5

vinga cinqué i que això vagi avançant, el publico sense ni llegirmel k mes don XDDDDDD



Capítol 5- bonic lloc, m’hi quedaré.

En Dalt es va haver de despertar d’hora, li va ser una mica incòmode. S’havia acostumat a aixecar-se una mica quan li venia de gust, quan ja no podia continuar dormint. Sovint allargava el son a propòsit, no estava especialment cansat, però gaudia del llit, d’estar tranquil•lament estirat, sense preocupar-se del que vindria després. Però el després, per llunyà que sembli a la nit, sempre arriba. El sol sempre surt i el dia sempre es renova. En Dalt no podria gaudir aquella sensació de fi, que tant li agradava fins que morís.
Aquella gent no tenia el concepte Dontià de l’esmorzar, no n’hi havia d’esmorzar. Es bevia una mica d’aigua, es coïa una mica les restes del sopar anterior i se n’anaven de caça. En Dalt va pensar per primer cop que aquella gent havia d’anar a caçar cada dia. que el menjar no el podien comprar per uns pocs lems al supermercat. Bé segur que seria més excitant així.
Li van assignar un grup de tres persones. Normalment els grups els feien de només dos, ja que a la selva més gent podria espantar els animals, i per desplaçar-se per aquell entorn era més còmode un grup reduït. Però en Dalt no en sabia de caçar, així que el van posar al grup més expert perquè n’hi li ensenyessin.
Els seus companys eren un tal Gnimt, un noi bastant jove, d’uns 23 anys bastant alt. Entre la seva edat, i la seva expressió feliç i optimista, en Gnimt no podia haver lluitat en la guerra que havia explicat en Zin. Semblava content amb la seva vida i amb poques ganes d’atacar res. I l’altre era la Nahina.
Devien ser les vuit del matí quan van sortir. En direcció al gran riu que quedava a l’est del campament. El gran riu havia abastit d’aigua a Zil en temps passats. Hi havia creat un sistema de canals per regar els camps, i més a dalt, quan l’aigua encara baixava neta, hi havia un petit desviament fet amb una presa de fang. Portava l’aigua fins a la part superior de la ciutat. On hi havia el palau i els temples, després baixava per tota la ciutat abastint les cases de la gent, i recollint els residus, acabava en una claveguera que el desembocava a la selva, que podria depurar-lo.
Abans d’endinsar-se en la selva, li van fer un breu resum a en Dalt de com disparar la sarbatana, quines espècies d’ocells eren realment comestibles, o quins petits animalons caurien en quina mena de trampes. De fet li va explicar en Gnimt. la Nahina es va seure sobre una roca esperant que acabés l’instrucció.
Van entrar dins la frondositat absoluta de la selva. En Dalt hi havia estat fa poc, però li costava molt moure’s en aquell ambient. La roba que li havien donat al matí era molt més còmode i apte per caminar per la selva, que la que portava quan havia fugit de Dontam. Però igualment no s’hi desenvolupava massa bé en aquell terreny. Ensopegava contínuament amb les branques de per terra, i mentre els altres dos miraven per tot arreu, intentant localitzar alguna presa, en Dalt mirava a terra, intentant no ficar el peu dins de cap bassal. En Gnimt que havia demostrat ser algú molt extravertit, estava ara molt callat. Tenia una expressió molt tensa, completament concentrat en el sostre selvàtic Amb mirada escrutadora, mentre la Nahina, amb la cara tapada per una caputxa que denotava la seva condició de chamàn, Escorcollava els terres selvàtics. Els Xipollejos continus dels peus d’en Dalt l’estressaven. Cada cop que en Dalt feia un soroll inútil, ella mig tancava els ulls i apretava els llavis, com si hagués sentit un so eixordador. La situació era una mica incòmode, però, una forma estranya el feu aturar. Els altres dos es van aturar. En Gnimt feia expressió interrogativa, mentre la Nahina deixava transparentar la seva impaciència i feu un lleuger bufec. Aquest últim soroll feu moure una mica la difuminada forma, que hi havia sobre un petit arbre. Sense pensar-s’ho un segon, en Gnimt clavà la llança de bambú contra el petit arbre.
Un curiós ocell de color verd, de tamany considerable, caigué de l’arbre. Tenia les plomes curtes i ovalades, imitant les fulles d’aquell vegetal.
-Bona peça exclamà en Gnimt
la Nahina feia cara de sorpresa
- com l’has vist Dalt?, feu en Gnimt.
En Dalt no ho va saber explicar gaire bé. Però en Gnimt estava bastant content. La prioritat de capturar algo per poder dinar ja no imperava, i en Gnimt recuperà la seva jovialitat. La Nahina somreia. va fer.
- bé doncs, sigui com sigui això ja està, anem al riu que era el nostre punt límit, i banyem-nos una estona.
- no estarà l’aigua molt freda?, aventurà en Gnimt
- Sí, acabarà de despertar-nos, que hem hagut de recurrir a un principiant per poder caçar alguna cosa.
- Vinga doncs, va fer entusiasta en Gnimt.
Van anar a parar un tros més amunt, que aquell petit estany natural, on s’havia banyat en Dalt feia uns dies. Retrobava aquell riu, i li semblava més celestial encara que aquell primer cop, en que encara veia el seu futur incert.
Es van treure la roba d’anar per la selva, i es van posar unes altres, més lleugeres, per banyar-se, de fet les portaven per pescar, però ara ja no feia falta. Varen tapar l’ocell mort amb fulles, per evitar que altres animals l’oloressin, i se l’emportessin. I es van ficar a l’aigua.
Només entrar en Dalt va sortir disparat. estava realment glaçada.
- Ara que ja estàs mullat l’únic que pots fer es ficar-t’hi de nou i nedar com un boig per calentar-te, va recomanar en Gnimt rient. Fer les coses precipitadament no porta res de bo.
Ella no va respondre res, i a la cara se li notava una mica de disgust.
Al sortir es van quedar una estona sota el sol, van fregir un peix que havia agafat en Gnimt i se’l van partir. al cap d’una estona, en Gnimt i la Nahina van anar a l’ombra.
En Dalt preferí quedar-se calentó, a dormir sota el sol.
Que bé que hi estava allà, amb una claror vermella travessant les seves parpelles tancades. Trobava agradable la companyia d’aquella gent, i pensava en quan al poble explicaria com havia vist l’ocell. I es va dormir, amb aquells alegres pensaments al cap, i aquella agradable escalfor diluint-se per tot el cos.
Al cap d’una estona la brillantor que s’acumulava als seus ulls el despertà. Devia de ser quasi migdia ja que el sol s’apropava al seu punt àlgid. S’incorporà.
- Dalt si et quedes massa estona aquí el sol et cremaràs, feu la Nahina. És un risc que es corre quan inactiu deixes que el perill s’apropi. No Gnimt?
- Sempre estàs amb el mateix, demanaré que em canviïn de grup de caça.
