Venga capitol 4

Bueno aquest capítol és mazo llarg i m'ha fet una mica de peresa corregir tots els possibles errors d'estil faltes gramaticals i ortogràfiques e possibles incoherencies amb la historia futura, és a dir k si algu es vol cebar a fer kritikes ara es el moment XDDDDDDDDDDDDD




Capítol 4- es aquesta la veritat? Segurament.

En Dalt i aquells dos homes van recórrer un bon tros de la selva en silenci, van intercanviar algunes paraules, li preguntaven perquè havia fugit, i perquè havia vingut aquí, en Dalt responia que no hi estava gens bé on era, i que aquest era l’únic lloc que se li acudia per fugir, no era del tot cert ja que en Dalt havia vingut explícitament aquí, podria haver anat a les estepes de l’est de Dontam, les estepes de ferralla en deien, ja que els dontians n’havien fet un abocador. Una cosa en que va pensar, mentre caminaven, i que el va estranyar molt, va ser que comprenia el que aquells homes deien, i ells el comprenien a ell, era curiós que el dontià s’hagués adaptat al nimrodià, al cap i a la fi eren invasors, no tenia sentit, així que devia ser el nimrodià el que s’havia adaptat, això tampoc tenia sentit ja que ells odiaven els dontians, suposà que ja ho descobriria.
El viatge al campament s’allargava bastant, el portaven lligat de mans, però en Dalt no tenia intenció d’escapar-se, aquell calb li sonava bastant, recordava una cara semblant, però amb una llarga cabellera negra, aquell home tenia ara una expressió molt severa, amb la faç destrossada de banda a banda per una horrible cicatriu, ell el recordava, o li semblava recordar-lo amb una expressió optimista, d’esperança, com si tingues un somni a punt de realitzar-se, el recordava lluitant ferotgement, amb una ànsia, un anhel, una lluita per arribar a algun lloc, una mica com li passava en Dalt, només que aquell home sabia on volia arribar, veia el seu objectiu i hi corria amb un immens frenesí. El calb que tenia al davant no s’assemblava en res a aquell altre, o potser si, en les faccions d’aquella cara travessada per un mal record.
En Dalt va rebre un altre cop, no li va resultar estrany, va perdre el coneixement quasi per obligació, en Dalt confiava en aquells homes i es va deixar donar aquell cop, es va deixar portar i es va deixar lligar en un pal dins d’una cabana.
Es va despertar al cap de poca estona, o almenys això li va semblar, va obrir els ulls ràpidament, amb facilitat, el cop no li feia mal, va somriure al pensar que de rebre tants cops potser el seu cap hi havia desenvolupat una resistència especial. Mirà al seu voltant, hi va veure moltes armes de fabricació rudimentària, hi havia moltes llances de bambú, destrals de punta de pedra, arcs i alguna que altre espasa de ferro, hi va veure també penjat del sostre un gran canó prou sofisticat, semblava un avantpassat de la maquinària de guerra dontiana actual, aquell canó desencaixava al mig d’aquelles altres armes, semblava que els arcs, llances i espases el vigilessin, tots al voltant del dimoni presoner, com volent impedir que es deslligués i pogués fugir, aquelles armes devien d’estar posades allí per impedir que el monstre despertés de nou.
En Dalt s’hi va estar molt de temps allà dins, o això li va semblar, frisava per saber qui eren aquella gent, es moria de ganes de parlar amb ells, de descobrir la seva cultura i el seu estil de vida, i ells el deixaven allà tirat, tancat durant, hores, o dies ves a saber, com si l’haguessin oblidat, com quan deixes alguna cosa a algun lloc, per ocupar-te’n més tard, i se t’oblida i allà es queda. Al final, al cap d’un temps que en Dalt no va poder determinar, algú entrà a la cabana, anava molt tapat, portava unes robes de colors vius, i una mascara de fusta, portava també com una mena de pal pintat amb una efígie demoníaca a la punta, deu ser un chaman va pensar en Dalt.
- no se’ls deu haver acudit d’oferir-me en sacrifici als déus ói? Va preguntar en Dalt intentant posar un to sarcàstic, però començant a preocupar-se per la seva vida.
El chaman va respondre molt secament, en aquell Dontià tancat, que els seus déus no requerien de sacrificis humans, potser va ser una imaginació, però en Dalt va creure veure un somriure en la part de la boca que quedava al descobert, mentre deia allò.
