Bueno aquí ja comença una mica la gresca XDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD


Capítol 3-

En Dalt es reanimà molt lentament, li devia costar uns deu minuts com a mínim, al principi notava un lleuger vaivé, acompanyat d’algun que altre sotrac, després sentí un olor a ranci que li sonava vagament, i al final va obrir els ulls. Es va trobar en un oxidat vagó, no era pas el vagó d’un dels bons trens, era un que portava pocs passatgers, i encara menys els retornava, en Dalt devia de ser el primer en mesos que tornava de Zil en aquell tren.
El vehicle va parar, lentament, com si es resistís per mandra de tornar a arrencar, i amb un brunzit insistent, i un sotrac prou fort es va aturar del tot. Al cap d’un moment va sortir de la porta del fons un home barbut, va venir i li va dir a en Dalt que l’havia trobat a ell i el seu aerodesllisador a terra, prop de Zil, que els havia recollit i pujat al tren, amb un somriure, li va dir que no feia falta que pagués el tiquet, en Dalt ho va fer igualment, li va dir que es quedés ell els diners, en Dalt no els volia per res, diners? eren la recompensa per fer l’única cosa en la seva vida que el distreia una mica, l’haurien de recompensar per les estones que no treballava. Va dormir la resta del viatge, al arribar a casa va anar al llit, i sense temps de pensar en el que l’hi havia passat, es va adormir amb l’intenció d’oblidar per sempre la selva, i amb ella Zil.
Va passar la nit, a desgrat seu, somiant en aquella massa boscosa, sempre la selva, a vegades es matisava una mica veia llocs coneguts, i fins i tot se li apareixien algunes cares jovials, però totes desapareixien al final, en un malson en que la selva cremava, la gent moria, i uns homes de negre ho arrasaven tot, homes amb el mateix comportament autòmat que els seus companys de feina. I al final de nou tot renaixia i amb ella les bones coses, i tornava a ser destruïda i així repetitivament en un malson agònic.
Al despertar-se no sabia on era, estava molt desorientat, al mirar al seu voltant es creia en un somni, veia formes vegetals en l’armari, el penja robes feia ombres de formes animals, i el so dels cotxes de fora li semblava el cant dels ocells. Es va aixecar va esmorzar i es va anar orientant, sabia on era, i recordava el que li havia passat el dia anterior, molt borrós però. Es va vestir com si hagués d’anar algun lloc, es va seure en una cadira i es va qüestionar on podia anar, tot pensant recordava l’episodi d’ahir, i de cop va caure en lo curiós d’aquell tren, amb la mentalitat que tenien els gàmedes era molt estrany que deixessin un tren tan atrotinat en funcionament, i encara més un que quasi no portava passatgers, així que no devia pas produïr gaires beneficis, i el més estrany, el seu destí, perquè un tren gàmeda anava fins a la selva de Nimrod? Tot allò era molt curiós, i a en Dalt l’intrigava, però coneixia a algú que segurament li podria respondre, un amic seu de la universitat, que malgrat haver estudiat química al final va acabar de coordinador ferroviari, decidint l’horari dels trens, quins vehicles o línies retirar del servei i coses així. En Dalt ja tenia on anar.
Va deixar l’aerodesllissador que estava malmès al mecànic i va anar a peu a casa del seu amic, tampoc era gaire lluny. Pel camí va estar pensant, com era que al costat d’una ciutat com Dontam, a pocs quilòmetres s’hi trobés una selva tan basta e inhabitada? Era prou curiós, a més tot aquell món on vivia ara li semblava fals, artificial, com si no fos real, com si ell no tingués cap motiu per ser-hi, era com si sabés que no havia de ser allà, però on havia de ser aleshores?.
