8

No recordo k passa, ah si, ataken la taladora, bueno el poso sense llegirmel k fa pal



vuité

Aquell dia va ser un veritable martiri, se’l van passant corrent d’una banda a l’altre, amb armes a les mans, per acostumar-se al seu pes i a moure’s amb elles. Per els altres era ja una cosa molt evident, les utilitzaven tots els dies per caçar. També els hi van explicar les maniobres i tàctiques a seguir en plena batalla, la manera d’evitar ser tocats, i la manera de disparar sense exposar-se. Aquella part va ser més fàcil per en Dalt, de petit havia jugat a molts jocs de guerra. No guerra de grans vehicles, portaavions i bombarders, sinó guerra de a peu, en petits pobles, amb un senzill rifle. I també recreacions de grans batalles amb molta gent, granades, metralladores fixes en punts estratègics i tota la pesca. De petit li semblava divertit, el problema es que en una sola partida podia arribar a morir uns cinc cops, quants cops podria morir a la realitat? A més amb qualsevol petita ferida li podria sortir tota aquella història de les gangrenes i infeccions. Aquelles eren paraules erradicades del idioma dontià, però en plena selva sense recursos mèdics li podia passar qualsevol cosa. Va ser un dia molt cansat, i ple de discursos d’aquells que ordenaven perseverança per lluitar per una gran causa i tot allò. Grans paraules patriòtiques, que no tenien per res el caire bonic de l’apreci per Zil que en Dalt havia sentit fins ara.
A penes van menjar res per dinar, car els joves només van agafar alguns peixos.
Van continuar la resta del dia parlant de la batalla de l’endemà. De com debilitarien els Dontians fins a poder-los fer fora de Nimrod i recuperar Zil, tothom estava molt excitat, menys els vells. Aquells joves, amb una mica de pintura a la cara, arc i fletxes a l’espatlla, una petita espasa a la cintura, i una llança a les mans, es creien deus de la guerra.
A en Dalt no li’n feia gens de gràcia, tot allò. No havia anat amb els gàmedes, per matar dontians, o almenys no ho pretenia. Sentia un lleuger formigueig, que li deia que se n’anés d’allà, que no hi pintava res. Però és que no tenia on anar, a Dontam no podia tornar, i no tenia ganes de portar una vida de Robinson Crusoe enmig de la selva.
Només va veure en Gnimt un parell de cops durant el dia. No tenia bona cara, tenia els ulls mig tancats, això era normal en ell, sempre anava dormit, però aquesta expressió de resignació sense causa... Mirant el terra, no tenia res a dir, no sabia de ni com queixar-se, estava en una situació molt semblant a la d’en Dalt, però ell potser sabia millor el que els hi esperava.
Després de sopar tothom se’n va anar a les cabanes, excitats per l’esdeveniment de l’endemà. Havien d’anar a dormir d’hora per estar frescos al dia següent. En Dalt no va anar al seu llit. no en tenia ganes, no tenia ganes de sentir lo genial que seria donar-los una lliçó als dontians, ni de ser testimoni de les fanfarronades d’alguns.
Així que se’n va anar a donar una volta pel campament. Era una nit fosca, no hi havia lluna, i el fum de la festa que s’havia fet per sopar tapava les estrelles. a penes s’hi veia.
Es va topar amb una roca, amb el genoll rascat, va decidir seure’s. I allà es quedà, llarga estona, completament, en blanc, o en negre millor dit. no sabia com evitar-ho. Estava completament atrapat, ara entenia que hi hagués gent com els dontians, que volguessin com a principal bé terrenal, viure sense problemes.
- Com anem company?
- que? qui?
- Sóc jo, en Gnimt, sembla que hem tingut la mateixa idea. tampoc suportes els espais sorollosos?
- no, no ho puc patir.
- que en penses tu de tot això?- va deixar anar en Gnimt- al cap i a la fi és gràcies a tu que els savis s’han decidit.
- Em pesa en l’esperit, no és que no vulgui recuperar Zil, ni que vulgui que visqueu per sempre com a fugitius per la selva. Però és que...
- ja, t’entenc.
- aiiiix, va sospirar. Quina gran putada eh?
- si.
I allà es van quedar, sense dir res, sentint la nit. Al cap i a la fi, com aquella, exactament igual, no en tindrien més.
