5

vinga cinqué i que això vagi avançant, el publico sense ni llegirmel k mes don XDDDDDD



Capítol 5- bonic lloc, m’hi quedaré.

En Dalt es va haver de despertar d’hora, li va ser una mica incòmode. S’havia acostumat a aixecar-se una mica quan li venia de gust, quan ja no podia continuar dormint. Sovint allargava el son a propòsit, no estava especialment cansat, però gaudia del llit, d’estar tranquil•lament estirat, sense preocupar-se del que vindria després. Però el després, per llunyà que sembli a la nit, sempre arriba. El sol sempre surt i el dia sempre es renova. En Dalt no podria gaudir aquella sensació de fi, que tant li agradava fins que morís.
Aquella gent no tenia el concepte Dontià de l’esmorzar, no n’hi havia d’esmorzar. Es bevia una mica d’aigua, es coïa una mica les restes del sopar anterior i se n’anaven de caça. En Dalt va pensar per primer cop que aquella gent havia d’anar a caçar cada dia. que el menjar no el podien comprar per uns pocs lems al supermercat. Bé segur que seria més excitant així.
Li van assignar un grup de tres persones. Normalment els grups els feien de només dos, ja que a la selva més gent podria espantar els animals, i per desplaçar-se per aquell entorn era més còmode un grup reduït. Però en Dalt no en sabia de caçar, així que el van posar al grup més expert perquè n’hi li ensenyessin.
Els seus companys eren un tal Gnimt, un noi bastant jove, d’uns 23 anys bastant alt. Entre la seva edat, i la seva expressió feliç i optimista, en Gnimt no podia haver lluitat en la guerra que havia explicat en Zin. Semblava content amb la seva vida i amb poques ganes d’atacar res. I l’altre era la Nahina.
Devien ser les vuit del matí quan van sortir. En direcció al gran riu que quedava a l’est del campament. El gran riu havia abastit d’aigua a Zil en temps passats. Hi havia creat un sistema de canals per regar els camps, i més a dalt, quan l’aigua encara baixava neta, hi havia un petit desviament fet amb una presa de fang. Portava l’aigua fins a la part superior de la ciutat. On hi havia el palau i els temples, després baixava per tota la ciutat abastint les cases de la gent, i recollint els residus, acabava en una claveguera que el desembocava a la selva, que podria depurar-lo.
Abans d’endinsar-se en la selva, li van fer un breu resum a en Dalt de com disparar la sarbatana, quines espècies d’ocells eren realment comestibles, o quins petits animalons caurien en quina mena de trampes. De fet li va explicar en Gnimt. la Nahina es va seure sobre una roca esperant que acabés l’instrucció.
Van entrar dins la frondositat absoluta de la selva. En Dalt hi havia estat fa poc, però li costava molt moure’s en aquell ambient. La roba que li havien donat al matí era molt més còmode i apte per caminar per la selva, que la que portava quan havia fugit de Dontam. Però igualment no s’hi desenvolupava massa bé en aquell terreny. Ensopegava contínuament amb les branques de per terra, i mentre els altres dos miraven per tot arreu, intentant localitzar alguna presa, en Dalt mirava a terra, intentant no ficar el peu dins de cap bassal. En Gnimt que havia demostrat ser algú molt extravertit, estava ara molt callat. Tenia una expressió molt tensa, completament concentrat en el sostre selvàtic Amb mirada escrutadora, mentre la Nahina, amb la cara tapada per una caputxa que denotava la seva condició de chamàn, Escorcollava els terres selvàtics. Els Xipollejos continus dels peus d’en Dalt l’estressaven. Cada cop que en Dalt feia un soroll inútil, ella mig tancava els ulls i apretava els llavis, com si hagués sentit un so eixordador. La situació era una mica incòmode, però, una forma estranya el feu aturar. Els altres dos es van aturar. En Gnimt feia expressió interrogativa, mentre la Nahina deixava transparentar la seva impaciència i feu un lleuger bufec. Aquest últim soroll feu moure una mica la difuminada forma, que hi havia sobre un petit arbre. Sense pensar-s’ho un segon, en Gnimt clavà la llança de bambú contra el petit arbre.
Un curiós ocell de color verd, de tamany considerable, caigué de l’arbre. Tenia les plomes curtes i ovalades, imitant les fulles d’aquell vegetal.
-Bona peça exclamà en Gnimt
la Nahina feia cara de sorpresa
- com l’has vist Dalt?, feu en Gnimt.
En Dalt no ho va saber explicar gaire bé. Però en Gnimt estava bastant content. La prioritat de capturar algo per poder dinar ja no imperava, i en Gnimt recuperà la seva jovialitat. La Nahina somreia. va fer.