Va arribar a casa del seu amic, la típica casa de benestant dontià, rectangular, amb un jardí darrera, entre la porta del carrer i la de entrar a la casa hi havia una columnata de petits xiprers, voltant un petit caminet de pedra tortuós, que portava fins a una immensa porta amb vitralls clars. Va picar, el va obrir un criat, i va anar fins al saló on va veure el seu amic, sorprès de veure’l. A en Dalt li queia bé aquell home, però li feia una mica de fastig veure’l segut allà envoltat de luxes estúpids, pensava en aquella gent de sota de les vies elevades dels trens dontians, i el veia a ell, allà segut prenent un té en una petita terrassa que donava al parc central de Dontam. Evidentment no li va dir res de tot allò al seu amic, li va dir que venia per fer-li una visita, perquè feia molt de temps que no es veien, etc... lentament va anar desviant la conversa a temes de viatges, i va acabar preguntant-li com li anava la feina, i coses així, va esperar a una bona oportunitat i li va dir:
- escolta últimament he fet un parell de viatges fora de la capital, i he vist que hi ha una estació fora de la ciutat, on hi arriba un tren molt antic, un model 38-T...
- !Un 38-T?, el va interrompre el seu amic, no pot ser, no hi pot haver cap 38-T en circulació, els van treure després de la guerra, eren un model únicament de transport de tropes.
- Doncs hi és, va dir en Dalt, i porta a la ciutat de Zil.
L’home va quedar pensatiu, i va respondre.
- És completament impossible, jo mateix em vaig ocupar de revisar la retirada d’aquella línia, es impossible que hi sigui, dema dilluns ho miraré i ja et diré perquè hi és.
Van acabar la tarda veient una pel•lícula, parlant una estona i en Dalt va marxar, més intrigat del que havia vingut. Va decidir no anar a mirar de nou el tren, ja esperaria la resposta del coordinador ferroviari.
Al dia següent en Dalt va arribar de la feina a casa, d’hora, havia rebutjat una invitació d’anar a prendre unes copes amb unes noies que li havien suggerit. Al arribar va veure que el receptor de missatges pampalluguejava, era la resposta del seu amic que li deia, que o li havia pres el pel, o de trens no en sabia res, perquè va anar a mirar la línia que ell deia, i no hi era, només hi va trobar restes de l’antiga via.
En Dalt va quedar perplex, però va haver d’esperar al dissabte per anar-ho a mirar.
Aquella setmana a la feina va ser estranyíssima, va tenir una perpètua sensació de que el vigilaven, era insuportable, a més el mecànic li va dir que el seu aerodesllissador estava completament destrossat, així que no podria anar a la selva aquest cap de setmana, a menys que agafés el tren. Aquell dissabte va anar d’hora a l’estació, però no va obrir, va esperar tot el mati, va menjar a prop d’allà, i va esperar tota la tarda, res, ni una ànima va passar per l’estació i no va obrir en tot el dia.
Passaven moltes coses estranyes al voltant d’en Dalt, allò semblava una farsa, se sentia com si fos víctima d’un complot en el qual tota la ciutat estava implicat, com si li volguessin fer una broma, i ell no se n’adonés. Va passar la nit en vela, es va prendre varies d’aquelles pastilles contra la migranya, pensà que allò que li passava semblava una broma de mal gust, més aviat un malson se sentia com a protagonista de la paranoia de un dement, tenia la ment destrossada, machacada per diferents ideals que es mesclaven, en busca de una veritat inexistent, buscant una sortida a una habitació sense portes, girant en un remolí sense centre, res tenia cap sentit, que coi passava?!
La solució de tot allò, si n’hi havia, estava a la selva de Nimrod, alguna cosa el cridava des de allà, i Dontam no el volia deixar anar, Dontam volia amagar-li aquell secret, aquella veritat del seu pla existencial. Tan si Dontam volia com si no, en Dalt hi aniria.