El va deslligar d’aquell indiscret tronc que hi havia allà sol, al mig de la sala, sense cap decoració i sense que res el tapés, aquella era una sala purament funcional.
- Vine!, Va ordenar
Ell el va seguir, tampoc hi havia cap altre alternativa, ni li feia falta perquè en Dalt no tenia por d’aquella gent, i no creia que hagués de fugir. Al apropar-se a la sortida, es va adonar que fora plovia, feia molt de temps que en Dalt no veia ploure, a Dontam mai plovia, i si plovia, des de aquells edificis on vivien segur que no es veia, plovia molt intensament, una pluja com entretallada per les immenses fulles d’arbres altíssims, sentia el soroll apagat que feien les gotes al topar amb el sostre de palla d’aquella cabana, aquella pluja li recordava alguna cosa, li recordava un passat llunyà, una cançó, una mena de melodia que marcava el ritme improvisat de l’impacte de les gotes. La pluja deixava el terra de la selva d’un color grisós, que es tornaria marró de nou amb el pas del dia, la pluja renovava el terra del bosc, i aquell so li semblava l’anunci d’allò que l’esperava, deixant enrere el que havia viscut fins ara.
Van arribar a una cabana molt més gran, el sostre no era fet am senzilles fulles posades una sobre l’altre, sinó que era com un entrellat de lianes entortolligades formant quadrats petits per on hi ficaven varies capes de fulles amb lianes per sota i per dalt, era un sostre bastant resistent i sòlid, allà dins no hi hauria goteres, i segurament no se sentiria el so esmorteït de la pluja. En Dalt va entrar remullat a la sala, el chaman es va treure l’abric de fulles molles que portava, i feia l’efecte que no fes tres segons que havia sortit de sota d’aquella pluja torrencial. Va portar en Dalt al centre de la sala i el va fer seure a terra, ell va anar al costat d’una gran cadira que hi havia al fons, on estava sentat el calb que l’havia portat al campament. Al voltant d’en Dalt, en rotllana, hi havia una munió d’homes, alguns amb mascares, que el miraven persistentment, l’analitzaven.
El calb va ordenar que es fes silenci, encara que estava la sala en silenci des de que en Dalt havia entrat. Aquest es va allargar... uns vint segons, en Dalt va observar el calb, era molt morè, més aviat tenia la cara cremada pel sol, amb la gran cicatriu creuada, devia de tenir uns quaranta i alguns anys, una mirada molt severa, però serena, es van mirar als ulls aquells últims deu segons, i el calb va dir sense alçar massa la veu, cosa que en aquell silenci hagués estat eixordador,:
- Em dic Zin, i tu?
- Eh... Dalt, va respondre sorprès, no s’esperava aquella pregunta.
- Dalt jo i quasi tots els membres d’aquesta comunitat, tenim motius prou versemblants per pensar que ets un espia de Dontam, que en dius?
- Res més lluny de la veritat, va respondre en Dalt.
- I no ho pots demostrar?
- No.
- Vens de Dontam oi?
- Si
- I saps qui som almenys?
- No en tinc ni idea.
- I que hi feies a la selva, tan a prop del nostre campament?
- No ho se
- Però devies d’haver vingut per algun motiu no?, va fer en Zin començant a perdre els nervis.
- Alguna cosa em va fer venir, va dir en Dalt sense saber tampoc molt bé que deia.
- Mmm... un espia tindria una excusa elaborada, que no es podria abordar per enlloc, una cosa molt ferma i coherent, tu ni tansevol saps que fas aquí?
- No, va respondre en Dalt deixant anar una rialla, la situació era tan estúpida que segurament el matarien, be per si de cas, o bé per estúpid.
El riure d’ell es va intensificar, cada cop reia més, la situació era completament inversemblant, tota aquella gent observant-lo, i ell morint-se de riure, quina cara devien fer sota la màscara?, almenys a en Zin no li feia gràcia en absolut, aquella situació el devia de desconcertar, i feia tota la pinta de ser aquell que decideix, tenia que fer alguna cosa amb en Dalt i aquella entrevista no li havia servit de res, l’havia deixat més atònit que un altre cosa. L’últim que va dir va ser que li deixessin un llit a la cabana dels malalts, que li canviessin la roba mullada i bruta, que de fet era bruta de fang fulles i sang, a més de estripada. I el que més va sorprendre a en Dalt i per les expressions que es van sentir, al públic també, que era invitat al sopar que feien aquella nit.