El teu pare té raons per fer el que fa, que en trauríem d’un atac a Zil ara?
El mateix que quan ho va provar per primer cop, moltes morts inútils. El teu pare ja n’ha viscut l’experiència i per això actua com ho fa. I tu vols cometre el mateix error que va cometre ell.
- No, l’error que va cometre ell va ser atacar Zil primer, i quedar-s’hi sense preocupar-se per tot l’exèrcit Dontià. Primer hem de fer fora els Dontians, i després recuperem Zil. I el que fa ara es quedar-se assegut en el tron d’aquest patètic poblat, dient-se que no hi ha res a fer, lamentant-se de la seva sort, i recordant Zil com una edat d’or irrecuperable.
- Que passa? preguntà en Dalt.
- Aquesta que vol portar-nos a tots a un enfrontament directe del que sortirem ben escaldats.
- NO! això no ho he dit jo- alçà la veu la Nahina.
En Gnimt mig tancà els ulls i s’apropà les mans a les orelles.
- no alcis la veu!
- Doncs tu no inventis coses, jo no he dit res d’un enfrontament directe. Dic que Hem de debilitar-los, fins que puguem atacar Dontam i fer-los fora d’aquí.
- Doncs sovint no parles com si volguessis dir això, va aventurar en Gnimt.
- Deu meu el protocol acabarà amb nosaltres, totes aquests infinites discussions, i aquests vells guerrers indecisos que no saben fer res, em crispen els nervis.
- Sort que tenim que encara no lideres tu ni cap d’aquests joves exaltats que estan d’acord amb les teves tendències suïcides. Va deixar anar en Gnimt rient.
- Seràs...- va cridar ella llançant-se sobre d’ell per sorpresa,
- EH! que m’acabo de secar- va cridar en Gnimt abans de caure a l’aigua.
En Dalt es va posar a riure.
- Vosaltres dos us aveniu molt.
- Sembla que t’has cremat una mica sota el sol Dalt- va fer abans de llençar-lo a l’aigua amb en Gnimt.
- Vinga sortiu ràpid vestiu-vos i agafeu l’ocell jo vaig tirant cap al poble.
- A aquesta no se li pot portar la contrària? va fer rient en Dalt
- Em pregunto si en Zin de jove era com ella. Puf quin perill.
Es van vestir van carregar l’ocell, i van anar cap al poble. Darrera del primer arbre de la selva trobaren la Nahina.
- Si em passés alguna cosa anant sola per la selva, vosaltres dos ho pagaríeu, així que he preferit esperar-vos.
Van arribar al poble una mica abans de les onze va calcular en Dalt. Encara que els Nimrodians utilitzaven un sistema horari diferent.
El poble encara estava envaït per l’ombra, ja que s’amagava darrera una de les escasses muntanyes de la selva. En Dalt remarcà per primer cop, que dalt d’aquell turó selvàtic, hi havia una mena de construcció estranya.
- El temple del qual faig de sacerdotessa- va respondre la Nahina sense ser preguntada.
- ah...
Era un temple prou bonic, prou alt i amb estàtues prou elaborades. Hi havia un parell de grans serps, al peu de l’escalinata que pujava fins a una mena d’altar cobert que hi havia coronant l’estructura.
- No era un poblat provisional això?
- Si però hi portem més de deu anys- va ironitzar ella.
En Gnimt mirà al cel fent un lleuger moviment de negació amb el cap.
- Però es veritat o no Gnimt?
- creus de debò que hi hagi algú que prefereixi quedar-se aquí en lloc de viure a Zil Nahina? deixa de criticar la política del teu pare coi, seguim en vida gràcies a ell.
- bé és igual no et comentaré res més del tema.
- millor, al cap i a la fi no en treus res d’inflar-me el cap, jo no hi puc fer res al respecte.
En Dalt que havia estat una mica apartat durant la discussió per evitar molestar-los, s’hi va acostar de nou.
Van arribar al centre del poble, on un parell d’homes i algunes dones estaven encenent el foc.
- Aquí no hi ha feines fixes- va explicar la Nahina a en Dalt.
tots els equips de caça tenen un dia de cada vuit, en el que han d’encendre el foc i cuinar. Demà ens toca a nosaltres.
- Jo me’n vaig a dormir- digué per si mateix en Gnimt.- Apa deu.
- Jo vaig a preparar unes ofrenes al temple.
- I jo?- preguntà en Dalt a la Nahina, car en Gnimt havia desaparegut a una velocitat sorprenent.
- mmmhhh, doncs no sé, podries anar al mirador que hi ha prop d’aquí, és una gran cascada des de on es veuen les restes de Zil.
- bé. Vinga doncs, a veure si et fan cas els deus amb les ofrenes.
- doncs si, ja aniria sent hora- va fer rient mentre marxava la Nahina.- gaudeix el paisatge- li cridà de lluny.
Aquell mirador era un espectacle natural impactant. En Dalt recordava d’haver vist paisatges impressionants a les postals Dontianes. però no podien rivalitzar amb aquest.
Assegut al costat d’una roca mig mullada per l’esquitx de la cascada que es esmorronava al costat, i sentint la frescor de la humitat que desprenia, es quedà observant la grandiosa vall que formava el riu. La frondositat selvàtica era tallada per aquell colós aquàtic. La vegetació irrefrenable no era capaç de vèncer aquell déu de la selva.
El sol ja era al seu zenit, i il•luminava la ciutat de Zil, que era al fons, de manera que en Dalt creia poder imaginar l’antiga esplendor de la ciutat. El sol brillava massa perquè en pogués distingir prou els detalls de la capital, així s’estalviava de veure la runa, la vegetació i la soledat que hi residien en lloc de les persones. Aquell paisatge gloriós, sabé reconfortar-lo, calmà el seu cor, i baixà el ritme del frenètic metrònom que l’havia substituït el temps que recordava abans del buit negre. Per ell era com si hagués nascut feia just unes setmanes, i per primer cop després del seu renaixement, sentia una cosa molt semblant a la felicitat.
Va tornar al poblet prou content, estava convençut de que devia irradiar una mena d’aura de tranquil•litat i harmonia, que la gent del seu voltant podria respirar el que ell sentia. Estava feliç sense motiu, cansat sense raó, i amb cara d’estúpid.
No havia de parar taula ni res, així que simplement va anar cap al turó, el va pujar una mica, i es va estirar sota un arbre solitari. El món se li va parar un moment, literalment, dins de cinc minuts dinaven, però ell es va estar sota aquell arbre una infinitat, no pensava en res, el blanc s’apoderava d’ell, no tenia cap intranquil•litat en el cos ni pla de futur, així que res pertorbava la seva ment i ell simplement es quedava allà estirat, no desitjava res, només que cap problema més l’assetgés, que la seva vida quedés en aquell bonic punt mort... De cop el seu camp de visió va quedar obstruït per la Nahina, se li va posar davant, dempeus i el cap li obstruí el sol, ella el va mirar una estona, ell mirava el cel que ella deixava passar.
- Tornem?
- Si, perquè no- va expirar en Dalt.

