la meva novel·la comença aquí

a petició popular, i ja que ni tansols he hagut de creac el blog... penjo aquí la meva novel·la, i que la plagiï el que sigui més ràpid, si algú se us adelanta jo no em faig responsable.

En aquest primer capítol no s'aprofunditza molt en el protagonista, ni es donen gaires detalls de la seva psicologia, el pobre no sap ni on està, així que realment no es posarà a filosofar sobre la metafísica quàntica del moviment aleatori dels electrons en camps magnètics indefinits...

De fet poca gent es fa aquestes preguntes encara que hagi sopat hagi dormit nou hores de son reparadora i no tingui res a fer... però de metafísica no en parlaré em sap greu.

En tot cas no us penseu que està tota la història escrita per un narrador càmera, d'aquests que no donen detalls i que són un tostón xDD

En tot cas aquí està el primer capítol, i ja no em digno a posar-li títol a la novel·la perquè ja sé que passarà als anals de l'història com: La meva noveL·La...






PRIMERA PART



Capítol 1: la ciutat de la selva

En Dalt saltà de l’aerofurgó, mentre un dels policies que no havia caigut inconscient el disparava amb una mena de arma paral·litzant.
Aconseguí però, arribar a terra sense masses problemes. I degut a la frondositat del bosc l’aerofurgó el va perdre de vista i se n’anà.
En Dalt aprofità un petit moment de calma per recuperar l’alé. S’assegué a terra, No sabia molt bé on era, va parar l’oída atentament, sentia els cants d’alguns ocells i el xiuxiueig del vent entre les fulles dels arbres, distingí un zumzeig de fons, prou conegut per ell. Caminà, cap al soroll de cotxes que sentia proper. Pel camí trobà una vella estació de servei molt deteriorada i coberta de vegetació, s’apropà a l’oxidada porta, i l’obrí sense esforç. Estava completament envaïda per les males herbes. Es va aprovisionar de quatre coses que va trobar a la farmaciola, d’un vell abric penjat d’una cadira completament corcada i de set o vuit lems que havia trobat en un calaix del petit despatx central, encara que no tenien massa valor sí que li podien servir per pagar un taxi i comprar-se un entrepà. Al sortir, va fer una descoberta molt més interessant, una aerodesllissadora de bosc bastant vella però que li quedava combustible, cert que no podia circular amb allò per la ciutat però li serviria per arribar-hi. Abans d’anar-se’n li dedicà una llambregada a la vella estació, quedava un quadre bastant connotatiu, la oxidada estructura metàl•lica sent devorada per la selva. Encara que sabia que en aquell moment, la realitat era més aviat inversa.
En Dalt va agafar un aerotaxi atrotinat a les afores, que el va portar a casa seva.
Durant el breu recorregut, en Dalt es parà a pensar un moment, es preguntava que diantre hi feia allà, que havia passat en el negre buit que tenia en la seva memòria entre els seus últims records d’oficinari i la estranya actualitat, Perquè la ciutat era tan diferent de la que coneixia? Arribà a casa seva molt abans que no hagués pogut ni tan sols formular una hipòtesis per a aquelles preguntes.
Saltà del vehicle fins al balcó de casa seva, estranyant-se del alt preu del taxi, l’entrepà hauria d’esperar, per sort tenia alguns estalvis a casa que li servirien.
Mentre els buscava es donà conte del mal estat en que estava casa seva, hi havia plantes per tot arreu i pols molta pols. Al calaix de la seva habitació hi trobà els diners, unes pastilles contra la migranya i… una pistola? Coneixia el model de la pistola però no sabia que hi feia allà, l’agafà igualment i sortí de casa seva. La ciutat se la veia molt més neta i pacífica, molt més ordenada i controlada, amb la gent més somrient que de costum, s’hi respirava una mena de falsa pau.
Es dirigí cap a l’estació de tren, tenia l’idea al cap d’anar a Zil la curiosa ciutat on vivia un vell amic.
L’estació de tren era un edifici impressionant, no pel seu estil arquitectònic o la seva bellesa, sinó pel seu tamany. Era un immens quadrilàter rectangle d’acer brillant. tenia unes vint andanes colossals, amb quatre carrils bidireccionals. D’on venien constantment trens de mercaderies. La ciutat de Dontam exportava quantitats industrials d’un sol producte, la fusta de la selva de Nimrod. I a canvi rebia, de les altres capitals Gàmedes, tots els materials necessaris per la construcció, i el manteniment, d’una immensa societat consumista. En Dalt suposava que la resta de ciutats devien exportar també un sol producte en gran quantitat, i després la seu econòmica gàmeda els devia distribuir.
Mai li havien parlat d’això a l’escola, només feia absurdes matemàtiques, física i química. Era una cosa curiosa, ell adorava la física i la química, però mai havia suportat les matemàtiques.
Esperà l’únic tren, que no anava cap a l’oest, que no anava cap a les altres mega-capitals, sinó a la selva.