En Dalt es va despertar al saló, davant d’una sopa freda, va anar a la seva habitació, va obrir un calaix, on no sabia perquè, sabia que és el que hi trobaria. Va agafar la pistola, tots els seus diners, alguns medicaments, i va sortir de casa seva. Va anar amb pas ferm al mecànic, pel carrer la gent el mirava, devia de fer una cara diferent de la normal, ja no estava trist ni desconcertat, una ira, una fúria interior, una ràbia animal s’havia apoderat de la seva racionalitat, i amb cara d’odi va arribar al taller. No hi havia ningú va entrar igualment, va trobar el seu aerodesllissador destrossat a cops de clau anglesa, així que no voleu que me’n vagi? Va pensar, doncs us foteu, i va pujar a un dels cotxes mes ràpids que hi havia al taller. Lentament, va anar aconseguint fer-li el pont al cotxe, va sortir del taller vigilant de no fer-se cap rallada, seria sospitós que un cotxe nou de trinca, amb la pintura encara brillant, portés una ferida com aquella, al sortir va veure pel retrovisor el mecànic que venia de dinar, amb cara de sorprès va arrencar a córrer cap a en Dalt, ell va engegar tota la potència del motor i va sortir disparat d’allà, per no tornar mai més pensava, però hi tornaria, en diferent context però tornaria. Va travessar la ciutat com un llamp, sorprès de que no el paressin per posar-li una multa. Al passar per el costat de les vies de tren va veure que estaven desmuntant la via del 38-T i que aquest mateix romania destrossat al costat de la via. Com que no hi ha estat mai oi? Va pensar en Dalt, quin fastig li provocava ara el seu amic i tots els dontians, els odiava, amb un odi que mai havia experimentat, tota aquella hipòcrita i falsa societat li provocava nàusees en aquell moment. Va seguir avançant cap a la selva, va arribar a Zil. Estava repleta de policies i soldats investigant la zona, la estació del 38-T estava encerclada d’agents de l’estat, i tot allò havia perdut el seu encant. De cop sense que en Dalt, pensatiu, amb el cotxe aturat sobre la ciutat se n’adonés, tres cotxes policia van aparèixer al seu costat, i amb gran velocitat un se li va apropar a la porta, li va dir que en aquella zona no s’hi podia estar, i que li ensenyés els papers. Al veure de prop en Dalt, el policia va canviar d’expressió, molt amablement, amb una ironia que se li notava a quilometres, li va demanar que baixés al aerofurgó d’abaix per treure’l d’aquella zona, que deia que s’havia tornat perillosa. En Dalt sabia que si baixava no tornaria mai més a la selva, sabia que aquells policies formaven part del complot contra ell, sense pensar-s’ho dos cops, va fer un ràpid moviment de mà, li va donar un cop de puny al policia que treia el cap del cotxe, va treure la pistola i va disparar al mig de les ulleres del que conduïa. Hi va haver un gran escampall de sang, el cotxe va caure lentament cap a baix, els altres policies ho van veure, un cotxe va anar a rescatar el que queia però no hi va arribar a temps ja que va explotar contra l’aerofrugó d’abaix fent volar els policies del voltant de l’estació. L’altre cotxe es va llençar contra en Dalt que fugia, ell va frenar aquell potent cotxe en sec, els que el perseguien no van poder aturar-se tan eficaçment, i quan passaven de llarg pel costat del cotxe d’en Dalt ell va disparar repetidament contra el vidre. El cotxe va caure sobre un tros de selva, ell va pitjar l’accelerador i va sortir disparat cap al sud-est, cap a la part frondosa de la selva.
