics. Els Xipollejos continus dels peus d’en Dalt l’estressaven. Cada cop que en Dalt feia un soroll inútil, ella mig tancava els ulls i apretava els llavis, com si hagués sentit un so eixordador. La situació era una mica incòmode, però, una forma estranya el feu aturar. Els altres dos es van aturar. En Gnimt feia expressió interrogativa, mentre la Nahina deixava transparentar la seva impaciència i feu un lleuger bufec. Aquest últim soroll feu moure una mica la difuminada forma, que hi havia sobre un petit arbre. Sense pensar-s’ho un segon, en Gnimt clavà la llança de bambú contra el petit arbre.
Un curiós ocell de color verd, de tamany considerable, caigué de l’arbre. Tenia les plomes curtes i ovalades, imitant les fulles d’aquell vegetal.
-Bona peça exclamà en Gnimt
la Nahina feia cara de sorpresa
- com l’has vist Dalt?, feu en Gnimt.
En Dalt no ho va saber explicar gaire bé. Però en Gnimt estava bastant content. La prioritat de capturar algo per poder dinar ja no imperava, i en Gnimt recuperà la seva jovialitat. La Nahina somreia. va fer.
- bé doncs, sigui com sigui això ja està, anem al riu que era el nostre punt límit, i banyem-nos una estona.
- no estarà l’aigua molt freda?, aventurà en Gnimt
- Sí, acabarà de despertar-nos, que hem hagut de recurrir a un principiant per poder caçar alguna cosa.
- Vinga doncs, va fer entusiasta en Gnimt.
Van anar a parar un tros més amunt, que aquell petit estany natural, on s’havia banyat en Dalt feia uns dies. Retrobava aquell riu, i li semblava més celestial encara que aquell primer cop, en que encara veia el seu futur incert.
Es van treure la roba d’anar per la selva, i es van posar unes altres, més lleugeres, per banyar-se, de fet les portaven per pescar, però ara ja no feia falta. Varen tapar l’ocell mort amb fulles, per evitar que altres animals l’oloressin, i se l’emportessin. I es van ficar a l’aigua.
Només entrar en Dalt va sortir disparat. estava realment glaçada.
- Ara que ja estàs mullat l’únic que pots fer es ficar-t’hi de nou i nedar com un boig per calentar-te, va recomanar en Gnimt rient. Fer les coses precipitadament no porta res de bo.
Ella no va respondre res, i a la cara se li notava una mica de disgust.
Al sortir es van quedar una estona sota el sol, van fregir un peix que havia agafat en Gnimt i se’l van partir. al cap d’una estona, en Gnimt i la Nahina van anar a l’ombra.
En Dalt preferí quedar-se calentó, a dormir sota el sol.
Que bé que hi estava allà, amb una claror vermella travessant les seves parpelles tancades. Trobava agradable la companyia d’aquella gent, i pensava en quan al poble explicaria com havia vist l’ocell. I es va dormir, amb aquells alegres pensaments al cap, i aquella agradable escalfor diluint-se per tot el cos.
Al cap d’una estona la brillantor que s’acumulava als seus ulls el despertà. Devia de ser quasi migdia ja que el sol s’apropava al seu punt àlgid. S’incorporà.
- Dalt si et quedes massa estona aquí el sol et cremaràs, feu la Nahina. És un risc que es corre quan inactiu deixes que el perill s’apropi. No Gnimt?
- Sempre estàs amb el mateix, demanaré que em canviïn de grup de caça.
El teu pare té raons per fer el que fa, que en trauríem d’un atac a Zil ara?
El mateix que quan ho va provar per primer cop, moltes morts inútils. El teu pare ja n’ha viscut l’experiència i per això actua com ho fa. I tu vols cometre el mateix error que va cometre ell.
- No, l’error que va cometre ell va ser atacar Zil primer, i quedar-s’hi sense preocupar-se per tot l’exèrcit Dontià. Primer hem de fer fora els Dontians, i després recuperem Zil. I el que fa ara es quedar-se assegut en el tron d’aquest patètic poblat, dient-se que no hi ha res a fer, lamentant-se de la seva sort, i recordant Zil com una edat d’or irrecuperable.