- bé doncs, sigui com sigui això ja està, anem al riu que era el nostre punt límit, i banyem-nos una estona.
- no estarà l’aigua molt freda?, aventurà en Gnimt
- Sí, acabarà de despertar-nos, que hem hagut de recurrir a un principiant per poder caçar alguna cosa.
- Vinga doncs, va fer entusiasta en Gnimt.
Van anar a parar un tros més amunt, que aquell petit estany natural, on s’havia banyat en Dalt feia uns dies. Retrobava aquell riu, i li semblava més celestial encara que aquell primer cop, en que encara veia el seu futur incert.
Es van treure la roba d’anar per la selva, i es van posar unes altres, més lleugeres, per banyar-se, de fet les portaven per pescar, però ara ja no feia falta. Varen tapar l’ocell mort amb fulles, per evitar que altres animals l’oloressin, i se l’emportessin. I es van ficar a l’aigua.
Només entrar en Dalt va sortir disparat. estava realment glaçada.
- Ara que ja estàs mullat l’únic que pots fer es ficar-t’hi de nou i nedar com un boig per calentar-te, va recomanar en Gnimt rient. Fer les coses precipitadament no porta res de bo.
Ella no va respondre res, i a la cara se li notava una mica de disgust.
Al sortir es van quedar una estona sota el sol, van fregir un peix que havia agafat en Gnimt i se’l van partir. al cap d’una estona, en Gnimt i la Nahina van anar a l’ombra.
En Dalt preferí quedar-se calentó, a dormir sota el sol.
Que bé que hi estava allà, amb una claror vermella travessant les seves parpelles tancades. Trobava agradable la companyia d’aquella gent, i pensava en quan al poble explicaria com havia vist l’ocell. I es va dormir, amb aquells alegres pensaments al cap, i aquella agradable escalfor diluint-se per tot el cos.
Al cap d’una estona la brillantor que s’acumulava als seus ulls el despertà. Devia de ser quasi migdia ja que el sol s’apropava al seu punt àlgid. S’incorporà.
- Dalt si et quedes massa estona aquí el sol et cremaràs, feu la Nahina. És un risc que es corre quan inactiu deixes que el perill s’apropi. No Gnimt?
- Sempre estàs amb el mateix, demanaré que em canviïn de grup de caça.
El teu pare té raons per fer el que fa, que en trauríem d’un atac a Zil ara?
El mateix que quan ho va provar per primer cop, moltes morts inútils. El teu pare ja n’ha viscut l’experiència i per això actua com ho fa. I tu vols cometre el mateix error que va cometre ell.
- No, l’error que va cometre ell va ser atacar Zil primer, i quedar-s’hi sense preocupar-se per tot l’exèrcit Dontià. Primer hem de fer fora els Dontians, i després recuperem Zil. I el que fa ara es quedar-se assegut en el tron d’aquest patètic poblat, dient-se que no hi ha res a fer, lamentant-se de la seva sort, i recordant Zil com una edat d’or irrecuperable.
- Que passa? preguntà en Dalt.
- Aquesta que vol portar-nos a tots a un enfrontament directe del que sortirem ben escaldats.
- NO! això no ho he dit jo- alçà la veu la Nahina.
En Gnimt mig tancà els ulls i s’apropà les mans a les orelles.
- no alcis la veu!
- Doncs tu no inventis coses, jo no he dit res d’un enfrontament directe. Dic que Hem de debilitar-los, fins que puguem atacar Dontam i fer-los fora d’aquí.
- Doncs sovint no parles com si volguessis dir això, va aventurar en Gnimt.
- Deu meu el protocol acabarà amb nosaltres, totes aquests infinites discussions, i aquests vells guerrers indecisos que no saben fer res, em crispen els nervis.
- Sort que tenim que encara no lideres tu ni cap d’aquests joves exaltats que estan d’acord amb les teves tendències suïcides. Va deixar anar en Gnimt rient.
- Seràs...- va cridar ella llançant-se sobre d’ell per sorpresa,
- EH! que m’acabo de secar- va cridar en Gnimt abans de caure a l’aigua.
En Dalt es va posar a riure.
- Vosaltres dos us aveniu molt.
- Sembla que t’has cremat una mica sota el sol Dalt- va fer abans de llençar-lo a l’aigua amb en Gnimt.
- Vinga sortiu ràpid vestiu-vos i agafeu l’ocell jo vaig tirant cap al poble.
- A aquesta no se li pot portar la contrària? va fer rient en Dalt
- Em pregunto si en Zin de jove era com ella. Puf quin perill.
Es van vestir van carregar l’ocell, i van anar cap al poble. Darrera del primer arbre de la selva trobaren la Nahina.
- Si em passés alguna cosa anant sola per la selva, vosaltres dos ho pagaríeu, així que he preferit esperar-vos.