Van portar a en Dalt a la cabana promesa, era més petita que la d’on venia, i més petita que aquella mena de cabana de les eines, on només hi havia armes. però era considerablement més confortable que la segona, les parets estaven tapades per una tela suau, i no es veia aquella superfície rugosa i fangosa de la que estaven fetes.
Al terra hi havia una immensa catifa de palla, molt gruixuda, per impedir el pas de la humitat que desprenia el terra, que ocupava tota la superfície de la cabana, i al mig uns cinc llits, separats com un metre cadascún, ocupaven quasi tota la cabana, i tenien tots una cadira de fusta al costat, efectivament era la cambra dels malalts.
només trobà un llit amb manta, no tenien potes, entre ells i la catifa de palla hi havia un parell de capes de pells, la manta era molt vistosa, de colors molt vius i formes estranyes que evocaven fets fantàstics de la mitologia d’aquella gent o alguna cosa així.
Dalt de llit hi trobà roba per posar-se, semblava roba festiva ja que era dotada de varies peces que se superposaven sobre el cos, plenes de dibuixos laboriosament cosits a mà i molts fils tenyits amb colors diferents, formant boniques sanefes, entrecreuant-se entre ells. Un home vingué a la tenda i li digué que dormís una estona, que encara no era l’hora del sopar, en Dalt respongué tancant els ulls. l’home sortí, acabava de sortir quan tornà a entrar i digué amb mitja rialla dibuixada a la cara; que pensés una bona excusa per la seva presència allà, o que la cosa podria tenir un tràgic final.
En Dalt dormí despreocupat de tot allò, estava cansadíssim... Pensà que diria la veritat i la cosa sortiria com hagués de sortir.
Va passar una de les millors hores de son de la seva vida, el llit era molt còmode i calentet, amb totes les capes de manta i pell va crear raconets perfectes per adaptar-hi el seu cos, aquell llit era com un motllo pel cos del que s’hi estirava. Des de dalt li arribava el lleu sorollet de la pluja, i des de la porta, la flaire de terra i fulla humida.
A penes havia tingut temps d’aprofitar aquell son, que ja el van venir a despertar, figurava que havien passat dos hores, que aquella gent havia dedicat a preparar el sopar mentre ell dormia, es va sentir una mica malament.
al sortir de la cabana ja no plovia, així que podien fer el sopar al fresc aire de la nit, aquella roba festiva abrigava prou i s’hi estava bé. Al arribar al centre del poblat trobà varies fogueres a terra, amb varies pells situades al voltant per seure-s’hi. el nas se li omplia d’una forta olor a peix cuit, i va veure davant de cada pell una mena de plat de fusta, amb un peix obert a dins i alguns fruits selvàtics. Ja anava a seure sobre una de les pells, quan l’home que l’acompanyava el retingué, i el portà a una altre foguera on només hi havia tres llocs. pel camí en Dalt remarcà que al centre de tot aquell aldarull de gent bevent un curiós líquid groc que desprenia olor d’alcohol, hi havia una foguera molt més gran que les altres, amb tres imponents pells al voltant, i moltes altres darrera d’aquestes, era com si al voltant d’aquella foguera tres persones haguessin de fer una cosa que totes les altres contemplarien. l’home que l’acompanyava l’assegué en un dels llocs lliures de la foguera del fons de tot.
hi trobà en Zin vestit amb un impressionant uniforme com de cap de tribu, ple de petites i elaboradíssimes escenes, envoltades de sanefes espectaculars, allò era un treball de setmanes, i tenia el cap coronat per una gran astada. Hi havia una altre persona amagada sota un vestit també impressionant que no tenia res a envejar a l’altre, però camuflada sota l’imponent ombra del cap de la tribu. En Zin li feu una senyal perquè s’assegués.
- Dalt et presento la meva filla, la Nahina- ella va fer un lleu assentiment amb el cap
- hola- va fer en Dalt
En Zin reprengué la paraula.