iam direu que aquest capítol, hi ha na mika mes de relació social perquè quedi clar que el Dalt no es un autista XDDDDDDDD

Venga capitol 4

Bueno aquest capítol és mazo llarg i m'ha fet una mica de peresa corregir tots els possibles errors d'estil faltes gramaticals i ortogràfiques e possibles incoherencies amb la historia futura, és a dir k si algu es vol cebar a fer kritikes ara es el moment XDDDDDDDDDDDDD




Capítol 4- es aquesta la veritat? Segurament.

En Dalt i aquells dos homes van recórrer un bon tros de la selva en silenci, van intercanviar algunes paraules, li preguntaven perquè havia fugit, i perquè havia vingut aquí, en Dalt responia que no hi estava gens bé on era, i que aquest era l’únic lloc que se li acudia per fugir, no era del tot cert ja que en Dalt havia vingut explícitament aquí, podria haver anat a les estepes de l’est de Dontam, les estepes de ferralla en deien, ja que els dontians n’havien fet un abocador. Una cosa en que va pensar, mentre caminaven, i que el va estranyar molt, va ser que comprenia el que aquells homes deien, i ells el comprenien a ell, era curiós que el dontià s’hagués adaptat al nimrodià, al cap i a la fi eren invasors, no tenia sentit, així que devia ser el nimrodià el que s’havia adaptat, això tampoc tenia sentit ja que ells odiaven els dontians, suposà que ja ho descobriria.
El viatge al campament s’allargava bastant, el portaven lligat de mans, però en Dalt no tenia intenció d’escapar-se, aquell calb li sonava bastant, recordava una cara semblant, però amb una llarga cabellera negra, aquell home tenia ara una expressió molt severa, amb la faç destrossada de banda a banda per una horrible cicatriu, ell el recordava, o li semblava recordar-lo amb una expressió optimista, d’esperança, com si tingues un somni a punt de realitzar-se, el recordava lluitant ferotgement, amb una ànsia, un anhel, una lluita per arribar a algun lloc, una mica com li passava en Dalt, només que aquell home sabia on volia arribar, veia el seu objectiu i hi corria amb un immens frenesí. El calb que tenia al davant no s’assemblava en res a aquell altre, o potser si, en les faccions d’aquella cara travessada per un mal record.
En Dalt va rebre un altre cop, no li va resultar estrany, va perdre el coneixement quasi per obligació, en Dalt confiava en aquells homes i es va deixar donar aquell cop, es va deixar portar i es va deixar lligar en un pal dins d’una cabana.
Es va despertar al cap de poca estona, o almenys això li va semblar, va obrir els ulls ràpidament, amb facilitat, el cop no li feia mal, va somriure al pensar que de rebre tants cops potser el seu cap hi havia desenvolupat una resistència especial. Mirà al seu voltant, hi va veure moltes armes de fabricació rudimentària, hi havia moltes llances de bambú, destrals de punta de pedra, arcs i alguna que altre espasa de ferro, hi va veure també penjat del sostre un gran canó prou sofisticat, semblava un avantpassat de la maquinària de guerra dontiana actual, aquell canó desencaixava al mig d’aquelles altres armes, semblava que els arcs, llances i espases el vigilessin, tots al voltant del dimoni presoner, com volent impedir que es deslligués i pogués fugir, aquelles armes devien d’estar posades allí per impedir que el monstre despertés de nou.
En Dalt s’hi va estar molt de temps allà dins, o això li va semblar, frisava per saber qui eren aquella gent, es moria de ganes de parlar amb ells, de descobrir la seva cultura i el seu estil de vida, i ells el deixaven allà tirat, tancat durant, hores, o dies ves a saber, com si l’haguessin oblidat, com quan deixes alguna cosa a algun lloc, per ocupar-te’n més tard, i se t’oblida i allà es queda. Al final, al cap d’un temps que en Dalt no va poder determinar, algú entrà a la cabana, anava molt tapat, portava unes robes de colors vius, i una mascara de fusta, portava també com una mena de pal pintat amb una efígie demoníaca a la punta, deu ser un chaman va pensar en Dalt.
- no se’ls deu haver acudit d’oferir-me en sacrifici als déus ói? Va preguntar en Dalt intentant posar un to sarcàstic, però començant a preocupar-se per la seva vida.
El chaman va respondre molt secament, en aquell Dontià tancat, que els seus déus no requerien de sacrificis humans, potser va ser una imaginació, però en Dalt va creure veure un somriure en la part de la boca que quedava al descobert, mentre deia allò.
El va deslligar d’aquell indiscret tronc que hi havia allà sol, al mig de la sala, sense cap decoració i sense que res el tapés, aquella era una sala purament funcional.
- Vine!, Va ordenar
Ell el va seguir, tampoc hi havia cap altre alternativa, ni li feia falta perquè en Dalt no tenia por d’aquella gent, i no creia que hagués de fugir. Al apropar-se a la sortida, es va adonar que fora plovia, feia molt de temps que en Dalt no veia ploure, a Dontam mai plovia, i si plovia, des de aquells edificis on vivien segur que no es veia, plovia molt intensament, una pluja com entretallada per les immenses fulles d’arbres altíssims, sentia el soroll apagat que feien les gotes al topar amb el sostre de palla d’aquella cabana, aquella pluja li recordava alguna cosa, li recordava un passat llunyà, una cançó, una mena de melodia que marcava el ritme improvisat de l’impacte de les gotes. La pluja deixava el terra de la selva d’un color grisós, que es tornaria marró de nou amb el pas del dia, la pluja renovava el terra del bosc, i aquell so li semblava l’anunci d’allò que l’esperava, deixant enrere el que havia viscut fins ara.
Van arribar a una cabana molt més gran, el sostre no era fet am senzilles fulles posades una sobre l’altre, sinó que era com un entrellat de lianes entortolligades formant quadrats petits per on hi ficaven varies capes de fulles amb lianes per sota i per dalt, era un sostre bastant resistent i sòlid, allà dins no hi hauria goteres, i segurament no se sentiria el so esmorteït de la pluja. En Dalt va entrar remullat a la sala, el chaman es va treure l’abric de fulles molles que portava, i feia l’efecte que no fes tres segons que havia sortit de sota d’aquella pluja torrencial. Va portar en Dalt al centre de la sala i el va fer seure a terra, ell va anar al costat d’una gran cadira que hi havia al fons, on estava sentat el calb que l’havia portat al campament. Al voltant d’en Dalt, en rotllana, hi havia una munió d’homes, alguns amb mascares, que el miraven persistentment, l’analitzaven.
El calb va ordenar que es fes silenci, encara que estava la sala en silenci des de que en Dalt havia entrat. Aquest es va allargar... uns vint segons, en Dalt va observar el calb, era molt morè, més aviat tenia la cara cremada pel sol, amb la gran cicatriu creuada, devia de tenir uns quaranta i alguns anys, una mirada molt severa, però serena, es van mirar als ulls aquells últims deu segons, i el calb va dir sense alçar massa la veu, cosa que en aquell silenci hagués estat eixordador,:
- Em dic Zin, i tu?
- Eh... Dalt, va respondre sorprès, no s’esperava aquella pregunta.
- Dalt jo i quasi tots els membres d’aquesta comunitat, tenim motius prou versemblants per pensar que ets un espia de Dontam, que en dius?
- Res més lluny de la veritat, va respondre en Dalt.
- I no ho pots demostrar?
- No.
- Vens de Dontam oi?
- Si
- I saps qui som almenys?
- No en tinc ni idea.
- I que hi feies a la selva, tan a prop del nostre campament?
- No ho se
- Però devies d’haver vingut per algun motiu no?, va fer en Zin començant a perdre els nervis.
- Alguna cosa em va fer venir, va dir en Dalt sense saber tampoc molt bé que deia.
- Mmm... un espia tindria una excusa elaborada, que no es podria abordar per enlloc, una cosa molt ferma i coherent, tu ni tansevol saps que fas aquí?
- No, va respondre en Dalt deixant anar una rialla, la situació era tan estúpida que segurament el matarien, be per si de cas, o bé per estúpid.
El riure d’ell es va intensificar, cada cop reia més, la situació era completament inversemblant, tota aquella gent observant-lo, i ell morint-se de riure, quina cara devien fer sota la màscara?, almenys a en Zin no li feia gràcia en absolut, aquella situació el devia de desconcertar, i feia tota la pinta de ser aquell que decideix, tenia que fer alguna cosa amb en Dalt i aquella entrevista no li havia servit de res, l’havia deixat més atònit que un altre cosa. L’últim que va dir va ser que li deixessin un llit a la cabana dels malalts, que li canviessin la roba mullada i bruta, que de fet era bruta de fang fulles i sang, a més de estripada. I el que més va sorprendre a en Dalt i per les expressions que es van sentir, al públic també, que era invitat al sopar que feien aquella nit.
Van portar a en Dalt a la cabana promesa, era més petita que la d’on venia, i més petita que aquella mena de cabana de les eines, on només hi havia armes. però era considerablement més confortable que la segona, les parets estaven tapades per una tela suau, i no es veia aquella superfície rugosa i fangosa de la que estaven fetes.
Al terra hi havia una immensa catifa de palla, molt gruixuda, per impedir el pas de la humitat que desprenia el terra, que ocupava tota la superfície de la cabana, i al mig uns cinc llits, separats com un metre cadascún, ocupaven quasi tota la cabana, i tenien tots una cadira de fusta al costat, efectivament era la cambra dels malalts.
només trobà un llit amb manta, no tenien potes, entre ells i la catifa de palla hi havia un parell de capes de pells, la manta era molt vistosa, de colors molt vius i formes estranyes que evocaven fets fantàstics de la mitologia d’aquella gent o alguna cosa així.
Dalt de llit hi trobà roba per posar-se, semblava roba festiva ja que era dotada de varies peces que se superposaven sobre el cos, plenes de dibuixos laboriosament cosits a mà i molts fils tenyits amb colors diferents, formant boniques sanefes, entrecreuant-se entre ells. Un home vingué a la tenda i li digué que dormís una estona, que encara no era l’hora del sopar, en Dalt respongué tancant els ulls. l’home sortí, acabava de sortir quan tornà a entrar i digué amb mitja rialla dibuixada a la cara; que pensés una bona excusa per la seva presència allà, o que la cosa podria tenir un tràgic final.
En Dalt dormí despreocupat de tot allò, estava cansadíssim... Pensà que diria la veritat i la cosa sortiria com hagués de sortir.
