Venga un curtet



Capítol 6- Perquè no?


En Dalt va seure al costat d’en Gnimt, i d’un dels vells guerrers consellers, en Nim.
En Gnimt estava mig dormit, menjava amb una lentitud tal, que la gent li treia el menjar de les mans, tenia l’esquena en una posició poc ergonòmica, i semblava que fes estiraments facials de tan oberta que tenia la boca i caiguda l’expressió. En Nim tenia un aspecte semblant, però ben diferent. Era un home seriós, realment seriós, veure’l riure seria tota una experiència, gent d’aquella a qui no et ve de gust explicar-li massa res.
Així que el dinar d’en Dalt, a part de l’agraïment que li van dedicar per caçar aquell deliciós i rar ocell, va passar sense pena ni glòria. En Zin semblava molt concentrat en la feina de treure-li la pell a un tros de senglar que havia caçat un altre grup. quan tots acabaren de menjar, en Zin va ordenar a en Dalt que el seguís, el va portar a un cabana allunyada de la resta, completament tancada encara que era ple dia. Era una cabana recoberta de pells, tan per fora com per dins. Es feia difícil respirar, hi feia molta calor i estava l’ambient molt carregat.
-Dalt, aquest és en Nim, aquest l’Arin, i aquesta altre la Narin. Els meus consellers.- explicà en Zin.- Fetes les presentacions anem directe al motiu per el que ets aquí. Estem organitzant una guerra de guerrilles contra Dontam, però primer hem de fer una llista d’objectius prioritaris. I et demanem consell per triar aquells que molestaran i alentiran més els dontians.
Tot allò a en Dalt li importava ben poc, no es que no volgués que els Nimrodians recuperessin la seva glòria, ni que no volgués fer fora els Dontians. simplement que l’imatge d’ell sota un arbre no l’abandonava, res més li importava, no volia posar objectius a la seva vida, no volia aconseguir res, només quedar-se allà tranquil•lament. Però era allà precisament, i exclusivament per ajudar-los en aquella guerra, i si no ho feia la seva presència allà tenia poc sentit, així que ho faria. Va indicar a desgrat que el millor que podien fer era utilitzar algun tipus d’explosius per derribar els pilars de les vies que portaven materials per a Dontam i que n’exportaven. Així interromprien la base del sistema Gàmeda, el comerç interí. Li van agrair la participació, li van preguntar si volia seguir present en el desenvolupament del pla, va dir que no, que millor se n’anava al riu.
Va tardar molt en arribar-hi, lentament anava recuperant la seva felicitat, els sorolls del bosc... interrompien el seu fil de pensament, i ja no necessitava res, sense cap pla de futur pròxim ni llunyà senzillament caminant fins la selva fins arribar al riu. Necessitava un descans i aquell dia se’l va donar, demà ja faria mes vida social, demà ja buscaria objectius que complir, tornaria a intentar donar un sentit a la seva vida. Però ara, amb els peus dins l’aigua, i el front al vent... per ara no volia res més.
Decidit, els ajudaria en la seva guerra, era l’única cosa per la que podia servir en aquell moment, total... perquè no?