Aquest nosta mal.

9-Turistes a les planes grises

a les estepes de ferralla. El paisatge era idèntic al que en Dalt recordava, allò no canviava mai. muntanyes de ferros plàstics i restes orgàniques, amb clapes de gent i petits focs pudents. Ningú es fixava en ells, ningú es fixava en ningú. ni tan sols es podia dir que es respirés tristesa, aquella gent no coneixia la felicitat, no es pot parlar de tristesa en qui no ha viscut cap altre cosa. Tampoc era resignació, car no coneixien el mal contra el que no podien lluitar. Era desesperançador. gent que no tenia cap motiu per viure, matant-se per sobreviure. A qui dirigir-se doncs? qui podia liderar els altres? a qui li havien de transmetre la seva proposta?

Optaren per pujar-se a una muntanya de brossa i cridar, però segurament els devien prendre per bojos, o el seu missatge no els hi interessava així que van fer cas omís.

Amb aquesta gent no s’hi pot fer res- es lamentà en Gnimt.

No és d’estranyar.

i doncs... que fem?

mmmhhh- feu rascant-se la barbeta en Dalt.

Eren dos intrusos en aquell món, contemplant-lo des de dalt d’un mirador.

que dimoni podria fer lluitar aquesta gent?- es preguntà en Gnimt

Ni idea, però res millor per conèixer les motivacions d’aquesta gent, si es que en tenen, que viure amb ells uns dies.

Amb ells? entre ells diràs

I així va ser, en Dalt i en Gnimt es van muntar una improvisada cabaneta, es van fer un foc, i se’n van anar a buscar menjar.

Donaren un volt per allà, no es veia a ningú menjant, els que menjaven estaven molt ben amagats per impedir que els hi robessin. S'assegueren al peu d’un petit turó d’escòria.

sembla que haurem de parlar amb algú no?

si suposo que sí, això o ens posem a fer fotos com turistes Dontians a les cascades de la selva- digué en Gnimt- i es posà a riure descaradament.

Mira allà!- l’interrompé en Dalt.

Hi havia un petit forat d’on sortia un lleuger resplendor. En Dalt s’hi apropà mentre en Gnimt s’ho mirava curiós.

Hi ficà el cap, i una pedra li impactà a la cara, una petita vella sortí disparada amb un farcell a la mà. En Gnimt feu un àgil salt i la capturà. La vella es debatia amb totes les seves forces.

Para, para feu en Gnimt, no et robarem pas el menjar.

que voleu doncs, cridà la vella.

preguntar-te d’on has tret el menjar- feu en Dalt que ja venia amb la ma tapant-se l’ull ferit.

És un nen mort, murmurà la vella, me n’ha donat la meitat la dona a qui he ajudat a parir.

La meitat!?- feu amb cara de fàstic en Dalt.

És clar, no me’l donaria pas tot- digué quasi inintel·ligiblement la vella, a qui faltaven moltes dent ja.

En aquestes condicions... no se de que t’estranyes Dalt, deixà anar en Gnimt.

vosaltres no sou d’aquí. a que heu vingut?

bé a dir veritat buscàvem la vostra ajuda per recuperar Zil i fer fora els Dontians.

recuperar Zil i fer fora els Dontians... no se de que coi parleu! teniu menjar per donar-me?

no.

doncs apa siau.

i sortí disparada, tan ràpid com les seves curtes cames li permetien.

- d’on deu treure tanta energia una vella desnodrida?- ironitzà en Gnimt.

- No poden pas menjar bebès tots els dies. busquem més gent.

I seguiren per allà donant voltes. ningú donava voltes, ningú escarbava, ni caçava, d’on coi treien el menjar? En Dalt però començava a assimilar el funcionament d’aquella gent. Però encara li faltava algo per acabar d’entendre’ls. Aquella nit ell i en Gnimt dormiren amb la panxa buida. Al dia següent ja se menjaven fins i tot les ungles. trobaren una rata i la rostiren. Però de cop quatre nens van sortir del no res i se la van emportar, així que encara passaren un altre dia sense menjar. El tercer dia només van menjar una sargantana. Al quart es van barallar amb uns homes per treure’ls-hi una pell de plàtan. i se la menjaren mentre es llepaven la sang.

- aquests homes són molt forts, ens anirien realment bé...- deixà anar en Gnimt, però bé que més don? mai ens ajudarien, i a mi ja m’està bé potser així deixen la fotuda guerra en punt mort.

- Ja ho tinc! està claríssim, aquesta gent es deixaria disparar per una compresa ensangonada! Si volem que lluitin, per trist que soni el que hem de fer es posa’ls-hi un pal amb una pastanaga penjant davant!