Aquella andana estava aïllada, completament separada de la resta, i totalment desproveïda de tota la tecnologia de seguretat i confort que hi havia a les altres. No hi havia absolutament ningú, i el tren no passava cada cinc minuts tal com en presumien els altres, sinó cada sis o set hores. Només hi havia un vagó, que havia d’anar fins a Zil i tornar contínuament. Pujà al moribund tren, i s’apropià de varis seients per estar una mica còmode.
En Jomlic, el seu amic, era diguem-ne filòsof per plaer i traficant d’armes per necessitat, o almenys ho era fa catorze anys, era l’únic recurs que tenia en Dalt, i aquest esperava que li pogués explicar alguna cosa. En el trajecte del tren que durà unes hores, a 140 kilòmetres per hora, es menjà un entrepà mentre donava voltes a la seva situació actual; si que recordava algunes coses del seu passat, més aviat imatges confuses de violència i sang, recordava una antiga sensació de perill que tenia quan de petit es quedava sol a algun lloc. Hauria de descobrir alguna cosa però per ara només sabia que tenia els diners justos per un bitllet de tornada. Pensava, pensava en el seu futur en el seu passat i en el seu present, és cert que tenia un feina a la capital gàmeda però no se’n fiava prou, creia que era més segur d’anar a veure el seu amic, no sabia ben bé perquè. Pensant això va arribar a l’estació. Més que una estació era un forat a la pedra on hi podia entrar el tren i deixar-hi els passatgers, al baixar va experimentar la sensació que sempre li havia donat la ciutat de Zil. Era el contrari de Dontam, la ciutat d’on venia. Era un lloc silenciós no hi havia al carrer ni tansevol criminals, era una ciutat morta amb els fantasmes d’una civilització extingida vivint entre la runa. Va anar pujant l’esquerpa muntanya on es bastia la ciutat. Pujava i pujava, era una muntanya molt alta sovint es preguntava que feia la gent que hi vivia, a que es dedicava, però mai es va atrevir a preguntar-li a en Jom.
Va arribar a casa d’ell, havia estat edificat milers d’anys abans, era un temple de la cultura Nandar. Una mena de semi esfera gegant amb finestretes per tot arreu, hi havia representacions calcàries de deus irreconeixibles a la entrada, que era un forat a terra amb un pont que creuava fins a arribar a la gegantesca construcció del final.
Va passar-hi, i va arribar a la porta transparent del temple, va entrar sense picar i es trobà un paisatge desolat. L’antiga calma que es respirava en aquella immensa sala única que hi havia dins, havia desaparegut. Anteriorment havia estat plena d’estris de recerca científica ara estava completament destruïda.
Hi havia un forat immens a l’altre banda de la sala que deixava veure clarament l’espessor de la jungla i les vies suspeses del tren, que ara tornava al seu lloc d’origen, a través d’aquella gran obertura que semblava originada per una explosió. Sentia els cants llunyans dels ocells i el ressonar de l’aigua de la cascada, sentia sense sentir-lo el silenci de la selva. Va avançar cautelosament, les plantes havien ocupat completament l’antiga vivenda, semblava part de la mateixa selva, hi havia fins i tot un niu d’ocells selvàtics i la munió d’insectes més gran que havia vist en la seva vida. Del sostre queien gotes d’aigua que havien format estalactites calcàries, i al terra hi havia un rierol que fluïa tranquil•lament fins a precipitar-se per la cascada del fons de la sala, hi havia lianes penjant per tot arreu i arbres fruiters, el terra havia deixat de ser calcari, només es veia una espessa capa de matèria orgànica mesclada formant un parterre tropical, aquell temple havia estat reclamat per la selva que el va veure néixer.
En Dalt va seure en una butaca arbòria que hi havia allà i reflexionà en que faria a continuació, estava clar que fos el que fos aquella destroça havia estat feta fa molt de temps. Es va fixar també, al mirar per la finestra que el paisatge de dins es reproduïa una mica també dins la pròpia ciutat, va reconèixer que era cert que a Zil mai hi havia gaire activitat però allò era exagerat. Al carrer no hi havia realment ningú i era ple migdia, era excessiu. L’antic amfiteatre de sacrificis que hi havia a les altures de la ciutat, i que servia de mercat a la pobre gent que allí vivia estava buit, quan en teoria els dies d’estiu com aquest eren el seu punt àlgid d’activitat. Va sortir de la casa i es va posar a inspeccionar les cases del voltant, després d’entrar a unes quantes va realitzar que tota aquella gent s’havia, literalment, volatilitzat del seu únic lloc de residència.




To be continued ( or not )

no sé quina periodicitat de publicació hauria de fer XDDD

mira simplement quan uns quants us ho hagueu llegit i em digueu k posi el següent...
PAM!
el següent