6 natre per la cole

bueno ja me kedat sense lectors pero jo sok persistent as a moskito, aixi k aki va el 7 sense ni havermel llegit... espera un seg k mel miro... Vale simplement planteja i replanteja el gran dibte del protagonista k realment no vol lluitar contra ningú ( clàssic ) en realitat es un capi introspectiu i retòric, una mika avorrit aixi k posare el seguent ràpid. de fet aquest capitol fins itot potser sobra no se ki sap, poster l'elimino direktament.




Capítol 7 – Un nou dia


El dia es presentà sense incidents destacables, sense canvis climàtics ni emocions de cacera. En Dalt i en Gnimt s’aixecaren més tard que la resta. Ells no haurien de complir amb les obligacions que la necessitat de nodrir-se proporciona. Farien les fogueres, i cuinarien allò que la resta de grups portessin. Tampoc van poder esmorzar, perquè aquest primer àpat estava reservat a aquells que tenien activitats físiques a complir. Tot al contrari d’en Gnimt que era dormilega i despreocupat per naturalesa, la Nahina s’havia llevat abans fins i tot que els caçadors, i se n’havia anat tranquil•lament cap al temple on trobava refugi de les seves preocupacions, i on sentia, o almenys creia sentir, l’esplendor dels deus de la moribunda cultura Nàndar, i tota la seva antiga glòria. Així que es llevaren sense presses, en Dalt va anar a fer un lleuger tomb pels voltants. Bé ja havia assimilat la seva situació, s’havia passat la nit reflexionant fluxes i refluxes possibles de la situació. La guerra li seria inevitable, per molt distant que li semblés sota l’arbre, ell era allà per allò, almenys pels seus hostes. Realment no en tenia especial interès en recuperar Zil, tot allò se li feia llunyà, li importava poc i se’n sentia culpable. El que ell volia era quedar-se allà pel morro, sense que d’ell se n’esperés més que de qualsevol altre. Volia ser un altre, un “qualsevol altre” volia haver nascut allà, i no tenir que pagar un preu per pertanyen. Sabia que era egoista per part seva, així que s’ho reprimia, i feia veure que tenia moltes ganes d’expulsar els Dontians.
La veritat és que als Nandarians els hi importava poc el que pensés en Dalt mentre els ajudés. Representava que en un passat ja ho havia fet, i tot va sortir malament, perquè hauria de sortir bé aquest cop? no acabaria amb una massacre com l’altre vegada?
El millor que podia fer era no preocupar-se’n amb una mica de sort tot acabaria be.
De més enllà del revolt del camí que venia del poble, en Dalt sentí la veu d’en Gnimt que el cridava. Perquè en Gnimt li digués a ell que feia tard, devia d’estar fent realment tard, així que va abandonar les incògnites sobre la roca i sortí corrents cap al poblat.
Va aprendre a fer una foguera. No era en absolut fàcil sobre el terra humit de la selva, primer tenien que aïllar la llenya del terra mitjançant una catifa de palla, després recobrien la fusta de branques seques i més palla, evitant cremar la catifa abans que tota l’humitat s’hagués esvaït. Després van construir una estructura en forma de piràmide per sobre el foc amb socs grossos. Més tard arribaren els caçadors amb una mena de senglar selvàtic, i varis ocells petits, que van rostir sobre les dues fogueres que havia fet el grup de la Nahina. Van celebrar un dinar frugal, reservant el senglar envoltat en fulles per el sopar.
Però en Zin, el Nim, la Narin i l’Arin, no hi eren. no havien tornat. En Dalt li preguntà a en Gnimt el motiu de la no presència d’aquests quatre.
- S’han posat en moviment, les nostres vides tranquil•les canviaran i reviurem l’infern de sang... La Nahina estarà contenta, la resta de gent del poble també. Jo tenia sis anys quan va passar allò de la primera guerra. La resta de gent, o no ho van viure, o ho van viure massa, sóc l’únic que creu que això no pot portar-nos res de bo. Els altres t’ho agraeixen. I jo no te’n culpo. Que comenci doncs.
Es donà la volta, agafà una cuixa d’ocell, en va menjar un mos, i se’n va anar a dormir.
- Han caigut les vies d’aprovisionament- cridaren tots, i van fer una festa, ho celebraven i ballaven, en Dalt restava pensatiu apart.
Ja queda menys temps de tranquil•litat doncs, va pensar ,allò hauria estat un fort cop contra els Dontians, i ells eren una bestia que no esperava ser ferida, reaccionarien salvatgement. Fins ara havien deixat els Nandarians tranquils mentre no impedissin la seva tala d’arbres i la seva contaminació d’aire i riu. Però ara havien estat atacats on feia mal, i es llançarien com bojos a destruir la selva. La segona guerra era imminent doncs.
A la nit van menjar el senglar. Tots reunits al voltant d’una única i gran foguera. El consell de guerra estava reunit davant de tot el poble.
- El pròxim objectiu serà la taladora de Ialon- començà la seva arenga en Zin com el gran orador que era- hem tallat les seves vies d’ aprovisionament, ara tallarem els seus medis d’auto subsistència. Els tenim aïllats, Només hem d’anar-los debilitant mitjançant guerrilles, no els deixarem continuar avançant. L’última línea de resistència serà aquest turó, no retrocedirem més enllà d’aquí, mai. D’aquí poc, sense deixar-los temps de recuperar-se atacarem, segurament passat demà. atacarem tots, sense excepció, és una de les taladores més aïllades, no esperaran un atac allà. Aprofitarem per robar tot l’arsenal d’armament, no desprecio les nostres armes, però no ens anirà malament tenir les dels enemics. Així que demà només un grup sortirà a caçar, els mes joves de tots, els que no aniran a l’atac caçaran, la resta entrenarem, i prepararem l’estratègia.
Es va sentir el lament del grup més jove, però els van fer callar.
- Així que dormiu el millor que pugueu i reserveu forces.
En Dalt no hagués pogut jurar que la Nahina estigués contenta, se la veia reflexiva, com si no n’estigués del tot segura, si ella no n’estava, qui ho hauria d’estar? Almenys la resta semblaven prou convençuts.
Un cop al llit en Dalt no podia dormir, no volia dormir. si dormia seria l’endemà. ell no volia entrenar, ni revisar l’estratègia, ni atacar res. Volia anar a caçar i a banyar-se amb en Gnimt i la Nahina. Quina necessitat hi havia d’anar a la guerra? El problema és que si que n’hi havia, per que aquell riu i aquella selva seguissin existint haurien de fer fora els Dontians. En Dalt ho sabia, però no volia reconeixeu, no volia lluitar.