- la mare que et va!...- es queixà en Gnimt- tenia que trobar la solució el molt!...

10- Sembla k la cosa pinta millor no?

Tornaren el més ràpid que pogueren al famós campament provisional sense nom. La veritat és que les estepes grises no eren un gran lloc per viure-hi.

no heu tardat molt... k passa heu vist k aquella gent no respon a res i a la setmana us heu desanimat eh?

Era la Nahina, ajupida de puntetes sobre una de les primeres branques d’un gran arbre k els mirava amb un somriure cínic.

desgraciadament no...- feu en Gnimt.

Desgraciadament?- pregunta ella , deixant caure el cap cap a un costat com si fos un mussol.

Per en Gnimt si- digué en Dalt rient- es veu que preferia k no ho aconseguíssim i renunciéssim a la guerra.

sep, però aquest il·luminat ha trobat un mètode de fer-los lluitar com mercenaris, poc ètic però bé.

tsk, si guanyem a ells també els hi anirà bé així que de fet els hi fem un favor- feu ella.

anem al campament i ja explicareu els detalls allí.

Arribaren ràpid, guiats per la Nahina que anava saltant d’arbre en arbre amb extraordinària agilitat.

Mite’ls aquests tres sempre junts- somrigué en Zin- com ha anat?

La notícia de la seva tornada s’escampà ràpidament. En un res de temps ja tenien tot el poble al seu voltant.

què, ja sabeu com fer que ens ajudin?- preguntà en Zin.

Mentre tinguem carregaments sencers de compreses ensangonades tot anirà bé- ironitzà en Gnimt.

perdó?

Vaja que si tenim menjar per oferir-los, i gent per mantenir-los a ratlla i evitar que s’escapin, encara k soni malament, lluitaran pel bé de Nimrod, nostre i d’ells mateixos.

Home, no serà difícil reunir una quantitat de fruits suficient per fer d’entrada, i després si ens ajuden a la caça, hi ha menjar de sobres per tots, digué de fons en Nim.

doncs provem-ho- ordenà en Zin.

Es van passar un parell de dies recollint fruita, i se’n van anar a les estepes grises intentant no cridar l’atenció dels dontians.

La cara que feien aquella gent al veure la muntanya de fruita i sabent que no podrien roba’ls-hi als guerrers Nimrodians, demostrava que farien qualsevol cosa per clavar-hi la dent.

Senzill- feu en Zin sense explicació prèvia- Veniu a viure amb nosaltres al campament, construírem unes cabanes per vosaltres, ens ajudareu a caçar i fer el menjar. Però la part important és que lluitareu amb nosaltres contra la gent que viu darrera d’aquella gran muralla d’acer, contemplant com moriu de gana. I quan ho aconseguim sereu lliures d’anar a viure vosaltres allà, o quedar-vos amb nosaltres. que us sembla?

Evidentment no hi va haver resposta, aquella gent no tenia un líder, ni un portaveu de manera k ningú podia dir si, per a tots. al cap d’una estona uns quants es van apropar al carro de les fruites i van dir k acceptaven. Òbviament no venien impulsats per cap ideal, ni per avidesa de justícia, sinó per gana. Però pel cas servia. Lentament, tots els k encara lluitaven per mantenir-se a flot es van pujar al carro. La majoria de vells, nens malalts, i bojos se’n van tornar a les seves activitats.

Sembla que ja teniu el vostre exèrcit eh? Això no acabarà bé.

Pitjor del que estem ara no pot acabar ja t’ho dic jo- afirmà un dels Nimrodians.

Tsk, la guerra mai acaba bé company- feu mig despreciatiu en Gnimt.

Prefereixes que ens quedem com estem ara?

com estem ara dius? diguem com estem ara eh? Et sembla que estem malament? Tenim menjar, un lloc on viure i estem fora de perill. I el més important estem tots vius, et sembla poc?

No li respongué es limità a fer “ Bah” i se n’apartà.

Gnimt!, si no vols lluitar amb nosaltres te’n pots anar!

Mmh, no és això no és això... bé no importa.

Aquest noi a vegades em cansa- digué baix en Zin

I així tornaren amb una centena d’homes de les planes cap al campament.

Els hi donaren tota la fruita que s’enllestiren en menys de mitja hora.

La veritat és que amb tota aquella gent podrien donar molts cops simultanis. fugir tornar a atacar, donar una volta de 180 graus i atacar a l’altre punta de les forces dontianes. Des de el punt de vista d’en Zin podria arribar a ser molt divertit.