Va baixar del cotxe a una clariana on el pogués aparcar, no és que li importés gaire fer-lo malbé, però com que aparcar-lo bé no li costava res, no hi havia motiu per destrossar-lo. Es va anar endinsant en la selva, ara sabia que no podia tornar a Dontam, la veritat no en tenia cap intenció, el que el preocupava era que Dontam el vingués a buscar a ell, si la policia el trobava el mataria sense cap mena de dilació. Va començar a tenir gana, per un moment li va passar pel cap l’idea de comprar-se un entrepà, es va posar a riure, allò li va fer molta gràcia, no necessitaria mai més aquells diners, va cridar, talment fort que hi va haver una desbandada d’ocells. Va continuar avançant, trobà un riu, s’hi va rentar la roba de sang, mentre ho feia va sentir el dringar dels diners, per algun motiu no els havia tirat abans, fent fins i tot un esforç que el va fer riure, va llençar els diners al riu, es va tornar a vestir, va pescar uns peixos, amb una proesa que mai hauria sospitat que tindria, se’ls va fer a foc lent en una foguera, i se’ls va menjar mentre queia la nit. Feia fred, molt fred, la roba estava humida, en Dalt es congelava, i va deixar el foc encès, lentament, amb dificultat, enyorant el còmode llit d’aquell lloc que tan havia odiat, això últim li semblà prou contradictori, i pensant això es va dormir.
Es despertà tranquil•lament, lentament, molt tard, com aquell dissabte que ara li semblava molt llunyà, quan de fet feia només dues setmanes. Al despertar-se ja no tenia fred, va obrir lentament els ulls i el que va veure li va recordar a aquell dia que es va llevar creient veure figures selvàtiques, només que aquell cop eren reals, difícilment podria en Dalt haver estat en aquell moment, més feliç del que era.
Es va aixecar, al cap d’uns cinc minuts, el foc s’havia apagat durant la nit, com a les pel•lícules pensà en Dalt amb un somriure, es va estirar una estona, després se’n va anar a rentar-se al riu del costat. Al arribar-hi va veure la llum del sol reflectint-se distorsionada, en un tros ample del riu, hi havia una mena de roca que feia de presa natural, i es formava un petit llac. L’aigua era molt clara, i reflectia la inclinada llum solar. Estava tot vorat d’esbarzers que el feien de difícil accés, cosa que li donava un cert encant, i a tocar del fang s’hi veien uns cinc petits peixos que van fugir al entrar ell. Aquell llac era el plaer més natural que havia vist, on Dalt, banyant-se, pensava que era al paradís.
Allò podria dir-se que era lleugerament més incòmode que la banyera de la seva habitació de Dontam, ja que al terra hi havia fang, herbes que el rascaven i l’aigua era freda, però ja no era a Dontam i aquell vulgar riu, li semblava les fonts celestials.
Al acabar de banyar-se va caçar un ocell amb la pistola, va pensar que hauria d’aprendre a caçar o alguna cosa semblant perquè sinó es moriria de gana. Mentre es menjava la perdiu que havia cuinat encenent de nou el foc apagat, en Dalt pensà. Pensà en que faria ell allà, havia vingut amb un impuls interior, un impuls que li deia que allà hi havia una cosa molt important, i en dalt només havia trobat un riu, ell havia vingut allà amb un impuls intel•lectual, i esperava obtenir una resposta semblant, no viure com un salvatge el que li quedava de vida. En dalt havia vingut a per respostes, i només trobava més preguntes, la resposta seria una pregunta sense resposta? Havia de buscar una veritat, o la veritat era que no hi havia cap veritat? Hauria volgut prendre’s algunes de les pastilles contra la migranya que tenia a casa, va riure un altre cop, havia fugit d’aquella societat que el repugnava, i ara no podia desprendre-se’n, li semblava patètic i tot.
Va sentir un soroll darrera seu, es va donar la volta amb la pistola a la mà, no va veure res, es va donar la volta i davant seu va veure un home, estava quiet, el mirava, era morè, calb, el mirava fixament, de cop va caure un home darrera seu i el va tirar a terra, va sentir en un idioma semblant al Dontià, però molt mes tancat,
- No el toqueu!
- Perquè? va respondre el de darrera, es un dontià!
- Precisament, va respondre un altre home, un dontià mai entraria a aquesta selva, li tenen por, i a més els hi esta prohibit crec
- Doncs aquest no ha fet cas a la prohibició, sinó el matem els altres perdran la por.
- Mira’l no sembla un enviat, més aviat un fugitiu.
En Dalt estava una mica compungit per el cop i no va dir res.
- Portem-lo al campament va ordenar el calb.