Va passar una de les millors hores de son de la seva vida, el llit era molt còmode i calentet, amb totes les capes de manta i pell va crear raconets perfectes per adaptar-hi el seu cos, aquell llit era com un motllo pel cos del que s’hi estirava. Des de dalt li arribava el lleu sorollet de la pluja, i des de la porta, la flaire de terra i fulla humida.
A penes havia tingut temps d’aprofitar aquell son, que ja el van venir a despertar, figurava que havien passat dos hores, que aquella gent havia dedicat a preparar el sopar mentre ell dormia, es va sentir una mica malament.
al sortir de la cabana ja no plovia, així que podien fer el sopar al fresc aire de la nit, aquella roba festiva abrigava prou i s’hi estava bé. Al arribar al centre del poblat trobà varies fogueres a terra, amb varies pells situades al voltant per seure-s’hi. el nas se li omplia d’una forta olor a peix cuit, i va veure davant de cada pell una mena de plat de fusta, amb un peix obert a dins i alguns fruits selvàtics. Ja anava a seure sobre una de les pells, quan l’home que l’acompanyava el retingué, i el portà a una altre foguera on només hi havia tres llocs. pel camí en Dalt remarcà que al centre de tot aquell aldarull de gent bevent un curiós líquid groc que desprenia olor d’alcohol, hi havia una foguera molt més gran que les altres, amb tres imponents pells al voltant, i moltes altres darrera d’aquestes, era com si al voltant d’aquella foguera tres persones haguessin de fer una cosa que totes les altres contemplarien. l’home que l’acompanyava l’assegué en un dels llocs lliures de la foguera del fons de tot.
hi trobà en Zin vestit amb un impressionant uniforme com de cap de tribu, ple de petites i elaboradíssimes escenes, envoltades de sanefes espectaculars, allò era un treball de setmanes, i tenia el cap coronat per una gran astada. Hi havia una altre persona amagada sota un vestit també impressionant que no tenia res a envejar a l’altre, però camuflada sota l’imponent ombra del cap de la tribu. En Zin li feu una senyal perquè s’assegués.
- Dalt et presento la meva filla, la Nahina- ella va fer un lleu assentiment amb el cap
- hola- va fer en Dalt
En Zin reprengué la paraula.
- Dalt tu i jo ja ens coneixíem- va fer, ell no va respondre res- de fet hi ha un tros de la teva vida del qual sé més que tu mateix- en Dalt seguia en silenci, sentat, ben a prop del foc.
En Zin va començar a explicar-li una mena de història popular, que contava com els ballarins vermells, en Dalt suposà que eren els avantpassats del clan o algo així, vivien en aquella selva mateix, tenien una gran ciutat blanca, sobre d’un petit turó, tenien una religió molt complexa, tant com els seus costums, la seva cultura, la seva jerarquia, la seva societat, la seva artesania, la seva economia... Era una ciutat resplendent, cert que dins la jerarquia hi havia qui vivia millor, i qui no tant, però no es podia parlar de que hi hagués una immensa diferència de classes, no hi havia misèria enlloc, i més o menys la riquesa no estava del tot mal repartida. en Zin contà que bé que s’hi vivia allà, en Dalt notava a cada paraula, l’èmfasi que li posava a remarcar que bé que s’hi estava, com si ho hagués viscut. però la història començà a canviar de caire, ara contava com van arribar de l’oest les gents negres, tallaven clarianes al bosc, per establir-hi bases de població, construïen alts carrils per on hi venien uns blocs de material brillant, portant més gent i més material per construir bases. Les bases esdeveniren cases, instal•laren curioses màquines al riu, i sense previ avís es van posar a viure allà. Al principi la cosa no era molt greu, els nantarians, que eren aquells ballarins vermells, només van haver de desplaçar una mica les zones de caça, i pescar una mica més amunt del riu. però cada cop es feien més grans les ciutats, i els animals desapareixien. Cada cop hi havia més maquines als rius, i els Nantarians havien de beure de fonts naturals en plena selva.
fins que al final les ciutats dels nouvinguts arribaren als llindars de la ciutat.
Els Nantarians van anar a parlar amb aquells intrusos, però ells no entenien la seva llengua. En Dalt ja sabia quina era aquella llegenda, era la invasió gàmeda de Nimrod, coneixia aquella història i en sabia el final, recordava haver-la viscut, però allà era on tenia el buit a la memòria, només n’intuïa el tràgic final.
La història continuava en que un dia, els líders preocupats per el no retorn dels emissaris van anar en persona a veure els gàmedes, però els van assaltar pel camí, un va tenir temps de tornar a Zil, la ciutat dels Nantarians a avisar de l’atac, però no hi van poder fer res, grans avions van passar, deixant caure bombes àcides, que no només van acabar amb la meitat de la població de Zil, sinó que també va fondre aquells bonics temples, aquella multitud de cases i edificis calcaris. els Nantarians van resistir, en petites guerrilles a la selva, però quasi tots van ser capturats. En Zin va dir, tal com en Dalt intuïa, que ell havia estat un d’aquells guerrillers.
Realment no hi havia massa a fer, va comentar en Zin donant per fet que en Dalt ja sabia que estava explicant. l’única avantatge que tenien era el coneixement de la selva, i la agilitat que hi desenvolupaven. Però els gàmedes tenien armes capaces de devastar els arbres, fondre les pedres i repel•lir les tosques armes dels supervivents Nimrodians.
Es va començar a estendre la idea de que era completament impossible fer fora d’allà els gàmedes, i que l’únic que els hi quedava per fer era fugir cap a les estepes de l’est.
Evidentment cap d’ells volia abandonar la selva de Nimrod i molt menys deixar a mans de l’enemic els restes de la preciosa Zil. Però és que realment no hi havia res a fer.
Estàvem arribant ja als límits de la nostra capacitat de resistència. perdíem terreny dia a dia. era impossible mantenir la posició en lloc, i estàvem en un continu replec que ens acabaria escopint a les portes de l’estepa.
Però un dia ens va arribar un dontià. Un dontià sol, cosa curiosa sí. era una oportunitat per matar un Dontià tranquil•lament, en condicions normals matar un d’ells era qüestió de sort i d’atacar per sorpresa, a canvi de varies baixes posteriors. Però no et vam matar.
Deies que no erets un Dontià, o que almenys haguessis preferit no ser-ho, que no hi havia ganes de continuar matant gent que ni sabies qui eren. Així que havies decidit venir a conéixen’s i decidir després. Feia gràcia l’argument, com si diguessis que si comprovaves que mereixíem morir te’n tornaries amb els teus. Era com una oportunitat per parlar amb un representant de la vostra gent. Primer de tot et vam preguntar que com era que coneixies el nostre idioma, i ens vas donar la primera dada important sobre els gàmedes. Deies que éreu una civilització camaleònica. que anaven avançant pel món arrasant civilitzacions, i adaptant d’elles el que més els hi interessava, i que en el nostre cas era el llenguatge. Vam decidir que seria interessant mostrar-te com érem, i de pas arrancar-te algunes informacions que ens ajudessin a fer fora d’allà els Dontians.
Ens servires per demostrar que existíem, que no érem una formiga a esclafar i fer fora de casa nostra. demostrant-ho a tu, ens convenceríem a nosaltres mateixos que érem dignes de viure, que teníem una cultura, ens demostraries que érem humans, i teníem dret a viure a Nimrod, mentre nosaltres tu demostràvem a tu.
vas viure amb nosaltres uns mesos, comprovant la duresa del nostre obligat pelegrinatge, vas conèixer el nostre humor, la nostre visió del món i de la selva, ens vas indicar punts on atacar les avançades Dontianes per destruir munició, subministres i mitjans de comunicació amb la capital, ens explicares que la burocràcia estava en la ment de cada individu gàmeda, que si els hi tallaves el cordó umbilical que els connectava amb la central d’intel•ligència, els deixaves perduts, sense saber que fer, el Dontià mig tenia menys iniciativa que una formiga.
et vam agafar un cert apreci, i decididament preferies la nostra gent a l’estil de vida Dontià. I no només això, sinó que també et necessitàvem per continuar recuperant terreny. Estàvem arribant a les portes de Zil, t’haviem parlat molt d’aquella ciutat, l’origen de la nostra civilització, casa nostra, coneixies totes les passades meravelles de Zil de boca dels més vells, ja feia uns quants anys que l’havíem perdut. jo era bastant jove quan va passar. Tothom tenia moltes ganes de recuperar la ciutat i tu no erets menys. La campanya de recuperació de Zil, començà amb algun atacs de distracció a les grans taladores que hi havia als límits de la selva, entre Dontam i nosaltres. vam dispersar tot el que vam poder l’atenció de la capital del nostre antic territori. Els Dontians no podien entendre que tinguéssim cap mena d’interès en recuperar unes antigues ruïnes, els Dontians eren imbècils. I al final va arribar l’assalt a Zil, assalt que en un principi va funcionar, hi havia molt poca resistència, que vam eliminar en un moment, vam fortificar la ciutat i vam decidir que d’allà no ens hi mouríem més. que no tornaríem a la vida de fugida constant per la selva. que no beuríem més de petits estanys d’aigua enfangada, que no dormiríem més al ras, a mercè de totes les bestioles de la selva. Però potser no va ser la millor decisió. Zil era suficient gran per tenir-hi plantacions i corrals, inclús hi naixia una font subterrània. de manera que en teoria no havíem de témer cap assedi. Però als Dontians no els hi feia falta assediar-nos. van entrar amb tota la seva potència militar, destruint les defenses, deixant caure bombes contínuament sobre la ciutat. La meva idea de defensar Zil va ser una catàstrofe. Al final tots els que érem dins de la ciutat, vam sortir corrents d’improvist una nit. evidentment ens van veure, i van descarregar una ràfega destructiva de les seves armes de foc. Vam travessar la porta de la muralla, sota foc creuat de tots els Dontians de dalt la muralla. dels tres-cents homes que van assaltar Zil, en vam sortir uns vint. Et donàvem per mort.
- devien de capturar-me ferit o alguna cosa així, va fer en Dalt.
- segurament, va respondre En Zin, amb una curiosa expressió a la cara i mirant el terra..
Així que això era el que li havia passat? mmmh, bé els detalls de Zil no li sonaven de res. però estava clar que entre aquella gent hi estaria millor que amb els Dontians. així que s’hi quedaria. En Zin va anunciar a la resta de Nantarians que hi feia en Dalt allà, van celebrar-ho, van fer el sopar, i feliç, en Dalt se’n va anar a dormir a una bonica cabana que li van adjudicar, junt amb uns altres cinc.