- Dalt tu i jo ja ens coneixíem- va fer, ell no va respondre res- de fet hi ha un tros de la teva vida del qual sé més que tu mateix- en Dalt seguia en silenci, sentat, ben a prop del foc.
En Zin va començar a explicar-li una mena de història popular, que contava com els ballarins vermells, en Dalt suposà que eren els avantpassats del clan o algo així, vivien en aquella selva mateix, tenien una gran ciutat blanca, sobre d’un petit turó, tenien una religió molt complexa, tant com els seus costums, la seva cultura, la seva jerarquia, la seva societat, la seva artesania, la seva economia... Era una ciutat resplendent, cert que dins la jerarquia hi havia qui vivia millor, i qui no tant, però no es podia parlar de que hi hagués una immensa diferència de classes, no hi havia misèria enlloc, i més o menys la riquesa no estava del tot mal repartida. en Zin contà que bé que s’hi vivia allà, en Dalt notava a cada paraula, l’èmfasi que li posava a remarcar que bé que s’hi estava, com si ho hagués viscut. però la història començà a canviar de caire, ara contava com van arribar de l’oest les gents negres, tallaven clarianes al bosc, per establir-hi bases de població, construïen alts carrils per on hi venien uns blocs de material brillant, portant més gent i més material per construir bases. Les bases esdeveniren cases, instal•laren curioses màquines al riu, i sense previ avís es van posar a viure allà. Al principi la cosa no era molt greu, els nantarians, que eren aquells ballarins vermells, només van haver de desplaçar una mica les zones de caça, i pescar una mica més amunt del riu. però cada cop es feien més grans les ciutats, i els animals desapareixien. Cada cop hi havia més maquines als rius, i els Nantarians havien de beure de fonts naturals en plena selva.
fins que al final les ciutats dels nouvinguts arribaren als llindars de la ciutat.
Els Nantarians van anar a parlar amb aquells intrusos, però ells no entenien la seva llengua. En Dalt ja sabia quina era aquella llegenda, era la invasió gàmeda de Nimrod, coneixia aquella història i en sabia el final, recordava haver-la viscut, però allà era on tenia el buit a la memòria, només n’intuïa el tràgic final.
La història continuava en que un dia, els líders preocupats per el no retorn dels emissaris van anar en persona a veure els gàmedes, però els van assaltar pel camí, un va tenir temps de tornar a Zil, la ciutat dels Nantarians a avisar de l’atac, però no hi van poder fer res, grans avions van passar, deixant caure bombes àcides, que no només van acabar amb la meitat de la població de Zil, sinó que també va fondre aquells bonics temples, aquella multitud de cases i edificis calcaris. els Nantarians van resistir, en petites guerrilles a la selva, però quasi tots van ser capturats. En Zin va dir, tal com en Dalt intuïa, que ell havia estat un d’aquells guerrillers.
Realment no hi havia massa a fer, va comentar en Zin donant per fet que en Dalt ja sabia que estava explicant. l’única avantatge que tenien era el coneixement de la selva, i la agilitat que hi desenvolupaven. Però els gàmedes tenien armes capaces de devastar els arbres, fondre les pedres i repel•lir les tosques armes dels supervivents Nimrodians.
Es va començar a estendre la idea de que era completament impossible fer fora d’allà els gàmedes, i que l’únic que els hi quedava per fer era fugir cap a les estepes de l’est.
Evidentment cap d’ells volia abandonar la selva de Nimrod i molt menys deixar a mans de l’enemic els restes de la preciosa Zil. Però és que realment no hi havia res a fer.
Estàvem arribant ja als límits de la nostra capacitat de resistència. perdíem terreny dia a dia. era impossible mantenir la posició en lloc, i estàvem en un continu replec que ens acabaria escopint a les portes de l’estepa.
Però un dia ens va arribar un dontià. Un dontià sol, cosa curiosa sí. era una oportunitat per matar un Dontià tranquil•lament, en condicions normals matar un d’ells era qüestió de sort i d’atacar per sorpresa, a canvi de varies baixes posteriors. Però no et vam matar.