- Que passa? preguntà en Dalt.
- Aquesta que vol portar-nos a tots a un enfrontament directe del que sortirem ben escaldats.
- NO! això no ho he dit jo- alçà la veu la Nahina.
En Gnimt mig tancà els ulls i s’apropà les mans a les orelles.
- no alcis la veu!
- Doncs tu no inventis coses, jo no he dit res d’un enfrontament directe. Dic que Hem de debilitar-los, fins que puguem atacar Dontam i fer-los fora d’aquí.
- Doncs sovint no parles com si volguessis dir això, va aventurar en Gnimt.
- Deu meu el protocol acabarà amb nosaltres, totes aquests infinites discussions, i aquests vells guerrers indecisos que no saben fer res, em crispen els nervis.
- Sort que tenim que encara no lideres tu ni cap d’aquests joves exaltats que estan d’acord amb les teves tendències suïcides. Va deixar anar en Gnimt rient.
- Seràs...- va cridar ella llançant-se sobre d’ell per sorpresa,
- EH! que m’acabo de secar- va cridar en Gnimt abans de caure a l’aigua.
En Dalt es va posar a riure.
- Vosaltres dos us aveniu molt.
- Sembla que t’has cremat una mica sota el sol Dalt- va fer abans de llençar-lo a l’aigua amb en Gnimt.
- Vinga sortiu ràpid vestiu-vos i agafeu l’ocell jo vaig tirant cap al poble.
- A aquesta no se li pot portar la contrària? va fer rient en Dalt
- Em pregunto si en Zin de jove era com ella. Puf quin perill.
Es van vestir van carregar l’ocell, i van anar cap al poble. Darrera del primer arbre de la selva trobaren la Nahina.
- Si em passés alguna cosa anant sola per la selva, vosaltres dos ho pagaríeu, així que he preferit esperar-vos.
Van arribar al poble una mica abans de les onze va calcular en Dalt. Encara que els Nimrodians utilitzaven un sistema horari diferent.
El poble encara estava envaït per l’ombra, ja que s’amagava darrera una de les escasses muntanyes de la selva. En Dalt remarcà per primer cop, que dalt d’aquell turó selvàtic, hi havia una mena de construcció estranya.
- El temple del qual faig de sacerdotessa- va respondre la Nahina sense ser preguntada.
- ah...
Era un temple prou bonic, prou alt i amb estàtues prou elaborades. Hi havia un parell de grans serps, al peu de l’escalinata que pujava fins a una mena d’altar cobert que hi havia coronant l’estructura.
- No era un poblat provisional això?
- Si però hi portem més de deu anys- va ironitzar ella.
En Gnimt mirà al cel fent un lleuger moviment de negació amb el cap.
- Però es veritat o no Gnimt?
- creus de debò que hi hagi algú que prefereixi quedar-se aquí en lloc de viure a Zil Nahina? deixa de criticar la política del teu pare coi, seguim en vida gràcies a ell.
- bé és igual no et comentaré res més del tema.
- millor, al cap i a la fi no en treus res d’inflar-me el cap, jo no hi puc fer res al respecte.
En Dalt que havia estat una mica apartat durant la discussió per evitar molestar-los, s’hi va acostar de nou.
Van arribar al centre del poble, on un parell d’homes i algunes dones estaven encenent el foc.
- Aquí no hi ha feines fixes- va explicar la Nahina a en Dalt.
tots els equips de caça tenen un dia de cada vuit, en el que han d’encendre el foc i cuinar. Demà ens toca a nosaltres.
- Jo me’n vaig a dormir- digué per si mateix en Gnimt.- Apa deu.
- Jo vaig a preparar unes ofrenes al temple.
- I jo?- preguntà en Dalt a la Nahina, car en Gnimt havia desaparegut a una velocitat sorprenent.
- mmmhhh, doncs no sé, podries anar al mirador que hi ha prop d’aquí, és una gran cascada des de on es veuen les restes de Zil.
