Bueno pos gràcies per la velocitat XDDD però aviso que si seguim aquest ritme gaire temps m'atrapreu ràpid el troç que encara estic escrivint i susaureu d'esperar XDDD


Capítol 2- El retorn a “cap lloc”



En Dalt encara es va estar una estona passejant per Zil, va remarcar que a moltes parets hi havia uns símbols estranys, el terra i els murs tenien un color vermellós, quasi com si fos sang seca, tot estava en condicions lamentables, més lamentables del que ja eren abans, les vivendes estaven totalment derruïdes i algunes cases d’una zona de l’est de la ciutat estaven una mica com si en algun moment s’hagués fos la pedra calcària i després s’hagués endurit novament, era exactament com si desféssim la xocolata i la refredéssim de nou, tot estava decaigut i enfonsat.
Sentí un soroll, es va donar la volta, no va veure res, es va girar de nou i va sentir un so molt fort, va perdre el món de vista mentre notava un intensíssim dolor al front.
començà a veure formes vermelles dansant, moltes formes mig humanes ballaven al seu voltant envoltades d’una aura vermella al ritme d’uns tambors de foc en plena nit, de cop unes figures negres i blaves començaven a lluitar amb uns deus verds immensos, i els dansaires vermells queien a terra, la seva aura es diluïa al seu voltant com si fos sang, i aleshores va veure una immensa cara mirant-ho tot des de dalt, va veure els deus verds caure i debatir-se entre un munt de formes negres i blaves.
Es va despertar, o això li va semblar, sentat incòmodament en una cadira, tenia tot el cos masegat la vista borrosa i la ment oberta, li semblava que tota la seva vida la tenia allà posada perquè algú la llegís, recordava coses, coses horroroses, banys de sang, però no sabia que eren, era com si li posessin una pel•lícula en contra de la seva voluntat, i de cop un gran llum se li va encendre al davant, va veure unes figures negre i blau, que li preguntaven coses, ell no entenia les preguntes però era com si aquelles formes ho llegissin tot directament de la seva ment, preguntaven que pensava sobre certes coses, li preguntaven el significat de moltes paraules que ell no coneixia, i semblava que assentissin amb el cap, i de cop la foscor total, aquell cop no va veure ni tansevol aquelles figures vermelles i el seu bonic ball.
No recorda res va sentir en Dalt ben fort, no és cap perill per a la societat, podem reintegrar-lo en període de prova, va notar que el banyaven amb aigua gelada li tallaven el cabell l’alimentaven i el deixaven en estat de ser retornat a la “societat”, i es va tornar a dormir.`