Intentaré que el ritme de publicació sigui més semblant al dels 3 primers capitols k el d'aquest últim XDDDD

Bueno aquí ja comença una mica la gresca XDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD


Capítol 3-

En Dalt es reanimà molt lentament, li devia costar uns deu minuts com a mínim, al principi notava un lleuger vaivé, acompanyat d’algun que altre sotrac, després sentí un olor a ranci que li sonava vagament, i al final va obrir els ulls. Es va trobar en un oxidat vagó, no era pas el vagó d’un dels bons trens, era un que portava pocs passatgers, i encara menys els retornava, en Dalt devia de ser el primer en mesos que tornava de Zil en aquell tren.
El vehicle va parar, lentament, com si es resistís per mandra de tornar a arrencar, i amb un brunzit insistent, i un sotrac prou fort es va aturar del tot. Al cap d’un moment va sortir de la porta del fons un home barbut, va venir i li va dir a en Dalt que l’havia trobat a ell i el seu aerodesllisador a terra, prop de Zil, que els havia recollit i pujat al tren, amb un somriure, li va dir que no feia falta que pagués el tiquet, en Dalt ho va fer igualment, li va dir que es quedés ell els diners, en Dalt no els volia per res, diners? eren la recompensa per fer l’única cosa en la seva vida que el distreia una mica, l’haurien de recompensar per les estones que no treballava. Va dormir la resta del viatge, al arribar a casa va anar al llit, i sense temps de pensar en el que l’hi havia passat, es va adormir amb l’intenció d’oblidar per sempre la selva, i amb ella Zil.
Va passar la nit, a desgrat seu, somiant en aquella massa boscosa, sempre la selva, a vegades es matisava una mica veia llocs coneguts, i fins i tot se li apareixien algunes cares jovials, però totes desapareixien al final, en un malson en que la selva cremava, la gent moria, i uns homes de negre ho arrasaven tot, homes amb el mateix comportament autòmat que els seus companys de feina. I al final de nou tot renaixia i amb ella les bones coses, i tornava a ser destruïda i així repetitivament en un malson agònic.
Al despertar-se no sabia on era, estava molt desorientat, al mirar al seu voltant es creia en un somni, veia formes vegetals en l’armari, el penja robes feia ombres de formes animals, i el so dels cotxes de fora li semblava el cant dels ocells. Es va aixecar va esmorzar i es va anar orientant, sabia on era, i recordava el que li havia passat el dia anterior, molt borrós però. Es va vestir com si hagués d’anar algun lloc, es va seure en una cadira i es va qüestionar on podia anar, tot pensant recordava l’episodi d’ahir, i de cop va caure en lo curiós d’aquell tren, amb la mentalitat que tenien els gàmedes era molt estrany que deixessin un tren tan atrotinat en funcionament, i encara més un que quasi no portava passatgers, així que no devia pas produïr gaires beneficis, i el més estrany, el seu destí, perquè un tren gàmeda anava fins a la selva de Nimrod? Tot allò era molt curiós, i a en Dalt l’intrigava, però coneixia a algú que segurament li podria respondre, un amic seu de la universitat, que malgrat haver estudiat química al final va acabar de coordinador ferroviari, decidint l’horari dels trens, quins vehicles o línies retirar del servei i coses així. En Dalt ja tenia on anar.
Va deixar l’aerodesllissador que estava malmès al mecànic i va anar a peu a casa del seu amic, tampoc era gaire lluny. Pel camí va estar pensant, com era que al costat d’una ciutat com Dontam, a pocs quilòmetres s’hi trobés una selva tan basta e inhabitada? Era prou curiós, a més tot aquell món on vivia ara li semblava fals, artificial, com si no fos real, com si ell no tingués cap motiu per ser-hi, era com si sabés que no havia de ser allà, però on havia de ser aleshores?.
Va arribar a casa del seu amic, la típica casa de benestant dontià, rectangular, amb un jardí darrera, entre la porta del carrer i la de entrar a la casa hi havia una columnata de petits xiprers, voltant un petit caminet de pedra tortuós, que portava fins a una immensa porta amb vitralls clars. Va picar, el va obrir un criat, i va anar fins al saló on va veure el seu amic, sorprès de veure’l. A en Dalt li queia bé aquell home, però li feia una mica de fastig veure’l segut allà envoltat de luxes estúpids, pensava en aquella gent de sota de les vies elevades dels trens dontians, i el veia a ell, allà segut prenent un té en una petita terrassa que donava al parc central de Dontam. Evidentment no li va dir res de tot allò al seu amic, li va dir que venia per fer-li una visita, perquè feia molt de temps que no es veien, etc... lentament va anar desviant la conversa a temes de viatges, i va acabar preguntant-li com li anava la feina, i coses així, va esperar a una bona oportunitat i li va dir:
- escolta últimament he fet un parell de viatges fora de la capital, i he vist que hi ha una estació fora de la ciutat, on hi arriba un tren molt antic, un model 38-T...
- !Un 38-T?, el va interrompre el seu amic, no pot ser, no hi pot haver cap 38-T en circulació, els van treure després de la guerra, eren un model únicament de transport de tropes.
- Doncs hi és, va dir en Dalt, i porta a la ciutat de Zil.
L’home va quedar pensatiu, i va respondre.
- És completament impossible, jo mateix em vaig ocupar de revisar la retirada d’aquella línia, es impossible que hi sigui, dema dilluns ho miraré i ja et diré perquè hi és.
Van acabar la tarda veient una pel•lícula, parlant una estona i en Dalt va marxar, més intrigat del que havia vingut. Va decidir no anar a mirar de nou el tren, ja esperaria la resposta del coordinador ferroviari.
Al dia següent en Dalt va arribar de la feina a casa, d’hora, havia rebutjat una invitació d’anar a prendre unes copes amb unes noies que li havien suggerit. Al arribar va veure que el receptor de missatges pampalluguejava, era la resposta del seu amic que li deia, que o li havia pres el pel, o de trens no en sabia res, perquè va anar a mirar la línia que ell deia, i no hi era, només hi va trobar restes de l’antiga via.
En Dalt va quedar perplex, però va haver d’esperar al dissabte per anar-ho a mirar.
Aquella setmana a la feina va ser estranyíssima, va tenir una perpètua sensació de que el vigilaven, era insuportable, a més el mecànic li va dir que el seu aerodesllissador estava completament destrossat, així que no podria anar a la selva aquest cap de setmana, a menys que agafés el tren. Aquell dissabte va anar d’hora a l’estació, però no va obrir, va esperar tot el mati, va menjar a prop d’allà, i va esperar tota la tarda, res, ni una ànima va passar per l’estació i no va obrir en tot el dia.
Passaven moltes coses estranyes al voltant d’en Dalt, allò semblava una farsa, se sentia com si fos víctima d’un complot en el qual tota la ciutat estava implicat, com si li volguessin fer una broma, i ell no se n’adonés. Va passar la nit en vela, es va prendre varies d’aquelles pastilles contra la migranya, pensà que allò que li passava semblava una broma de mal gust, més aviat un malson se sentia com a protagonista de la paranoia de un dement, tenia la ment destrossada, machacada per diferents ideals que es mesclaven, en busca de una veritat inexistent, buscant una sortida a una habitació sense portes, girant en un remolí sense centre, res tenia cap sentit, que coi passava?!
La solució de tot allò, si n’hi havia, estava a la selva de Nimrod, alguna cosa el cridava des de allà, i Dontam no el volia deixar anar, Dontam volia amagar-li aquell secret, aquella veritat del seu pla existencial. Tan si Dontam volia com si no, en Dalt hi aniria.