- bé. Vinga doncs, a veure si et fan cas els deus amb les ofrenes.
- doncs si, ja aniria sent hora- va fer rient mentre marxava la Nahina.- gaudeix el paisatge- li cridà de lluny.
Aquell mirador era un espectacle natural impactant. En Dalt recordava d’haver vist paisatges impressionants a les postals Dontianes. però no podien rivalitzar amb aquest.
Assegut al costat d’una roca mig mullada per l’esquitx de la cascada que es esmorronava al costat, i sentint la frescor de la humitat que desprenia, es quedà observant la grandiosa vall que formava el riu. La frondositat selvàtica era tallada per aquell colós aquàtic. La vegetació irrefrenable no era capaç de vèncer aquell déu de la selva.
El sol ja era al seu zenit, i il•luminava la ciutat de Zil, que era al fons, de manera que en Dalt creia poder imaginar l’antiga esplendor de la ciutat. El sol brillava massa perquè en pogués distingir prou els detalls de la capital, així s’estalviava de veure la runa, la vegetació i la soledat que hi residien en lloc de les persones. Aquell paisatge gloriós, sabé reconfortar-lo, calmà el seu cor, i baixà el ritme del frenètic metrònom que l’havia substituït el temps que recordava abans del buit negre. Per ell era com si hagués nascut feia just unes setmanes, i per primer cop després del seu renaixement, sentia una cosa molt semblant a la felicitat.
Va tornar al poblet prou content, estava convençut de que devia irradiar una mena d’aura de tranquil•litat i harmonia, que la gent del seu voltant podria respirar el que ell sentia. Estava feliç sense motiu, cansat sense raó, i amb cara d’estúpid.
No havia de parar taula ni res, així que simplement va anar cap al turó, el va pujar una mica, i es va estirar sota un arbre solitari. El món se li va parar un moment, literalment, dins de cinc minuts dinaven, però ell es va estar sota aquell arbre una infinitat, no pensava en res, el blanc s’apoderava d’ell, no tenia cap intranquil•litat en el cos ni pla de futur, així que res pertorbava la seva ment i ell simplement es quedava allà estirat, no desitjava res, només que cap problema més l’assetgés, que la seva vida quedés en aquell bonic punt mort... De cop el seu camp de visió va quedar obstruït per la Nahina, se li va posar davant, dempeus i el cap li obstruí el sol, ella el va mirar una estona, ell mirava el cel que ella deixava passar.
- Tornem?
- Si, perquè no- va expirar en Dalt.

iam direu que aquest capítol, hi ha na mika mes de relació social perquè quedi clar que el Dalt no es un autista XDDDDDDDD

Venga capitol 4

Bueno aquest capítol és mazo llarg i m'ha fet una mica de peresa corregir tots els possibles errors d'estil faltes gramaticals i ortogràfiques e possibles incoherencies amb la historia futura, és a dir k si algu es vol cebar a fer kritikes ara es el moment XDDDDDDDDDDDDD




Capítol 4- es aquesta la veritat? Segurament.

En Dalt i aquells dos homes van recórrer un bon tros de la selva en silenci, van intercanviar algunes paraules, li preguntaven perquè havia fugit, i perquè havia vingut aquí, en Dalt responia que no hi estava gens bé on era, i que aquest era l’únic lloc que se li acudia per fugir, no era del tot cert ja que en Dalt havia vingut explícitament aquí, podria haver anat a les estepes de l’est de Dontam, les estepes de ferralla en deien, ja que els dontians n’havien fet un abocador. Una cosa en que va pensar, mentre caminaven, i que el va estranyar molt, va ser que comprenia el que aquells homes deien, i ells el comprenien a ell, era curiós que el dontià s’hagués adaptat al nimrodià, al cap i a la fi eren invasors, no tenia sentit, així que devia ser el nimrodià el que s’havia adaptat, això tampoc tenia sentit ja que ells odiaven els dontians, suposà que ja ho descobriria.