Van arribar al poble una mica abans de les onze va calcular en Dalt. Encara que els Nimrodians utilitzaven un sistema horari diferent.
El poble encara estava envaït per l’ombra, ja que s’amagava darrera una de les escasses muntanyes de la selva. En Dalt remarcà per primer cop, que dalt d’aquell turó selvàtic, hi havia una mena de construcció estranya.
- El temple del qual faig de sacerdotessa- va respondre la Nahina sense ser preguntada.
- ah...
Era un temple prou bonic, prou alt i amb estàtues prou elaborades. Hi havia un parell de grans serps, al peu de l’escalinata que pujava fins a una mena d’altar cobert que hi havia coronant l’estructura.
- No era un poblat provisional això?
- Si però hi portem més de deu anys- va ironitzar ella.
En Gnimt mirà al cel fent un lleuger moviment de negació amb el cap.
- Però es veritat o no Gnimt?
- creus de debò que hi hagi algú que prefereixi quedar-se aquí en lloc de viure a Zil Nahina? deixa de criticar la política del teu pare coi, seguim en vida gràcies a ell.
- bé és igual no et comentaré res més del tema.
- millor, al cap i a la fi no en treus res d’inflar-me el cap, jo no hi puc fer res al respecte.
En Dalt que havia estat una mica apartat durant la discussió per evitar molestar-los, s’hi va acostar de nou.
Van arribar al centre del poble, on un parell d’homes i algunes dones estaven encenent el foc.
- Aquí no hi ha feines fixes- va explicar la Nahina a en Dalt.
tots els equips de caça tenen un dia de cada vuit, en el que han d’encendre el foc i cuinar. Demà ens toca a nosaltres.
- Jo me’n vaig a dormir- digué per si mateix en Gnimt.- Apa deu.
- Jo vaig a preparar unes ofrenes al temple.
- I jo?- preguntà en Dalt a la Nahina, car en Gnimt havia desaparegut a una velocitat sorprenent.
- mmmhhh, doncs no sé, podries anar al mirador que hi ha prop d’aquí, és una gran cascada des de on es veuen les restes de Zil.
- bé. Vinga doncs, a veure si et fan cas els deus amb les ofrenes.
- doncs si, ja aniria sent hora- va fer rient mentre marxava la Nahina.- gaudeix el paisatge- li cridà de lluny.
Aquell mirador era un espectacle natural impactant. En Dalt recordava d’haver vist paisatges impressionants a les postals Dontianes. però no podien rivalitzar amb aquest.
Assegut al costat d’una roca mig mullada per l’esquitx de la cascada que es esmorronava al costat, i sentint la frescor de la humitat que desprenia, es quedà observant la grandiosa vall que formava el riu. La frondositat selvàtica era tallada per aquell colós aquàtic. La vegetació irrefrenable no era capaç de vèncer aquell déu de la selva.
El sol ja era al seu zenit, i il•luminava la ciutat de Zil, que era al fons, de manera que en Dalt creia poder imaginar l’antiga esplendor de la ciutat. El sol brillava massa perquè en pogués distingir prou els detalls de la capital, així s’estalviava de veure la runa, la vegetació i la soledat que hi residien en lloc de les persones. Aquell paisatge gloriós, sabé reconfortar-lo, calmà el seu cor, i baixà el ritme del frenètic metrònom que l’havia substituït el temps que recordava abans del buit negre. Per ell era com si hagués nascut feia just unes setmanes, i per primer cop després del seu renaixement, sentia una cosa molt semblant a la felicitat.
Va tornar al poblet prou content, estava convençut de que devia irradiar una mena d’aura de tranquil•litat i harmonia, que la gent del seu voltant podria respirar el que ell sentia. Estava feliç sense motiu, cansat sense raó, i amb cara d’estúpid.
No havia de parar taula ni res, així que simplement va anar cap al turó, el va pujar una mica, i es va estirar sota un arbre solitari. El món se li va parar un moment, literalment, dins de cinc minuts dinaven, però ell es va estar sota aquell arbre una infinitat, no pensava en res, el blanc s’apoderava d’ell, no tenia cap intranquil•litat en el cos ni pla de futur, així que res pertorbava la seva ment i ell simplement es quedava allà estirat, no desitjava res, només que cap problema més l’assetgés, que la seva vida quedés en aquell bonic punt mort... De cop el seu camp de visió va quedar obstruït per la Nahina, se li va posar davant, dempeus i el cap li obstruí el sol, ella el va mirar una estona, ell mirava el cel que ella deixava passar.
- Tornem?
- Si, perquè no- va expirar en Dalt.

iam direu que aquest capítol, hi ha na mika mes de relació social perquè quedi clar que el Dalt no es un autista XDDDDDDDD