Deies que no erets un Dontià, o que almenys haguessis preferit no ser-ho, que no hi havia ganes de continuar matant gent que ni sabies qui eren. Així que havies decidit venir a conéixen’s i decidir després. Feia gràcia l’argument, com si diguessis que si comprovaves que mereixíem morir te’n tornaries amb els teus. Era com una oportunitat per parlar amb un representant de la vostra gent. Primer de tot et vam preguntar que com era que coneixies el nostre idioma, i ens vas donar la primera dada important sobre els gàmedes. Deies que éreu una civilització camaleònica. que anaven avançant pel món arrasant civilitzacions, i adaptant d’elles el que més els hi interessava, i que en el nostre cas era el llenguatge. Vam decidir que seria interessant mostrar-te com érem, i de pas arrancar-te algunes informacions que ens ajudessin a fer fora d’allà els Dontians.
Ens servires per demostrar que existíem, que no érem una formiga a esclafar i fer fora de casa nostra. demostrant-ho a tu, ens convenceríem a nosaltres mateixos que érem dignes de viure, que teníem una cultura, ens demostraries que érem humans, i teníem dret a viure a Nimrod, mentre nosaltres tu demostràvem a tu.
vas viure amb nosaltres uns mesos, comprovant la duresa del nostre obligat pelegrinatge, vas conèixer el nostre humor, la nostre visió del món i de la selva, ens vas indicar punts on atacar les avançades Dontianes per destruir munició, subministres i mitjans de comunicació amb la capital, ens explicares que la burocràcia estava en la ment de cada individu gàmeda, que si els hi tallaves el cordó umbilical que els connectava amb la central d’intel•ligència, els deixaves perduts, sense saber que fer, el Dontià mig tenia menys iniciativa que una formiga.
et vam agafar un cert apreci, i decididament preferies la nostra gent a l’estil de vida Dontià. I no només això, sinó que també et necessitàvem per continuar recuperant terreny. Estàvem arribant a les portes de Zil, t’haviem parlat molt d’aquella ciutat, l’origen de la nostra civilització, casa nostra, coneixies totes les passades meravelles de Zil de boca dels més vells, ja feia uns quants anys que l’havíem perdut. jo era bastant jove quan va passar. Tothom tenia moltes ganes de recuperar la ciutat i tu no erets menys. La campanya de recuperació de Zil, començà amb algun atacs de distracció a les grans taladores que hi havia als límits de la selva, entre Dontam i nosaltres. vam dispersar tot el que vam poder l’atenció de la capital del nostre antic territori. Els Dontians no podien entendre que tinguéssim cap mena d’interès en recuperar unes antigues ruïnes, els Dontians eren imbècils. I al final va arribar l’assalt a Zil, assalt que en un principi va funcionar, hi havia molt poca resistència, que vam eliminar en un moment, vam fortificar la ciutat i vam decidir que d’allà no ens hi mouríem més. que no tornaríem a la vida de fugida constant per la selva. que no beuríem més de petits estanys d’aigua enfangada, que no dormiríem més al ras, a mercè de totes les bestioles de la selva. Però potser no va ser la millor decisió. Zil era suficient gran per tenir-hi plantacions i corrals, inclús hi naixia una font subterrània. de manera que en teoria no havíem de témer cap assedi. Però als Dontians no els hi feia falta assediar-nos. van entrar amb tota la seva potència militar, destruint les defenses, deixant caure bombes contínuament sobre la ciutat. La meva idea de defensar Zil va ser una catàstrofe. Al final tots els que érem dins de la ciutat, vam sortir corrents d’improvist una nit. evidentment ens van veure, i van descarregar una ràfega destructiva de les seves armes de foc. Vam travessar la porta de la muralla, sota foc creuat de tots els Dontians de dalt la muralla. dels tres-cents homes que van assaltar Zil, en vam sortir uns vint. Et donàvem per mort.
- devien de capturar-me ferit o alguna cosa així, va fer en Dalt.
- segurament, va respondre En Zin, amb una curiosa expressió a la cara i mirant el terra..
Així que això era el que li havia passat? mmmh, bé els detalls de Zil no li sonaven de res. però estava clar que entre aquella gent hi estaria millor que amb els Dontians. així que s’hi quedaria. En Zin va anunciar a la resta de Nantarians que hi feia en Dalt allà, van celebrar-ho, van fer el sopar, i feliç, en Dalt se’n va anar a dormir a una bonica cabana que li van adjudicar, junt amb uns altres cinc.







Intentaré que el ritme de publicació sigui més semblant al dels 3 primers capitols k el d'aquest últim XDDDD