El viatge al campament s’allargava bastant, el portaven lligat de mans, però en Dalt no tenia intenció d’escapar-se, aquell calb li sonava bastant, recordava una cara semblant, però amb una llarga cabellera negra, aquell home tenia ara una expressió molt severa, amb la faç destrossada de banda a banda per una horrible cicatriu, ell el recordava, o li semblava recordar-lo amb una expressió optimista, d’esperança, com si tingues un somni a punt de realitzar-se, el recordava lluitant ferotgement, amb una ànsia, un anhel, una lluita per arribar a algun lloc, una mica com li passava en Dalt, només que aquell home sabia on volia arribar, veia el seu objectiu i hi corria amb un immens frenesí. El calb que tenia al davant no s’assemblava en res a aquell altre, o potser si, en les faccions d’aquella cara travessada per un mal record.
En Dalt va rebre un altre cop, no li va resultar estrany, va perdre el coneixement quasi per obligació, en Dalt confiava en aquells homes i es va deixar donar aquell cop, es va deixar portar i es va deixar lligar en un pal dins d’una cabana.
Es va despertar al cap de poca estona, o almenys això li va semblar, va obrir els ulls ràpidament, amb facilitat, el cop no li feia mal, va somriure al pensar que de rebre tants cops potser el seu cap hi havia desenvolupat una resistència especial. Mirà al seu voltant, hi va veure moltes armes de fabricació rudimentària, hi havia moltes llances de bambú, destrals de punta de pedra, arcs i alguna que altre espasa de ferro, hi va veure també penjat del sostre un gran canó prou sofisticat, semblava un avantpassat de la maquinària de guerra dontiana actual, aquell canó desencaixava al mig d’aquelles altres armes, semblava que els arcs, llances i espases el vigilessin, tots al voltant del dimoni presoner, com volent impedir que es deslligués i pogués fugir, aquelles armes devien d’estar posades allí per impedir que el monstre despertés de nou.
En Dalt s’hi va estar molt de temps allà dins, o això li va semblar, frisava per saber qui eren aquella gent, es moria de ganes de parlar amb ells, de descobrir la seva cultura i el seu estil de vida, i ells el deixaven allà tirat, tancat durant, hores, o dies ves a saber, com si l’haguessin oblidat, com quan deixes alguna cosa a algun lloc, per ocupar-te’n més tard, i se t’oblida i allà es queda. Al final, al cap d’un temps que en Dalt no va poder determinar, algú entrà a la cabana, anava molt tapat, portava unes robes de colors vius, i una mascara de fusta, portava també com una mena de pal pintat amb una efígie demoníaca a la punta, deu ser un chaman va pensar en Dalt.
- no se’ls deu haver acudit d’oferir-me en sacrifici als déus ói? Va preguntar en Dalt intentant posar un to sarcàstic, però començant a preocupar-se per la seva vida.
El chaman va respondre molt secament, en aquell Dontià tancat, que els seus déus no requerien de sacrificis humans, potser va ser una imaginació, però en Dalt va creure veure un somriure en la part de la boca que quedava al descobert, mentre deia allò.
El va deslligar d’aquell indiscret tronc que hi havia allà sol, al mig de la sala, sense cap decoració i sense que res el tapés, aquella era una sala purament funcional.
- Vine!, Va ordenar
Ell el va seguir, tampoc hi havia cap altre alternativa, ni li feia falta perquè en Dalt no tenia por d’aquella gent, i no creia que hagués de fugir. Al apropar-se a la sortida, es va adonar que fora plovia, feia molt de temps que en Dalt no veia ploure, a Dontam mai plovia, i si plovia, des de aquells edificis on vivien segur que no es veia, plovia molt intensament, una pluja com entretallada per les immenses fulles d’arbres altíssims, sentia el soroll apagat que feien les gotes al topar amb el sostre de palla d’aquella cabana, aquella pluja li recordava alguna cosa, li recordava un passat llunyà, una cançó, una mena de melodia que marcava el ritme improvisat de l’impacte de les gotes. La pluja deixava el terra de la selva d’un color grisós, que es tornaria marró de nou amb el pas del dia, la pluja renovava el terra del bosc, i aquell so li semblava l’anunci d’allò que l’esperava, deixant enrere el que havia viscut fins ara.