Un “bip bip bip” estrident el despertà, i el feu tornar de cop al mon real. Es va aixecar tranquil•lament, es va anar a dutxar, feu un esmorzar senzill i es va vestir. Va preparar la seva bossa, que estava misteriosament ja feta, va sortir al balcó, agafà el seu aerodesllissador urbà i se’n va anar a la feina.
Allà retrobà certs amics seus que el van saludar cordialment, van passar hores de feina, i la bonica recepció ben il•luminada, plena de plantes començà a fer-se-li gris. Tot era tan tediós i mecànic que li semblava inútil, però s’ho va intentar treure tot del cap i actuar normalment, es va dir que devia ser efecte del son que tenia i de l’intens dolor que sentia al front. Va fer tota la seva feina i va decidir no emportar-se res a casa. Renuncià a anar a prendre alguna cosa amb els altres treballadors i se’n va tornar, sense saber perquè. Es trobà en un taxi, es va preguntar perquè no havia agafat el seu vehicle, li va semblar conèixer el conductor.
quan pagà, un flash li va passar per la ment, pensà, que car que és tot, encara que no li semblava pas que ho fos, va arribar confús a casa es va prendre un cafè i va caure rendit de son al sofà.
Al dia següent no hi va haver cap estridència que el despertés, així que es va llevar molt tard, i tranquil•lament, mentre anava a dutxar-se, un pensament que ningú havia invitat li va passar pel cap. Alguna cosa li deia que era dissabte i que tenia la estranya obligació de divertir-se per poder anar a treballar en condicions, alguna cosa li deia que anés a esmorzar al forn de sota, que anés a córrer una mica amb el seu aerodesllisador, que anés a un restaurant que li agradés i que acabés la tarda al cinema. Mentre feia tot allò veia les cares de l’altre gent, tothom tenia una expressió radiant, passejaven per parcs, corrien amb els seus vehicles, feien partits de futbol i golf i minigolf, feien footing es saludaven pel carrer sortien amb la parella i eren feliços. Va notar una artificialitat en tot allò, era curiós, era una mica com si tots, al igual que ell sentissin l’impuls irrefrenable de ser feliços, ser feliços segons el concepte dontià de la felicitat.
Va fer tot allò que la seva ment li suggeria, ordenava, subtilment, i se’n va anar a dormir després de veure una pel•lícula dolenta. En Dalt va continuar la seva vida així durant un temps, uns mesos fins i tot, va reprendre-li el gust al seu treball, de fet ell no era un oficinari, el seu treball era prou interessant, en dalt era un gran físic, i un químic excel•lent i tot això l’apassionava, així que mentre treballava la vida se li feia passable. Però alhora de les relacions socials, d’entretenir-se, tot era diferent, ell veia tota aquella gent contenta, no sabia perquè, i en el fons els veia hipòcrites, com si forcessin aquella felicitat, o potser mes ben dit com si fossin feliços en la ignorància d’una brutalitat que ells causaven inconscientment, i al estar en mig de tot allò no sabia com havia d’actuar ell, no sabia qui era ni que estava fent.
Els temps lliures els passava estirat, pensant, provava de llegir, cosa que sempre li havia agradat, però trobava vulgars les coses que llegia, estúpides les idees escrites, tenia en un record borrós grans ideals, lluita per la justícia, veritable felicitat, records d’una vida amb un objectiu, i en el centre de tot allò, omnipotent, la selva.
Tenia totes les idees gravades en la verdor de la selva, tot sorgia i retornava a la selva, estava obsessionat, la selva...
Un dia, concretament un dissabte, en Dalt va sortir de casa seva, amb la intenció d’anar molt lluny, fugir de tot allò, una mena d’expedició fora de la falsedat, tenia prou diners per estar fora tot el dia, i el dia següent, així que molt segur de si mateix va agafar l’aerodesllissador i se’n va anar direcció sud-est, tot el que va poder, inconscientment del perquè d’aquella direcció. Va passar per molts llocs de la ciutat de Dontam que mai havia vist, però li era prou igual perquè tota la ciutat s’assemblava quasi maquinalment, només li van cridar l’atenció els afores de la ciutat. Va entendre perquè tenia aquella sensació de hipocresia, els afores estaven replets de gent sense casa ni llar, sense menjar, vivien sota les estructures dels trens que portaven a les capitals del país. Aquella gent no tenia aquella cara de falsa felicitat que caracteritzava els dontians, més aviat tenien cara de tristesa sincera, tristesa no sabien de que, ja que no coneixien vida millor que la que tenien, potser era tristesa de quedar-se sense objectiu de viure, sumada a la gana i el fred. Era semblant a la d’en Dalt, almenys moralment, ell se sentia igual de desemparat, però no tenia ni gana ni fred. Es va compadir d’ells alhora que es compadia de si mateix. Però en mig d’aquesta reflexió va veure de reüll, una curiosa via de tren, molt aïllada, sense els aires de grandesa de les altres, i per ella hi passava un tren atrotinat, on només va poder detectar dos passatgers, un tren que evocava altres temps. En Dalt el va seguir, el va seguir molt de temps, fins i tot va menjar en el seu vehicle, el va anar seguint fins a distingir a la llunyania, una mena d’horitzó verd, el va seguir fins a la selva, fins a l’estació demacrada de la ciutat de Zil.
Al veure allò la seva ment es va huracanar, un dolor immens, una tristor infinita, un anhel, tot barrejat en una confusió forçada, la ciutat de Zil es va imposar a la seva ment, amb una presència impressionant, en dalt va vomitar, sofria espasmes, no podia resistir-ho, va caure de l’aerodesllisador, es va donar un fort cop i la seva follia es va apagar.




Bueno com a comentari de l'autor, l'història està bastant confusa, se sap poc que està passant i em sap greu dir que la gran majoria de les preguntes que es fa aquest pobre home no se li arriben a respondre... po bueno "c'est la vie" xDDDD