Els nous no eren molt sociables, eren aspres de caràcter, i molt introvertits. A l’hora de caçar no tenien cap mena de sentit del treball d’equip.

En Dalt tenia els seus dubtes de que arribessin a ser útils en la guerra, en batalla serien ferotges això segur, els hi havien posat per primer cop a la seva vida un objectiu clar davant, i el perseguien amb violència.

Però no eren agradables al tracte social, ni agradables a taula, ni agradables de maneres. Però bé, era comprensible i a més els necessitaven.

Els entrenaren, els motivaren, i aviat estigueren llestos. Es reiniciaren els atacs a les taladores, fins i tot es van endinsar una mica més, donant cops en algunes estructures ferroviàries de les afores de Dontam. Aviat foren un problema a considerar pels Dontians. Organitzaren batudes amb tancs per la selva. feren una important fortalesa per defensar Zil i es talaren grans Zones de bosc, sense ni tansevol arreplegar-ne la fusta.

Però els Nimrodians posseïen moltes armes saquejades, i per primer cop no eren pocs, devien ser uns dos-cents guerrillers. Fins que Dontam es va posar en estat de guerra. es van reclutar persones entre els oficinaris, hi va haver un gran moviment de tropes, començava una segona guerra.

Els antigament objectius febles eren ara cuartells generals imbatibles. Els Nimrodians no tenien res per saquejar, i els preparatius de guerra no els hi permetien dedicar gaire temps a la caça. Aviat se sentí en l’ambient l’amenaça de motí entre els residents de les estepes. Si els propis Nimrodians ja eren massa impulsius, aquells homes ho eren encara més. Eren violents per natura i començava a costar controlar-los, s’hauria de realitzar un moviment, un gran moviment, i s’havia de fer immediatament.

Per en Dalt tot allò es tornava surrealista, començava a prendre consciència de la magnitud del que estava vivint, veia que participaria en una gran batalla, i no li feia massa gràcia. Pensava, i després que? Això si guanyaven, que no en tenien cap garantia. I encara que guanyessin i ell sobrevisqués segurament moririen molts dels seus amics, i la idea de veure morir en Gnimt o la Nahina el torturava. Bé en Gnimt ell n’estava més mentalitzat, ell seria capaç de morir en pau, ella no, ella no volia morir volia viure la vida. L’idea de que la Nahina morís se li feia insuportable. En Zin també n’estava mentalitzat, ell i tots els savis, ells podrien haver mort a la primera guerra.

El consell d’ancians li va encarregar a en Dalt que parlamentés amb els residents de les estepes, de fet li van carregar el mort mentre ells preparaven la guerra a la qual ell no prestava massa interès.

Així que els va reunir amb grans dificultats i es disposà a parlar-li’s.

Però no començà el discurs, hi havia un home que el mirava molt fixament. en Dalt es quedà absort, li sonava d’alguna cosa.

Dalt?- feu ell.

No!- se li escapa en Dalt

No podia ser ell! i si ho era que hi feia allà?

Jom!

jajaja, si que ets tu ja deia jo!

En Jomlic corregué cap a ell i se li abraçà quasi am violència.

Tu no has canviat gaire eh Dalt- digué cridant mentre la resta de gent els mirava estranyats.

qui és aquest?- preguntà en Gnimt que passava per allà.

És en Jomlic un antic amic meu, vivia a Zil.

A Zil?

Sí, després de que us en fessin fora els Dontians no li van prestar més atenció a allò que consideraven unes ruïnes. i ens vam posar a viure-hi nosaltres. Després la vau tornar a liar i ens van tornar a fer fora, jaja.

Ostres... doncs bé... ja m’explicaràs que tal us va anar tot, ara us he de comentar que encara no passarem a l’atac.

Què? però vau dir que lluitaríem, que guanyaríem els dontians i que tindríem un bon lloc on viure.

Si però això no és tan fàcil- s’exaltà en Gnimt, tenen una posició quasi perfecte. Són superiors en número, tenen molt millor armament, i estan totalment fortificats. No hi ha quasi cap punt en que puguem atacar amb seguretat. I a sobre ells van guanyant terreny lentament gràcies a les taladores. És una situació molt complicada ho heu d’entendre, els savis estan elaborant un pla per aconseguir fer alguna cosa.

Però així ens hi podem estar mesos o anys. En les guerres el que fa desaparèixer l’estabilitat aparentment inalterable de l’enemic, és l’atac!

I tu que saps?

Bé sóc traficant d’armes i he vist i viscut molts conflictes violents de moltes menes.

Bé vosaltres sabreu, a mi m’és igual.

Esperarem, però m’agradaria que tinguéssim algun representant al consell de savis.