Van arribar a una cabana molt més gran, el sostre no era fet am senzilles fulles posades una sobre l’altre, sinó que era com un entrellat de lianes entortolligades formant quadrats petits per on hi ficaven varies capes de fulles amb lianes per sota i per dalt, era un sostre bastant resistent i sòlid, allà dins no hi hauria goteres, i segurament no se sentiria el so esmorteït de la pluja. En Dalt va entrar remullat a la sala, el chaman es va treure l’abric de fulles molles que portava, i feia l’efecte que no fes tres segons que havia sortit de sota d’aquella pluja torrencial. Va portar en Dalt al centre de la sala i el va fer seure a terra, ell va anar al costat d’una gran cadira que hi havia al fons, on estava sentat el calb que l’havia portat al campament. Al voltant d’en Dalt, en rotllana, hi havia una munió d’homes, alguns amb mascares, que el miraven persistentment, l’analitzaven.
El calb va ordenar que es fes silenci, encara que estava la sala en silenci des de que en Dalt havia entrat. Aquest es va allargar... uns vint segons, en Dalt va observar el calb, era molt morè, més aviat tenia la cara cremada pel sol, amb la gran cicatriu creuada, devia de tenir uns quaranta i alguns anys, una mirada molt severa, però serena, es van mirar als ulls aquells últims deu segons, i el calb va dir sense alçar massa la veu, cosa que en aquell silenci hagués estat eixordador,:
- Em dic Zin, i tu?
- Eh... Dalt, va respondre sorprès, no s’esperava aquella pregunta.
- Dalt jo i quasi tots els membres d’aquesta comunitat, tenim motius prou versemblants per pensar que ets un espia de Dontam, que en dius?
- Res més lluny de la veritat, va respondre en Dalt.
- I no ho pots demostrar?
- No.
- Vens de Dontam oi?
- Si
- I saps qui som almenys?
- No en tinc ni idea.
- I que hi feies a la selva, tan a prop del nostre campament?
- No ho se
- Però devies d’haver vingut per algun motiu no?, va fer en Zin començant a perdre els nervis.
- Alguna cosa em va fer venir, va dir en Dalt sense saber tampoc molt bé que deia.
- Mmm... un espia tindria una excusa elaborada, que no es podria abordar per enlloc, una cosa molt ferma i coherent, tu ni tansevol saps que fas aquí?
- No, va respondre en Dalt deixant anar una rialla, la situació era tan estúpida que segurament el matarien, be per si de cas, o bé per estúpid.
El riure d’ell es va intensificar, cada cop reia més, la situació era completament inversemblant, tota aquella gent observant-lo, i ell morint-se de riure, quina cara devien fer sota la màscara?, almenys a en Zin no li feia gràcia en absolut, aquella situació el devia de desconcertar, i feia tota la pinta de ser aquell que decideix, tenia que fer alguna cosa amb en Dalt i aquella entrevista no li havia servit de res, l’havia deixat més atònit que un altre cosa. L’últim que va dir va ser que li deixessin un llit a la cabana dels malalts, que li canviessin la roba mullada i bruta, que de fet era bruta de fang fulles i sang, a més de estripada. I el que més va sorprendre a en Dalt i per les expressions que es van sentir, al públic també, que era invitat al sopar que feien aquella nit.
Van portar a en Dalt a la cabana promesa, era més petita que la d’on venia, i més petita que aquella mena de cabana de les eines, on només hi havia armes. però era considerablement més confortable que la segona, les parets estaven tapades per una tela suau, i no es veia aquella superfície rugosa i fangosa de la que estaven fetes.