I com sempre, el dia següent arriba encara que no dormís, parar el temps seria una gran habilitat pensava en Dalt, feia un moment era allà, estirat en aquella roca amb en Gnimt, i ara ja estava completament equipat, i es disposava a atacar la gran taladora.
Els ànims pels núvols, i l’ambient calent. Van córrer per la selva fins arribar al seu objectiu. un cop allà, tot es parà. Estaven al voltant de l’instalació, la tenien envoltada. A dalt d’uns balcons hi havia uns guàrdies. Amb una sarbatana van ser derribats, directe al coll. Es van enfilar per les lianes que residien a les parets, fins als pisos superiors, on hi havia els operaris. Van entrar trencant els vidres i els van degollar a tots. Va ser tot rapidíssim. en menys de cinc minuts havien mort unes quinze persones. d’aquí poc arribarien les patrulles rutinàries i ho veurien tot. Així que en Zin no els hi va deixar celebrar res. Van capturar els grans aerodesllisadors, hi van carregar totes les armes i munició, incluït un gran canó. Van col•locar explosius a les màquines taladores, i se’n van anar ràpids com una exhalació.
Al poble ho van celebrar com si ja fossin a Zil i no quedessin dontians. Només la Narin hi va assistir, i la va fer acabar ràpid. Els líders eren conscients de que aquella era una petita victòria, que no havien de deixar-los creure als homes que ja havien guanyat. Era cert que amb les armes que ara tenien podrien lluitar en millors condicions, sobretot amb aquell canó, que podria destrossar una taladora sencera d’un tret, o obrir un forat a la muralla de Dontam. Però encara quedava molta guerra, i ara que els dontians havien rebut un segon cop estarien realment enfadats. Segurament cremarien bona part de la selva per impossibilitar els atacs gàmedes. I els ancians sabien que a partir d’ara aquella guerra es faria realment sagnant. Així que no farien cap cop més fins veure la reacció enemiga.
Però no n’hi va haver, devien de ser massa orgullosos per donar-los importància. semblava que volguessin humiliar-los tractar-los com si fossin mosquits. només es van reforçar les patrulles a les taladores, i es va instal•lar una potent bateria de foc a les columnes de les vies del tren.
Amb el nou armament, però, podrien atacar algunes taladores més, dividint les patrulles, atacant varis objectius alhora, fent-los moure duna banda a l’altre com si fos un partit de tenis. I això és el que farien.
Però estava clar que només amb això no vencerien. podien fer-se realment molestos pels dontians, però expulsar-los seria completament improbable amb les seves forces actuals.
Així que hi va haver un consell d’ancians, en el qual en Dalt va ser invitat.
- Bé, els he reunit aquí per posar en comú idees que puguem tenir per solucionar el problema de falta de tropes- exposà en Zin.
- Si, està clar que sols no fem res, necessitarem l’ajuda d’algú. algú que també tingui algun motiu per lluitar contra els dontians- remarcà un dels savis.
- Ajà, el que hem de fer és analitzar totes les civilitzacions que coneguem hi pensar quines podrien ajudar-nos- concretà en Zin- i només se m’acuden les tribus nòmades de l’est. Però no crec que vulguin, al cap i a la fi estem d’acord en que als dontians per allà no se’ls hi ha perdut res, i no crec que hi vagin un cop talada la selva. Així que no tenen motius per ajudar-nos.
- Hum- feu en Dalt per donar a entendre que potser tenia una altre idea.
- Si dalt?
- se m’acuden uns altres que potser si que voldrien ajudar-nos. La gent que residia a Zil quan us en van expulsar, que ara malviuen a les estepes de ferralla.
- hmmm... ells?... aquella gent ha perdut ja tot record de la civilització Nandar. No tenen ni tansevol motiu per viure, ni cap objectiu a part del de menjar alguna cosa.
- Ja- corroborà en Dalt- però, no fa tant vivien a Zil, fins que els van desallotjar per prevenir rebel•lions. I segur que hi estaven millor que on són ara, és possible que algun encara guardi un record d’allò.
- Per provar-ho no hi perdem res.