pos res k això és unaltre història k he començat a eskriure k personalment m'agrada força, sobretot el personatge del capita k amaga unes kuantes sorpreses i la història en si a part de deskriure els personatges utilitzant un sistema k m'agrada molt, es presenta molt fluïda.

Apa gaudiu-ho i ja em direu.

Simplement això

Simplement això





Hi regna el silenci la pau i la quietud en alguna zona del oceà exterior.
Un petit rai metàl•lic resta immòbil en la impertorbable superfície líquida,
no li arriba ni una sola brisa, pica molt fort el sol sobre la petita embarcació.
La base de la mateixa és un contraxapat d’algun aliatge molt lleuger, un simple rectangle amb un destartalat mastil dret al centre, la vela fa temps que va ser arrencada per alguna ràfega de vent. Recolzada al pal, sobre una tela massa fina per aïllar-la del metall bullent, hi ha una noia que dorm o ho intenta, utilitzant la ma com a visera i provant d’oblidar el dolor de la seva pròpia pell cremant-se.
Fa unes hores s’havia submergit a l’aigua per defugir el calor, havia resultat una mala idea, car ara la sal la recobria i la deshidratava, segurament hagués mort si no l’haguessin recollit. Encara que amb la pell arrugada i dessecada pogués fer néixer el dubte, hom hauria dit veient-la que a penes tenia els vint anys.