Al terra hi havia una immensa catifa de palla, molt gruixuda, per impedir el pas de la humitat que desprenia el terra, que ocupava tota la superfície de la cabana, i al mig uns cinc llits, separats com un metre cadascún, ocupaven quasi tota la cabana, i tenien tots una cadira de fusta al costat, efectivament era la cambra dels malalts.
només trobà un llit amb manta, no tenien potes, entre ells i la catifa de palla hi havia un parell de capes de pells, la manta era molt vistosa, de colors molt vius i formes estranyes que evocaven fets fantàstics de la mitologia d’aquella gent o alguna cosa així.
Dalt de llit hi trobà roba per posar-se, semblava roba festiva ja que era dotada de varies peces que se superposaven sobre el cos, plenes de dibuixos laboriosament cosits a mà i molts fils tenyits amb colors diferents, formant boniques sanefes, entrecreuant-se entre ells. Un home vingué a la tenda i li digué que dormís una estona, que encara no era l’hora del sopar, en Dalt respongué tancant els ulls. l’home sortí, acabava de sortir quan tornà a entrar i digué amb mitja rialla dibuixada a la cara; que pensés una bona excusa per la seva presència allà, o que la cosa podria tenir un tràgic final.
En Dalt dormí despreocupat de tot allò, estava cansadíssim... Pensà que diria la veritat i la cosa sortiria com hagués de sortir.
Va passar una de les millors hores de son de la seva vida, el llit era molt còmode i calentet, amb totes les capes de manta i pell va crear raconets perfectes per adaptar-hi el seu cos, aquell llit era com un motllo pel cos del que s’hi estirava. Des de dalt li arribava el lleu sorollet de la pluja, i des de la porta, la flaire de terra i fulla humida.
A penes havia tingut temps d’aprofitar aquell son, que ja el van venir a despertar, figurava que havien passat dos hores, que aquella gent havia dedicat a preparar el sopar mentre ell dormia, es va sentir una mica malament.
al sortir de la cabana ja no plovia, així que podien fer el sopar al fresc aire de la nit, aquella roba festiva abrigava prou i s’hi estava bé. Al arribar al centre del poblat trobà varies fogueres a terra, amb varies pells situades al voltant per seure-s’hi. el nas se li omplia d’una forta olor a peix cuit, i va veure davant de cada pell una mena de plat de fusta, amb un peix obert a dins i alguns fruits selvàtics. Ja anava a seure sobre una de les pells, quan l’home que l’acompanyava el retingué, i el portà a una altre foguera on només hi havia tres llocs. pel camí en Dalt remarcà que al centre de tot aquell aldarull de gent bevent un curiós líquid groc que desprenia olor d’alcohol, hi havia una foguera molt més gran que les altres, amb tres imponents pells al voltant, i moltes altres darrera d’aquestes, era com si al voltant d’aquella foguera tres persones haguessin de fer una cosa que totes les altres contemplarien. l’home que l’acompanyava l’assegué en un dels llocs lliures de la foguera del fons de tot.
hi trobà en Zin vestit amb un impressionant uniforme com de cap de tribu, ple de petites i elaboradíssimes escenes, envoltades de sanefes espectaculars, allò era un treball de setmanes, i tenia el cap coronat per una gran astada. Hi havia una altre persona amagada sota un vestit també impressionant que no tenia res a envejar a l’altre, però camuflada sota l’imponent ombra del cap de la tribu. En Zin li feu una senyal perquè s’assegués.
- Dalt et presento la meva filla, la Nahina- ella va fer un lleu assentiment amb el cap
- hola- va fer en Dalt
En Zin reprengué la paraula.
- Dalt tu i jo ja ens coneixíem- va fer, ell no va respondre res- de fet hi ha un tros de la teva vida del qual sé més que tu mateix- en Dalt seguia en silenci, sentat, ben a prop del foc.
