6 natre per la cole

bueno ja me kedat sense lectors pero jo sok persistent as a moskito, aixi k aki va el 7 sense ni havermel llegit... espera un seg k mel miro... Vale simplement planteja i replanteja el gran dibte del protagonista k realment no vol lluitar contra ningú ( clàssic ) en realitat es un capi introspectiu i retòric, una mika avorrit aixi k posare el seguent ràpid. de fet aquest capitol fins itot potser sobra no se ki sap, poster l'elimino direktament.




Capítol 7 – Un nou dia


El dia es presentà sense incidents destacables, sense canvis climàtics ni emocions de cacera. En Dalt i en Gnimt s’aixecaren més tard que la resta. Ells no haurien de complir amb les obligacions que la necessitat de nodrir-se proporciona. Farien les fogueres, i cuinarien allò que la resta de grups portessin. Tampoc van poder esmorzar, perquè aquest primer àpat estava reservat a aquells que tenien activitats físiques a complir. Tot al contrari d’en Gnimt que era dormilega i despreocupat per naturalesa, la Nahina s’havia llevat abans fins i tot que els caçadors, i se n’havia anat tranquil•lament cap al temple on trobava refugi de les seves preocupacions, i on sentia, o almenys creia sentir, l’esplendor dels deus de la moribunda cultura Nàndar, i tota la seva antiga glòria. Així que es llevaren sense presses, en Dalt va anar a fer un lleuger tomb pels voltants. Bé ja havia assimilat la seva situació, s’havia passat la nit reflexionant fluxes i refluxes possibles de la situació. La guerra li seria inevitable, per molt distant que li semblés sota l’arbre, ell era allà per allò, almenys pels seus hostes. Realment no en tenia especial interès en recuperar Zil, tot allò se li feia llunyà, li importava poc i se’n sentia culpable. El que ell volia era quedar-se allà pel morro, sense que d’ell se n’esperés més que de qualsevol altre. Volia ser un altre, un “qualsevol altre” volia haver nascut allà, i no tenir que pagar un preu per pertanyen. Sabia que era egoista per part seva, així que s’ho reprimia, i feia veure que tenia moltes ganes d’expulsar els Dontians.
La veritat és que als Nandarians els hi importava poc el que pensés en Dalt mentre els ajudés. Representava que en un passat ja ho havia fet, i tot va sortir malament, perquè hauria de sortir bé aquest cop? no acabaria amb una massacre com l’altre vegada?
El millor que podia fer era no preocupar-se’n amb una mica de sort tot acabaria be.
De més enllà del revolt del camí que venia del poble, en Dalt sentí la veu d’en Gnimt que el cridava. Perquè en Gnimt li digués a ell que feia tard, devia d’estar fent realment tard, així que va abandonar les incògnites sobre la roca i sortí corrents cap al poblat.
Va aprendre a fer una foguera. No era en absolut fàcil sobre el terra humit de la selva, primer tenien que aïllar la llenya del terra mitjançant una catifa de palla, després recobrien la fusta de branques seques i més palla, evitant cremar la catifa abans que tota l’humitat s’hagués esvaït. Després van construir una estructura en forma de piràmide per sobre el foc amb socs grossos. Més tard arribaren els caçadors amb una mena de senglar selvàtic, i varis ocells petits, que van rostir sobre les dues fogueres que havia fet el grup de la Nahina. Van celebrar un dinar frugal, reservant el senglar envoltat en fulles per el sopar.
Però en Zin, el Nim, la Narin i l’Arin, no hi eren. no havien tornat. En Dalt li preguntà a en Gnimt el motiu de la no presència d’aquests quatre.
- S’han posat en moviment, les nostres vides tranquil•les canviaran i reviurem l’infern de sang... La Nahina estarà contenta, la resta de gent del poble també. Jo tenia sis anys quan va passar allò de la primera guerra. La resta de gent, o no ho van viure, o ho van viure massa, sóc l’únic que creu que això no pot portar-nos res de bo. Els altres t’ho agraeixen. I jo no te’n culpo. Que comenci doncs.
Es donà la volta, agafà una cuixa d’ocell, en va menjar un mos, i se’n va anar a dormir.
- Han caigut les vies d’aprovisionament- cridaren tots, i van fer una festa, ho celebraven i ballaven, en Dalt restava pensatiu apart.
Ja queda menys temps de tranquil•litat doncs, va pensar ,allò hauria estat un fort cop contra els Dontians, i ells eren una bestia que no esperava ser ferida, reaccionarien salvatgement. Fins ara havien deixat els Nandarians tranquils mentre no impedissin la seva tala d’arbres i la seva contaminació d’aire i riu. Però ara havien estat atacats on feia mal, i es llançarien com bojos a destruir la selva. La segona guerra era imminent doncs.
A la nit van menjar el senglar. Tots reunits al voltant d’una única i gran foguera. El consell de guerra estava reunit davant de tot el poble.
- El pròxim objectiu serà la taladora de Ialon- començà la seva arenga en Zin com el gran orador que era- hem tallat les seves vies d’ aprovisionament, ara tallarem els seus medis d’auto subsistència. Els tenim aïllats, Només hem d’anar-los debilitant mitjançant guerrilles, no els deixarem continuar avançant. L’última línea de resistència serà aquest turó, no retrocedirem més enllà d’aquí, mai. D’aquí poc, sense deixar-los temps de recuperar-se atacarem, segurament passat demà. atacarem tots, sense excepció, és una de les taladores més aïllades, no esperaran un atac allà. Aprofitarem per robar tot l’arsenal d’armament, no desprecio les nostres armes, però no ens anirà malament tenir les dels enemics. Així que demà només un grup sortirà a caçar, els mes joves de tots, els que no aniran a l’atac caçaran, la resta entrenarem, i prepararem l’estratègia.
Es va sentir el lament del grup més jove, però els van fer callar.
- Així que dormiu el millor que pugueu i reserveu forces.
En Dalt no hagués pogut jurar que la Nahina estigués contenta, se la veia reflexiva, com si no n’estigués del tot segura, si ella no n’estava, qui ho hauria d’estar? Almenys la resta semblaven prou convençuts.
Un cop al llit en Dalt no podia dormir, no volia dormir. si dormia seria l’endemà. ell no volia entrenar, ni revisar l’estratègia, ni atacar res. Volia anar a caçar i a banyar-se amb en Gnimt i la Nahina. Quina necessitat hi havia d’anar a la guerra? El problema és que si que n’hi havia, per que aquell riu i aquella selva seguissin existint haurien de fer fora els Dontians. En Dalt ho sabia, però no volia reconeixeu, no volia lluitar.