Però la recolliren.
En la coberta d’un veler comerciant, un veterà mariner cregué distingir un reflex llunyà, ordenà al timoner que s’apropés mentre es tocava la espessa barba rossa, Era un home no massa alt, amb la cara mossegada pel sol, modelada pel vent i cicatritzada per la sal. Una profunda mirada enfonsada en les salvatges celles fou el primer que ella distingí. El jove timoner llençà les escales i baixà juntament amb un parell de mariners, la lligaren sense trobar resistència i la pujaren a coberta. Crideu el capità feu l’Anderson, un vell tinent que es pensava que era el més important del vaixell, un homenet raquític una mica repel•lent, però que havia viscut prou a alta mar com per permetre’s mantenir aquesta actitud.
Arkadyi li obrí la porta al capità, aquest s’apropà lentament a la noia, observant-la meticulosament, dirigí una mirada al ros Asbjörn, l’home que l’havia vist, i que era l’oficial de confiança del capità, aquest li tornà la mirada, mirar els ulls d’aquell home, encara que el trobessis enmig de l’oceà sota un sol implacable, era sentir el fred de la tundra, aquella mirada de caçador li valia veritablement el sobrenom de llop de mar, fins i tot es deia que havia viscut una època de la seva vida en un grup dels mateixos allà en la seva freda terra natal.
- Qui ets?
Ella no li respongué, si no fos pel fulgent reflex del sol en el seu curt cabell ros quasi no t’haguessis adonat que era allà, se la veia tan petita, tan insignificant, ni tan sols li havien vist la cara, es notava que feia temps que no menjava, estava al límit de la mort per inanició.
- Porteu-la al llit del meu camarot i doneu-li una mica de aigua amb sucre
- Però... Començà a fer Pietro.
- Si tens res a dir digueu!- L’escridassà el tinent Anderson- En aquest vaixell no es parla per no dir res.
- No ens queda quasi aigua...
- Qüestiones les ordres del capità?
- Calla Anderson! Feu el que he dit.
I aquí s’acabà tota protesta. Arkadyi i Pietro, els dos joves mariners la portaren al camarot del capità i li feren beure l’aigua amb sucre alhora que la deslligaven.
- Qui creus que és?- preguntà el grumet al vell Anderson
- Jo que sé.

Amb el temps la noia s’anà recuperant, els mariners van haver de fer petits sacrificis en les seves racions, però no li tingueren en conte, resultava que la jove era una noia prou guapa i a ells no els hi costava pas tant sacrificar-se una mica.
Tothom s’havia format una opinió sobre com havia anat a parar enmig de l’oceà amb aquell tros de ferralla, d’on venia i com era, tothom menys El tinent el capità i el sempre silenciós nòrdic.

El vaixell havia d’arribar en pocs dies a un port oriental per carregar espècies, però havien patit complicacions que els havien obligat a desviar-se i això feia que els seus queviures estiguessin realment minvats, el vell Anderson no parava de queixar-se de que aquella noia els portaria a la mort a tots i que el capità la tenia massa cuidada.
El cas és que els dies eren avorrits i el capità passava moltes hores en el seu camarot, no hi havia massa vent així que avançaven molt lentament i els joves mariners no tenien res més a fer que inventar històries, sobretot el jove grumet.

Al noi l’havien trobat en un port d’allà on neix el sol, vivia en la marginació i sobrevivia robant en els mercats pobres de la ciutat. Un dia es va apropar a algú per furtar-li el que pogués portar a les butxaques, aquest algú d’un ràpid moviment de mà l’agafà per el canell i digué suaument.
- Et tallo la mà? o prefereixes venir amb nosaltres?
Des de aquell dia el noi de a penes nou anys, s’havia convertit en el de dotze viatjant i treballant en aquell vaixell i només acceptava ordres del capità, tot i que apreciava molt el vell Anderson que s’havia ocupat de criar-lo.
En Pietro recordava encara una gèlida guàrdia nocturna que havia fet amb el nou grumet per explicar-li com ho havia de fer d’ara en endavant quan les fes ell sol.
- Com em dic?- li saltà aquella nit el jove.
- Que?
- Tu et dius Pietro... i jo?
- Doncs... els teus pares t’haurien d’haver posat el nom com van fer amb mi, Quin nom et van posar?
- No ho recordo...
- Doncs te’l podríem posar nosaltres no creus?
El noi sortí disparat cap al camarot del capità tot i saber que dormia, en Pietro intentà deturar-lo perquè sabia que no li faria cap gràcia que el despertessin a aquelles hores de la nit, però no hi fou a temps i el noi entrà.
- Com em dic Ardashir?- Preguntà sense haver-se molestat a esbrinar si el capità era despert.
- Kamarag Shapur- feu el capità. – que no semblava que hagués estat dormint.
Només Kamarag anomenava al capità pel seu nom de pila, i aquest fou qui li donà el nom a ell, li digué que en la seva terra així es deia algú important.
- Tens sort que tinguem un bon capità, el despertes en plena nit i l’anomenes pel seu nom sense mostrar cap respecte.- digué en Pietro que acabava d’entrar- Perdoni capità.
- No et preocupis segueix fent la guàrdia i deixa’l aquí
- D’acord capità.
Aquella nit el capità li contà històries de la seva terra, històries fantàstiques de reis guerrers i deus.
- Algun dia tu m’explicaràs les històries de la teva terra- li digué.
Pietro acabà fent sol aquella guàrdia en un freda nit d’ara farà tres anys.