En Zin va començar a explicar-li una mena de història popular, que contava com els ballarins vermells, en Dalt suposà que eren els avantpassats del clan o algo així, vivien en aquella selva mateix, tenien una gran ciutat blanca, sobre d’un petit turó, tenien una religió molt complexa, tant com els seus costums, la seva cultura, la seva jerarquia, la seva societat, la seva artesania, la seva economia... Era una ciutat resplendent, cert que dins la jerarquia hi havia qui vivia millor, i qui no tant, però no es podia parlar de que hi hagués una immensa diferència de classes, no hi havia misèria enlloc, i més o menys la riquesa no estava del tot mal repartida. en Zin contà que bé que s’hi vivia allà, en Dalt notava a cada paraula, l’èmfasi que li posava a remarcar que bé que s’hi estava, com si ho hagués viscut. però la història començà a canviar de caire, ara contava com van arribar de l’oest les gents negres, tallaven clarianes al bosc, per establir-hi bases de població, construïen alts carrils per on hi venien uns blocs de material brillant, portant més gent i més material per construir bases. Les bases esdeveniren cases, instal•laren curioses màquines al riu, i sense previ avís es van posar a viure allà. Al principi la cosa no era molt greu, els nantarians, que eren aquells ballarins vermells, només van haver de desplaçar una mica les zones de caça, i pescar una mica més amunt del riu. però cada cop es feien més grans les ciutats, i els animals desapareixien. Cada cop hi havia més maquines als rius, i els Nantarians havien de beure de fonts naturals en plena selva.
fins que al final les ciutats dels nouvinguts arribaren als llindars de la ciutat.
Els Nantarians van anar a parlar amb aquells intrusos, però ells no entenien la seva llengua. En Dalt ja sabia quina era aquella llegenda, era la invasió gàmeda de Nimrod, coneixia aquella història i en sabia el final, recordava haver-la viscut, però allà era on tenia el buit a la memòria, només n’intuïa el tràgic final.
La història continuava en que un dia, els líders preocupats per el no retorn dels emissaris van anar en persona a veure els gàmedes, però els van assaltar pel camí, un va tenir temps de tornar a Zil, la ciutat dels Nantarians a avisar de l’atac, però no hi van poder fer res, grans avions van passar, deixant caure bombes àcides, que no només van acabar amb la meitat de la població de Zil, sinó que també va fondre aquells bonics temples, aquella multitud de cases i edificis calcaris. els Nantarians van resistir, en petites guerrilles a la selva, però quasi tots van ser capturats. En Zin va dir, tal com en Dalt intuïa, que ell havia estat un d’aquells guerrillers.
Realment no hi havia massa a fer, va comentar en Zin donant per fet que en Dalt ja sabia que estava explicant. l’única avantatge que tenien era el coneixement de la selva, i la agilitat que hi desenvolupaven. Però els gàmedes tenien armes capaces de devastar els arbres, fondre les pedres i repel•lir les tosques armes dels supervivents Nimrodians.
Es va començar a estendre la idea de que era completament impossible fer fora d’allà els gàmedes, i que l’únic que els hi quedava per fer era fugir cap a les estepes de l’est.
Evidentment cap d’ells volia abandonar la selva de Nimrod i molt menys deixar a mans de l’enemic els restes de la preciosa Zil. Però és que realment no hi havia res a fer.
Estàvem arribant ja als límits de la nostra capacitat de resistència. perdíem terreny dia a dia. era impossible mantenir la posició en lloc, i estàvem en un continu replec que ens acabaria escopint a les portes de l’estepa.
Però un dia ens va arribar un dontià. Un dontià sol, cosa curiosa sí. era una oportunitat per matar un Dontià tranquil•lament, en condicions normals matar un d’ells era qüestió de sort i d’atacar per sorpresa, a canvi de varies baixes posteriors. Però no et vam matar.
Deies que no erets un Dontià, o que almenys haguessis preferit no ser-ho, que no hi havia ganes de continuar matant gent que ni sabies qui eren. Així que havies decidit venir a conéixen’s i decidir després. Feia gràcia l’argument, com si diguessis que si comprovaves que mereixíem morir te’n tornaries amb els teus. Era com una oportunitat per parlar amb un representant de la vostra gent. Primer de tot et vam preguntar que com era que coneixies el nostre idioma, i ens vas donar la primera dada important sobre els gàmedes. Deies que éreu una civilització camaleònica. que anaven avançant pel món arrasant civilitzacions, i adaptant d’elles el que més els hi interessava, i que en el nostre cas era el llenguatge. Vam decidir que seria interessant mostrar-te com érem, i de pas arrancar-te algunes informacions que ens ajudessin a fer fora d’allà els Dontians.