I tu t’ofereixes oi?

Ho tenim parlat amb els companys i estan d’acord de que els representi.

Doncs anem a la cabana dels líders, segurament ho acceptaran.

Tal com deia en Gnimt ho van acceptar, és més els hi va semblar un gran idea. Volien tenir l’opinió i el consell d’altres persones amb altres mentalitats però amb el mateix objectiu.

En Jom va caure molt bé a la gent del poblat, tenia un esperit jovial que agradava. I a més era algú molt agradable amb qui dialogar, tenia tota una teoria sobre la realitat, prou interessant, que explicava sempre que podia.

Per votacions es va decidir unir els nouvinguts als grups de caça, augmentant-los a grups de cinc. Al grup d’en Dalt s’hi va afegir en Jom, per petició d’aquest, i una noia uns cinc anys major que la Nahina que en tenia dinou. Eren completament oposades. La Nahina era alegre energètica extravertida i de pell fosca. En canvi la Siara era pàl·lida, callada, i tenia una mirada molt freda, quasi feia por i tot.

A la majoria de residents de les estepes els va ser fàcil aprendre els mètodes nantarians de caça, Però ningú va ser tan ràpid com la Siara i en Jom. Ell va adaptar la sarbatana amb un petit dispositiu de precisió, i un mecanisme d’explosió per multiplicar-ne la potència. transformant-la així en una arma letal que els Nantarians mai haguessin somiat. En canvi la Siara adoptà les armes que li havien estat donades, però les utilitzava amb un destresa que superava la de molts homes del poble.

Les caceres eren utilitzades com a entrenament pel conflicte que es veia ja imminent.

Les dues cultures, si es podia considerar als habitants de les estepes com a una cultura, es van enriquir de l’intercanvi mutu.

Un dia es va convocar una gran reunió, on hi havia d’assistir tothom.

Els ancians havien establert un pla d’acció. Tal com estava tot ara era impossible donar cap cop significatiu, s’havia d’intentar crear el caos en la perfecta organització Dontiana. Obligar-los a dispersar les seves forces, fer-los creure que atacarien en un punt perquè es fortifiquessin allà i després atacar un altre lloc. Obrir una escletxa en la seva muralla defensiva per infiltrar-hi algun grup que enverinés les aigües públiques, o que col·lapsés el sistema de ferrocarrils. Que fes explotar l’edifici representant d’algun organisme públic per fer saltar el pànic. I sobretot saber evitar totes les patrulles que s’enviarien a la selva, que ja començaven a ser massa freqüents, i si en podien destruir alguna millor que millor.

Quan acabà la reunió tots estaven prou contents.

bé sembla que si que es pot fer, però...- Digué en Gnimt parlant al buit però dirigint-se a en Dalt

Però?

Res, només una cosa, li he estat donant voltes i em pregunto... qui dimoni són els habitants de les estepes de ferralla?

Són exiliats Dontians, gent a qui la societat no ha tractat bé, i que mentre viuen una vida de desgraciats permeten l’existència de la societat dontiana, fent de bruts pilars de Dontam.

Ara que no hi són Dontam tindrà problemes no?

si, feien moltes feines que els dontians no volen fer, i altres que no estan capacitats per fer.

És a dir que indirectament això ja és un cop que li hem donat a la civilització no?

Doncs si.

mmmh...

Perquè vas fugir d’allà?

No gaudia la meva vida- feu en Dalt mentre s’acomodava a una roca- Era tot molt monòton, no tenia cap sentit, ni cap objectiu. Teòricament vivia per divertir-me fins al dia de la meva mort. Volia donar algun significat a la meva existència, fer alguna cosa de profit, i desenvolupar-me com a persona. La selva em cridava i vaig venir.

No sé si vas fer bé, no sé si es un bon significat ajudar-nos en aquesta guerra.

Tu ni tansevol saps si vols guanyar aquesta guerra.

I tu?

No aprecio els Dontians i a vosaltres si, a més us estan traient sense preguntar el que és legítimament vostre. I trobo just ajudar-vos, trobo que la meva vida és útil aquí.

útil? l’objectiu de la vida no és ser feliç? Gaudir-la? De que dimonis serveix malgastar-la en una guerra?- s’exclamà en Gnimt.

Que faries si no?

Doncs trobaria algú amb qui viure la resta de la meva vida, formaria una familia i viuria feliç, en canvi ara es altament probable que mori en aquesta guerra.

Bé suposo que són diferents visions, jo no em sentiria realitzat si dugués la vida que dius.

Perquè vols més? No és prou per tu viure aquí amb nosaltres i ja està?