En Dalt es va despertar al saló, davant d’una sopa freda, va anar a la seva habitació, va obrir un calaix, on no sabia perquè, sabia que és el que hi trobaria. Va agafar la pistola, tots els seus diners, alguns medicaments, i va sortir de casa seva. Va anar amb pas ferm al mecànic, pel carrer la gent el mirava, devia de fer una cara diferent de la normal, ja no estava trist ni desconcertat, una ira, una fúria interior, una ràbia animal s’havia apoderat de la seva racionalitat, i amb cara d’odi va arribar al taller. No hi havia ningú va entrar igualment, va trobar el seu aerodesllissador destrossat a cops de clau anglesa, així que no voleu que me’n vagi? Va pensar, doncs us foteu, i va pujar a un dels cotxes mes ràpids que hi havia al taller. Lentament, va anar aconseguint fer-li el pont al cotxe, va sortir del taller vigilant de no fer-se cap rallada, seria sospitós que un cotxe nou de trinca, amb la pintura encara brillant, portés una ferida com aquella, al sortir va veure pel retrovisor el mecànic que venia de dinar, amb cara de sorprès va arrencar a córrer cap a en Dalt, ell va engegar tota la potència del motor i va sortir disparat d’allà, per no tornar mai més pensava, però hi tornaria, en diferent context però tornaria. Va travessar la ciutat com un llamp, sorprès de que no el paressin per posar-li una multa. Al passar per el costat de les vies de tren va veure que estaven desmuntant la via del 38-T i que aquest mateix romania destrossat al costat de la via. Com que no hi ha estat mai oi? Va pensar en Dalt, quin fastig li provocava ara el seu amic i tots els dontians, els odiava, amb un odi que mai havia experimentat, tota aquella hipòcrita i falsa societat li provocava nàusees en aquell moment. Va seguir avançant cap a la selva, va arribar a Zil. Estava repleta de policies i soldats investigant la zona, la estació del 38-T estava encerclada d’agents de l’estat, i tot allò havia perdut el seu encant. De cop sense que en Dalt, pensatiu, amb el cotxe aturat sobre la ciutat se n’adonés, tres cotxes policia van aparèixer al seu costat, i amb gran velocitat un se li va apropar a la porta, li va dir que en aquella zona no s’hi podia estar, i que li ensenyés els papers. Al veure de prop en Dalt, el policia va canviar d’expressió, molt amablement, amb una ironia que se li notava a quilometres, li va demanar que baixés al aerofurgó d’abaix per treure’l d’aquella zona, que deia que s’havia tornat perillosa. En Dalt sabia que si baixava no tornaria mai més a la selva, sabia que aquells policies formaven part del complot contra ell, sense pensar-s’ho dos cops, va fer un ràpid moviment de mà, li va donar un cop de puny al policia que treia el cap del cotxe, va treure la pistola i va disparar al mig de les ulleres del que conduïa. Hi va haver un gran escampall de sang, el cotxe va caure lentament cap a baix, els altres policies ho van veure, un cotxe va anar a rescatar el que queia però no hi va arribar a temps ja que va explotar contra l’aerofrugó d’abaix fent volar els policies del voltant de l’estació. L’altre cotxe es va llençar contra en Dalt que fugia, ell va frenar aquell potent cotxe en sec, els que el perseguien no van poder aturar-se tan eficaçment, i quan passaven de llarg pel costat del cotxe d’en Dalt ell va disparar repetidament contra el vidre. El cotxe va caure sobre un tros de selva, ell va pitjar l’accelerador i va sortir disparat cap al sud-est, cap a la part frondosa de la selva.
Va baixar del cotxe a una clariana on el pogués aparcar, no és que li importés gaire fer-lo malbé, però com que aparcar-lo bé no li costava res, no hi havia motiu per destrossar-lo. Es va anar endinsant en la selva, ara sabia que no podia tornar a Dontam, la veritat no en tenia cap intenció, el que el preocupava era que Dontam el vingués a buscar a ell, si la policia el trobava el mataria sense cap mena de dilació. Va començar a tenir gana, per un moment li va passar pel cap l’idea de comprar-se un entrepà, es va posar a riure, allò li va fer molta gràcia, no necessitaria mai més aquells diners, va cridar, talment fort que hi va haver una desbandada d’ocells. Va continuar avançant, trobà un riu, s’hi va rentar la roba de sang, mentre ho feia va sentir el dringar dels diners, per algun motiu no els havia tirat abans, fent fins i tot un esforç que el va fer riure, va llençar els diners al riu, es va tornar a vestir, va pescar uns peixos, amb una proesa que mai hauria sospitat que tindria, se’ls va fer a foc lent en una foguera, i se’ls va menjar mentre queia la nit. Feia fred, molt fred, la roba estava humida, en Dalt es congelava, i va deixar el foc encès, lentament, amb dificultat, enyorant el còmode llit d’aquell lloc que tan havia odiat, això últim li semblà prou contradictori, i pensant això es va dormir.
Es despertà tranquil•lament, lentament, molt tard, com aquell dissabte que ara li semblava molt llunyà, quan de fet feia només dues setmanes. Al despertar-se ja no tenia fred, va obrir lentament els ulls i el que va veure li va recordar a aquell dia que es va llevar creient veure figures selvàtiques, només que aquell cop eren reals, difícilment podria en Dalt haver estat en aquell moment, més feliç del que era.
Es va aixecar, al cap d’uns cinc minuts, el foc s’havia apagat durant la nit, com a les pel•lícules pensà en Dalt amb un somriure, es va estirar una estona, després se’n va anar a rentar-se al riu del costat. Al arribar-hi va veure la llum del sol reflectint-se distorsionada, en un tros ample del riu, hi havia una mena de roca que feia de presa natural, i es formava un petit llac. L’aigua era molt clara, i reflectia la inclinada llum solar. Estava tot vorat d’esbarzers que el feien de difícil accés, cosa que li donava un cert encant, i a tocar del fang s’hi veien uns cinc petits peixos que van fugir al entrar ell. Aquell llac era el plaer més natural que havia vist, on Dalt, banyant-se, pensava que era al paradís.
Allò podria dir-se que era lleugerament més incòmode que la banyera de la seva habitació de Dontam, ja que al terra hi havia fang, herbes que el rascaven i l’aigua era freda, però ja no era a Dontam i aquell vulgar riu, li semblava les fonts celestials.
Al acabar de banyar-se va caçar un ocell amb la pistola, va pensar que hauria d’aprendre a caçar o alguna cosa semblant perquè sinó es moriria de gana. Mentre es menjava la perdiu que havia cuinat encenent de nou el foc apagat, en Dalt pensà. Pensà en que faria ell allà, havia vingut amb un impuls interior, un impuls que li deia que allà hi havia una cosa molt important, i en dalt només havia trobat un riu, ell havia vingut allà amb un impuls intel•lectual, i esperava obtenir una resposta semblant, no viure com un salvatge el que li quedava de vida. En dalt havia vingut a per respostes, i només trobava més preguntes, la resposta seria una pregunta sense resposta? Havia de buscar una veritat, o la veritat era que no hi havia cap veritat? Hauria volgut prendre’s algunes de les pastilles contra la migranya que tenia a casa, va riure un altre cop, havia fugit d’aquella societat que el repugnava, i ara no podia desprendre-se’n, li semblava patètic i tot.
Va sentir un soroll darrera seu, es va donar la volta amb la pistola a la mà, no va veure res, es va donar la volta i davant seu va veure un home, estava quiet, el mirava, era morè, calb, el mirava fixament, de cop va caure un home darrera seu i el va tirar a terra, va sentir en un idioma semblant al Dontià, però molt mes tancat,
- No el toqueu!
- Perquè? va respondre el de darrera, es un dontià!
- Precisament, va respondre un altre home, un dontià mai entraria a aquesta selva, li tenen por, i a més els hi esta prohibit crec
- Doncs aquest no ha fet cas a la prohibició, sinó el matem els altres perdran la por.
- Mira’l no sembla un enviat, més aviat un fugitiu.
En Dalt estava una mica compungit per el cop i no va dir res.
- Portem-lo al campament va ordenar el calb.