Ens servires per demostrar que existíem, que no érem una formiga a esclafar i fer fora de casa nostra. demostrant-ho a tu, ens convenceríem a nosaltres mateixos que érem dignes de viure, que teníem una cultura, ens demostraries que érem humans, i teníem dret a viure a Nimrod, mentre nosaltres tu demostràvem a tu.
vas viure amb nosaltres uns mesos, comprovant la duresa del nostre obligat pelegrinatge, vas conèixer el nostre humor, la nostre visió del món i de la selva, ens vas indicar punts on atacar les avançades Dontianes per destruir munició, subministres i mitjans de comunicació amb la capital, ens explicares que la burocràcia estava en la ment de cada individu gàmeda, que si els hi tallaves el cordó umbilical que els connectava amb la central d’intel•ligència, els deixaves perduts, sense saber que fer, el Dontià mig tenia menys iniciativa que una formiga.
et vam agafar un cert apreci, i decididament preferies la nostra gent a l’estil de vida Dontià. I no només això, sinó que també et necessitàvem per continuar recuperant terreny. Estàvem arribant a les portes de Zil, t’haviem parlat molt d’aquella ciutat, l’origen de la nostra civilització, casa nostra, coneixies totes les passades meravelles de Zil de boca dels més vells, ja feia uns quants anys que l’havíem perdut. jo era bastant jove quan va passar. Tothom tenia moltes ganes de recuperar la ciutat i tu no erets menys. La campanya de recuperació de Zil, començà amb algun atacs de distracció a les grans taladores que hi havia als límits de la selva, entre Dontam i nosaltres. vam dispersar tot el que vam poder l’atenció de la capital del nostre antic territori. Els Dontians no podien entendre que tinguéssim cap mena d’interès en recuperar unes antigues ruïnes, els Dontians eren imbècils. I al final va arribar l’assalt a Zil, assalt que en un principi va funcionar, hi havia molt poca resistència, que vam eliminar en un moment, vam fortificar la ciutat i vam decidir que d’allà no ens hi mouríem més. que no tornaríem a la vida de fugida constant per la selva. que no beuríem més de petits estanys d’aigua enfangada, que no dormiríem més al ras, a mercè de totes les bestioles de la selva. Però potser no va ser la millor decisió. Zil era suficient gran per tenir-hi plantacions i corrals, inclús hi naixia una font subterrània. de manera que en teoria no havíem de témer cap assedi. Però als Dontians no els hi feia falta assediar-nos. van entrar amb tota la seva potència militar, destruint les defenses, deixant caure bombes contínuament sobre la ciutat. La meva idea de defensar Zil va ser una catàstrofe. Al final tots els que érem dins de la ciutat, vam sortir corrents d’improvist una nit. evidentment ens van veure, i van descarregar una ràfega destructiva de les seves armes de foc. Vam travessar la porta de la muralla, sota foc creuat de tots els Dontians de dalt la muralla. dels tres-cents homes que van assaltar Zil, en vam sortir uns vint. Et donàvem per mort.
- devien de capturar-me ferit o alguna cosa així, va fer en Dalt.
- segurament, va respondre En Zin, amb una curiosa expressió a la cara i mirant el terra..
Així que això era el que li havia passat? mmmh, bé els detalls de Zil no li sonaven de res. però estava clar que entre aquella gent hi estaria millor que amb els Dontians. així que s’hi quedaria. En Zin va anunciar a la resta de Nantarians que hi feia en Dalt allà, van celebrar-ho, van fer el sopar, i feliç, en Dalt se’n va anar a dormir a una bonica cabana que li van adjudicar, junt amb uns altres cinc.







Intentaré que el ritme de publicació sigui més semblant al dels 3 primers capitols k el d'aquest últim XDDDD