Vull fer alguna cosa de la meva vida.

quina pèrdua de temps...

suposo. Cadascú utilitza el que se li ha donat com creu millor, o sovint de l’única manera que pot.

Hi hagué un llarg silenci. El cel ja havia perdut els seus tons vermells i se’l veia simplement d’un blau que enfosquint-se presagiava la nit.

Tinc son me’n vaig a dormir- feu escuet en Gnimt

jo també- digué ell sense moure’s

Al dia següent tothom parlava de l’idea d’infiltrar una patrulla a Dontam. La possibilitat de que hi anés el grup d’en Dalt era la més comentada, al cap i a la fi en Dalt era l’únic que coneixia Dontam i la seva estructuració. També se sospesava la possibilitat de que anés el grup dels savis amb en Dalt, car deien que el seu grup era poc experimentat i massa jove. En Dalt no volia tornar a Dontam, ni tansevol per fer explotar coses, i havia de reconèixer que de petit una cosa que sempre havia volgut fer era volar l’escola.

Bé allò encara no estava decidit, potser se’n podria salvar, i si no doncs ho faria el millor que pogués. Però bé, el pas de l’infiltració encara quedava lluny, primer havien de dispersar les tropes que feien de frontera. obligar a moltes patrulles a perseguir-los per la selva, concentrar molts efectius enemics en un punt inútil i després introduir la patrulla a Dontam a través de les estepes de ferralla. Tot allò podria ser divertit.

El pla Era senzill, un grup de gent de les estepes atraurien una aeropatrulla cap a l’interior de la selva, i allà els nimrodians saltarien sobre seu des de els arbres i s’apoderarien del vehicle. Anirien cap a la taladora de més al nord i la farien volar.

Mentrestant una altre patrulla atacaria la taladora del sud, obligant així a separar-se els grups de la resistència. Aleshores el grup d’infiltració passaria ràpid pel mig amb un vehicle lleuger.

Començaren les preparacions, molta gent havia estat cridada per als entrenaments de guerra, Nimrodians i antics esteparis. En Dalt no havia estat cridat, i passava les tardes pescant amb en Gnimt. Ell estava molt content de no haver d’assistir a aquells entrenaments.

T’has de tirar per terra, corre, saltar i rebre cops per totes bandes. No em diràs que no estem millor aquí no?- argumentava ell.

Home... cert, però m’intriga... perquè no ens han cridat?

No se tu, però jo sóc un incompetent, i quan assistia als entrenaments només molestava, ho deuen haver entès i ja prescindeixen de mi.

Per caçar no ets tan incompetent.

Ja.

I així passaven els dies, de tant en tant anaven a fer un tomb, algun que altre cop van anar fins a Zil que progressivament anava perdent vigilants.

Com que la Nahina i la Siara eren les entrenadores, per dir-ho d’alguna manera, el grup de caça s’havia trencat i tenien tots els dies lliures.

Un dia van anar amb en Jomlic fins a la seva antiga casa de Zil.

Estava tal com en Dalt la recordava.

Deu meu quin desastre- murmurava en Jom a cada pas que feia- Tota la meva maquinària científica en orris. Te’n recordes dels experiments que fèiem aquí?

La veritat és que no Gaire- respongué en Dalt.

En Gnimt s’havia pujat a l’estructura exterior d’aquell semicercle per veure les estàtues dels antics deus. Des de allà dalt veia el panorama de Zil. Ell no la coneixia d’una altra manera, i es preguntava perquè dimoni s’escarrassaven tots a lluitar per recuperar aquelles ruïnes.

Escalà una d'aquelles gegantesques escultures i s’assegué sobre l’immens cap d’una estàtua colossal. Era molt alt, el vent feia fort soroll al passar per mig de les obertures dels ulls. I feia una mica de fred. Veia un grup d’ocells sobre la teulada d’una casa, i uns micos bevent del riu que es formava des de la cascada del temple. Estava amb les cames creuades sobre el cap del deu. Posà les mans sobre el fred material, devia ser de les poques superfícies de Zil que no s’havien desfet per assecar-se de nou. El sol estava encara per sobre de l’horitzó verd, però el cel ja començava a tenir uns tons blau apagat. Passà una mitja hora allà dalt. Havia deixat de pensar, només sentia l’aire fred sobre el seu tòrax i la pedra gelada a les seves cames.

Veié en Dalt i en Jom que sortien de la casa discutint d’alguna cosa, però no els sentia.

En Dalt es girà lentament, i mirà cap a ell. Tenia la seva mirada clavada, en Gnimt hagués volgut veure’s des d’allà baix, devia ser preciós. Creia que començava a entendre quin era el valor d’aquella ciutat.