Bueno pos gràcies per la velocitat XDDD però aviso que si seguim aquest ritme gaire temps m'atrapreu ràpid el troç que encara estic escrivint i susaureu d'esperar XDDD


Capítol 2- El retorn a “cap lloc”



En Dalt encara es va estar una estona passejant per Zil, va remarcar que a moltes parets hi havia uns símbols estranys, el terra i els murs tenien un color vermellós, quasi com si fos sang seca, tot estava en condicions lamentables, més lamentables del que ja eren abans, les vivendes estaven totalment derruïdes i algunes cases d’una zona de l’est de la ciutat estaven una mica com si en algun moment s’hagués fos la pedra calcària i després s’hagués endurit novament, era exactament com si desféssim la xocolata i la refredéssim de nou, tot estava decaigut i enfonsat.
Sentí un soroll, es va donar la volta, no va veure res, es va girar de nou i va sentir un so molt fort, va perdre el món de vista mentre notava un intensíssim dolor al front.
començà a veure formes vermelles dansant, moltes formes mig humanes ballaven al seu voltant envoltades d’una aura vermella al ritme d’uns tambors de foc en plena nit, de cop unes figures negres i blaves començaven a lluitar amb uns deus verds immensos, i els dansaires vermells queien a terra, la seva aura es diluïa al seu voltant com si fos sang, i aleshores va veure una immensa cara mirant-ho tot des de dalt, va veure els deus verds caure i debatir-se entre un munt de formes negres i blaves.
Es va despertar, o això li va semblar, sentat incòmodament en una cadira, tenia tot el cos masegat la vista borrosa i la ment oberta, li semblava que tota la seva vida la tenia allà posada perquè algú la llegís, recordava coses, coses horroroses, banys de sang, però no sabia que eren, era com si li posessin una pel•lícula en contra de la seva voluntat, i de cop un gran llum se li va encendre al davant, va veure unes figures negre i blau, que li preguntaven coses, ell no entenia les preguntes però era com si aquelles formes ho llegissin tot directament de la seva ment, preguntaven que pensava sobre certes coses, li preguntaven el significat de moltes paraules que ell no coneixia, i semblava que assentissin amb el cap, i de cop la foscor total, aquell cop no va veure ni tansevol aquelles figures vermelles i el seu bonic ball.
No recorda res va sentir en Dalt ben fort, no és cap perill per a la societat, podem reintegrar-lo en període de prova, va notar que el banyaven amb aigua gelada li tallaven el cabell l’alimentaven i el deixaven en estat de ser retornat a la “societat”, i es va tornar a dormir.`



Un “bip bip bip” estrident el despertà, i el feu tornar de cop al mon real. Es va aixecar tranquil•lament, es va anar a dutxar, feu un esmorzar senzill i es va vestir. Va preparar la seva bossa, que estava misteriosament ja feta, va sortir al balcó, agafà el seu aerodesllissador urbà i se’n va anar a la feina.
Allà retrobà certs amics seus que el van saludar cordialment, van passar hores de feina, i la bonica recepció ben il•luminada, plena de plantes començà a fer-se-li gris. Tot era tan tediós i mecànic que li semblava inútil, però s’ho va intentar treure tot del cap i actuar normalment, es va dir que devia ser efecte del son que tenia i de l’intens dolor que sentia al front. Va fer tota la seva feina i va decidir no emportar-se res a casa. Renuncià a anar a prendre alguna cosa amb els altres treballadors i se’n va tornar, sense saber perquè. Es trobà en un taxi, es va preguntar perquè no havia agafat el seu vehicle, li va semblar conèixer el conductor.
quan pagà, un flash li va passar per la ment, pensà, que car que és tot, encara que no li semblava pas que ho fos, va arribar confús a casa es va prendre un cafè i va caure rendit de son al sofà.
Al dia següent no hi va haver cap estridència que el despertés, així que es va llevar molt tard, i tranquil•lament, mentre anava a dutxar-se, un pensament que ningú havia invitat li va passar pel cap. Alguna cosa li deia que era dissabte i que tenia la estranya obligació de divertir-se per poder anar a treballar en condicions, alguna cosa li deia que anés a esmorzar al forn de sota, que anés a córrer una mica amb el seu aerodesllisador, que anés a un restaurant que li agradés i que acabés la tarda al cinema. Mentre feia tot allò veia les cares de l’altre gent, tothom tenia una expressió radiant, passejaven per parcs, corrien amb els seus vehicles, feien partits de futbol i golf i minigolf, feien footing es saludaven pel carrer sortien amb la parella i eren feliços. Va notar una artificialitat en tot allò, era curiós, era una mica com si tots, al igual que ell sentissin l’impuls irrefrenable de ser feliços, ser feliços segons el concepte dontià de la felicitat.
Va fer tot allò que la seva ment li suggeria, ordenava, subtilment, i se’n va anar a dormir després de veure una pel•lícula dolenta. En Dalt va continuar la seva vida així durant un temps, uns mesos fins i tot, va reprendre-li el gust al seu treball, de fet ell no era un oficinari, el seu treball era prou interessant, en dalt era un gran físic, i un químic excel•lent i tot això l’apassionava, així que mentre treballava la vida se li feia passable. Però alhora de les relacions socials, d’entretenir-se, tot era diferent, ell veia tota aquella gent contenta, no sabia perquè, i en el fons els veia hipòcrites, com si forcessin aquella felicitat, o potser mes ben dit com si fossin feliços en la ignorància d’una brutalitat que ells causaven inconscientment, i al estar en mig de tot allò no sabia com havia d’actuar ell, no sabia qui era ni que estava fent.
Els temps lliures els passava estirat, pensant, provava de llegir, cosa que sempre li havia agradat, però trobava vulgars les coses que llegia, estúpides les idees escrites, tenia en un record borrós grans ideals, lluita per la justícia, veritable felicitat, records d’una vida amb un objectiu, i en el centre de tot allò, omnipotent, la selva.
Tenia totes les idees gravades en la verdor de la selva, tot sorgia i retornava a la selva, estava obsessionat, la selva...
Un dia, concretament un dissabte, en Dalt va sortir de casa seva, amb la intenció d’anar molt lluny, fugir de tot allò, una mena d’expedició fora de la falsedat, tenia prou diners per estar fora tot el dia, i el dia següent, així que molt segur de si mateix va agafar l’aerodesllissador i se’n va anar direcció sud-est, tot el que va poder, inconscientment del perquè d’aquella direcció. Va passar per molts llocs de la ciutat de Dontam que mai havia vist, però li era prou igual perquè tota la ciutat s’assemblava quasi maquinalment, només li van cridar l’atenció els afores de la ciutat. Va entendre perquè tenia aquella sensació de hipocresia, els afores estaven replets de gent sense casa ni llar, sense menjar, vivien sota les estructures dels trens que portaven a les capitals del país. Aquella gent no tenia aquella cara de falsa felicitat que caracteritzava els dontians, més aviat tenien cara de tristesa sincera, tristesa no sabien de que, ja que no coneixien vida millor que la que tenien, potser era tristesa de quedar-se sense objectiu de viure, sumada a la gana i el fred. Era semblant a la d’en Dalt, almenys moralment, ell se sentia igual de desemparat, però no tenia ni gana ni fred. Es va compadir d’ells alhora que es compadia de si mateix. Però en mig d’aquesta reflexió va veure de reüll, una curiosa via de tren, molt aïllada, sense els aires de grandesa de les altres, i per ella hi passava un tren atrotinat, on només va poder detectar dos passatgers, un tren que evocava altres temps. En Dalt el va seguir, el va seguir molt de temps, fins i tot va menjar en el seu vehicle, el va anar seguint fins a distingir a la llunyania, una mena d’horitzó verd, el va seguir fins a la selva, fins a l’estació demacrada de la ciutat de Zil.
Al veure allò la seva ment es va huracanar, un dolor immens, una tristor infinita, un anhel, tot barrejat en una confusió forçada, la ciutat de Zil es va imposar a la seva ment, amb una presència impressionant, en dalt va vomitar, sofria espasmes, no podia resistir-ho, va caure de l’aerodesllisador, es va donar un fort cop i la seva follia es va apagar.




Bueno com a comentari de l'autor, l'història està bastant confusa, se sap poc que està passant i em sap greu dir que la gran majoria de les preguntes que es fa aquest pobre home no se li arriben a respondre... po bueno "c'est la vie" xDDDD

la meva novel·la comença aquí

a petició popular, i ja que ni tansols he hagut de creac el blog... penjo aquí la meva novel·la, i que la plagiï el que sigui més ràpid, si algú se us adelanta jo no em faig responsable.

En aquest primer capítol no s'aprofunditza molt en el protagonista, ni es donen gaires detalls de la seva psicologia, el pobre no sap ni on està, així que realment no es posarà a filosofar sobre la metafísica quàntica del moviment aleatori dels electrons en camps magnètics indefinits...

De fet poca gent es fa aquestes preguntes encara que hagi sopat hagi dormit nou hores de son reparadora i no tingui res a fer... però de metafísica no en parlaré em sap greu.

En tot cas no us penseu que està tota la història escrita per un narrador càmera, d'aquests que no donen detalls i que són un tostón xDD

En tot cas aquí està el primer capítol, i ja no em digno a posar-li títol a la novel·la perquè ja sé que passarà als anals de l'història com: La meva noveL·La...






PRIMERA PART



Capítol 1: la ciutat de la selva

En Dalt saltà de l’aerofurgó, mentre un dels policies que no havia caigut inconscient el disparava amb una mena de arma paral·litzant.
Aconseguí però, arribar a terra sense masses problemes. I degut a la frondositat del bosc l’aerofurgó el va perdre de vista i se n’anà.
En Dalt aprofità un petit moment de calma per recuperar l’alé. S’assegué a terra, No sabia molt bé on era, va parar l’oída atentament, sentia els cants d’alguns ocells i el xiuxiueig del vent entre les fulles dels arbres, distingí un zumzeig de fons, prou conegut per ell. Caminà, cap al soroll de cotxes que sentia proper. Pel camí trobà una vella estació de servei molt deteriorada i coberta de vegetació, s’apropà a l’oxidada porta, i l’obrí sense esforç. Estava completament envaïda per les males herbes. Es va aprovisionar de quatre coses que va trobar a la farmaciola, d’un vell abric penjat d’una cadira completament corcada i de set o vuit lems que havia trobat en un calaix del petit despatx central, encara que no tenien massa valor sí que li podien servir per pagar un taxi i comprar-se un entrepà. Al sortir, va fer una descoberta molt més interessant, una aerodesllissadora de bosc bastant vella però que li quedava combustible, cert que no podia circular amb allò per la ciutat però li serviria per arribar-hi. Abans d’anar-se’n li dedicà una llambregada a la vella estació, quedava un quadre bastant connotatiu, la oxidada estructura metàl•lica sent devorada per la selva. Encara que sabia que en aquell moment, la realitat era més aviat inversa.
En Dalt va agafar un aerotaxi atrotinat a les afores, que el va portar a casa seva.
Durant el breu recorregut, en Dalt es parà a pensar un moment, es preguntava que diantre hi feia allà, que havia passat en el negre buit que tenia en la seva memòria entre els seus últims records d’oficinari i la estranya actualitat, Perquè la ciutat era tan diferent de la que coneixia? Arribà a casa seva molt abans que no hagués pogut ni tan sols formular una hipòtesis per a aquelles preguntes.
Saltà del vehicle fins al balcó de casa seva, estranyant-se del alt preu del taxi, l’entrepà hauria d’esperar, per sort tenia alguns estalvis a casa que li servirien.
Mentre els buscava es donà conte del mal estat en que estava casa seva, hi havia plantes per tot arreu i pols molta pols. Al calaix de la seva habitació hi trobà els diners, unes pastilles contra la migranya i… una pistola? Coneixia el model de la pistola però no sabia que hi feia allà, l’agafà igualment i sortí de casa seva. La ciutat se la veia molt més neta i pacífica, molt més ordenada i controlada, amb la gent més somrient que de costum, s’hi respirava una mena de falsa pau.
Es dirigí cap a l’estació de tren, tenia l’idea al cap d’anar a Zil la curiosa ciutat on vivia un vell amic.
L’estació de tren era un edifici impressionant, no pel seu estil arquitectònic o la seva bellesa, sinó pel seu tamany. Era un immens quadrilàter rectangle d’acer brillant. tenia unes vint andanes colossals, amb quatre carrils bidireccionals. D’on venien constantment trens de mercaderies. La ciutat de Dontam exportava quantitats industrials d’un sol producte, la fusta de la selva de Nimrod. I a canvi rebia, de les altres capitals Gàmedes, tots els materials necessaris per la construcció, i el manteniment, d’una immensa societat consumista. En Dalt suposava que la resta de ciutats devien exportar també un sol producte en gran quantitat, i després la seu econòmica gàmeda els devia distribuir.
Mai li havien parlat d’això a l’escola, només feia absurdes matemàtiques, física i química. Era una cosa curiosa, ell adorava la física i la química, però mai havia suportat les matemàtiques.
Esperà l’únic tren, que no anava cap a l’oest, que no anava cap a les altres mega-capitals, sinó a la selva.
Aquella andana estava aïllada, completament separada de la resta, i totalment desproveïda de tota la tecnologia de seguretat i confort que hi havia a les altres. No hi havia absolutament ningú, i el tren no passava cada cinc minuts tal com en presumien els altres, sinó cada sis o set hores. Només hi havia un vagó, que havia d’anar fins a Zil i tornar contínuament. Pujà al moribund tren, i s’apropià de varis seients per estar una mica còmode.
En Jomlic, el seu amic, era diguem-ne filòsof per plaer i traficant d’armes per necessitat, o almenys ho era fa catorze anys, era l’únic recurs que tenia en Dalt, i aquest esperava que li pogués explicar alguna cosa. En el trajecte del tren que durà unes hores, a 140 kilòmetres per hora, es menjà un entrepà mentre donava voltes a la seva situació actual; si que recordava algunes coses del seu passat, més aviat imatges confuses de violència i sang, recordava una antiga sensació de perill que tenia quan de petit es quedava sol a algun lloc. Hauria de descobrir alguna cosa però per ara només sabia que tenia els diners justos per un bitllet de tornada. Pensava, pensava en el seu futur en el seu passat i en el seu present, és cert que tenia un feina a la capital gàmeda però no se’n fiava prou, creia que era més segur d’anar a veure el seu amic, no sabia ben bé perquè. Pensant això va arribar a l’estació. Més que una estació era un forat a la pedra on hi podia entrar el tren i deixar-hi els passatgers, al baixar va experimentar la sensació que sempre li havia donat la ciutat de Zil. Era el contrari de Dontam, la ciutat d’on venia. Era un lloc silenciós no hi havia al carrer ni tansevol criminals, era una ciutat morta amb els fantasmes d’una civilització extingida vivint entre la runa. Va anar pujant l’esquerpa muntanya on es bastia la ciutat. Pujava i pujava, era una muntanya molt alta sovint es preguntava que feia la gent que hi vivia, a que es dedicava, però mai es va atrevir a preguntar-li a en Jom.
Va arribar a casa d’ell, havia estat edificat milers d’anys abans, era un temple de la cultura Nandar. Una mena de semi esfera gegant amb finestretes per tot arreu, hi havia representacions calcàries de deus irreconeixibles a la entrada, que era un forat a terra amb un pont que creuava fins a arribar a la gegantesca construcció del final.
Va passar-hi, i va arribar a la porta transparent del temple, va entrar sense picar i es trobà un paisatge desolat. L’antiga calma que es respirava en aquella immensa sala única que hi havia dins, havia desaparegut. Anteriorment havia estat plena d’estris de recerca científica ara estava completament destruïda.
Hi havia un forat immens a l’altre banda de la sala que deixava veure clarament l’espessor de la jungla i les vies suspeses del tren, que ara tornava al seu lloc d’origen, a través d’aquella gran obertura que semblava originada per una explosió. Sentia els cants llunyans dels ocells i el ressonar de l’aigua de la cascada, sentia sense sentir-lo el silenci de la selva. Va avançar cautelosament, les plantes havien ocupat completament l’antiga vivenda, semblava part de la mateixa selva, hi havia fins i tot un niu d’ocells selvàtics i la munió d’insectes més gran que havia vist en la seva vida. Del sostre queien gotes d’aigua que havien format estalactites calcàries, i al terra hi havia un rierol que fluïa tranquil•lament fins a precipitar-se per la cascada del fons de la sala, hi havia lianes penjant per tot arreu i arbres fruiters, el terra havia deixat de ser calcari, només es veia una espessa capa de matèria orgànica mesclada formant un parterre tropical, aquell temple havia estat reclamat per la selva que el va veure néixer.
En Dalt va seure en una butaca arbòria que hi havia allà i reflexionà en que faria a continuació, estava clar que fos el que fos aquella destroça havia estat feta fa molt de temps. Es va fixar també, al mirar per la finestra que el paisatge de dins es reproduïa una mica també dins la pròpia ciutat, va reconèixer que era cert que a Zil mai hi havia gaire activitat però allò era exagerat. Al carrer no hi havia realment ningú i era ple migdia, era excessiu. L’antic amfiteatre de sacrificis que hi havia a les altures de la ciutat, i que servia de mercat a la pobre gent que allí vivia estava buit, quan en teoria els dies d’estiu com aquest eren el seu punt àlgid d’activitat. Va sortir de la casa i es va posar a inspeccionar les cases del voltant, després d’entrar a unes quantes va realitzar que tota aquella gent s’havia, literalment, volatilitzat del seu únic lloc de residència.




To be continued ( or not )

no sé quina periodicitat de publicació hauria de fer XDDD

mira simplement quan uns quants us ho hagueu llegit i em digueu k posi el següent...
PAM!
el següent