Bueno aquí ja comença una mica la gresca XDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD
Capítol 3-
En Dalt es reanimà molt lentament, li devia costar uns deu minuts com a mínim, al principi notava un lleuger vaivé, acompanyat d’algun que altre sotrac, després sentí un olor a ranci que li sonava vagament, i al final va obrir els ulls. Es va trobar en un oxidat vagó, no era pas el vagó d’un dels bons trens, era un que portava pocs passatgers, i encara menys els retornava, en Dalt devia de ser el primer en mesos que tornava de Zil en aquell tren.
El vehicle va parar, lentament, com si es resistís per mandra de tornar a arrencar, i amb un brunzit insistent, i un sotrac prou fort es va aturar del tot. Al cap d’un moment va sortir de la porta del fons un home barbut, va venir i li va dir a en Dalt que l’havia trobat a ell i el seu aerodesllisador a terra, prop de Zil, que els havia recollit i pujat al tren, amb un somriure, li va dir que no feia falta que pagués el tiquet, en Dalt ho va fer igualment, li va dir que es quedés ell els diners, en Dalt no els volia per res, diners? eren la recompensa per fer l’única cosa en la seva vida que el distreia una mica, l’haurien de recompensar per les estones que no treballava. Va dormir la resta del viatge, al arribar a casa va anar al llit, i sense temps de pensar en el que l’hi havia passat, es va adormir amb l’intenció d’oblidar per sempre la selva, i amb ella Zil.
Va passar la nit, a desgrat seu, somiant en aquella massa boscosa, sempre la selva, a vegades es matisava una mica veia llocs coneguts, i fins i tot se li apareixien algunes cares jovials, però totes desapareixien al final, en un malson en que la selva cremava, la gent moria, i uns homes de negre ho arrasaven tot, homes amb el mateix comportament autòmat que els seus companys de feina. I al final de nou tot renaixia i amb ella les bones coses, i tornava a ser destruïda i així repetitivament en un malson agònic.
Al despertar-se no sabia on era, estava molt desorientat, al mirar al seu voltant es creia en un somni, veia formes vegetals en l’armari, el penja robes feia ombres de formes animals, i el so dels cotxes de fora li semblava el cant dels ocells. Es va aixecar va esmorzar i es va anar orientant, sabia on era, i recordava el que li havia passat el dia anterior, molt borrós però. Es va vestir com si hagués d’anar algun lloc, es va seure en una cadira i es va qüestionar on podia anar, tot pensant recordava l’episodi d’ahir, i de cop va caure en lo curiós d’aquell tren, amb la mentalitat que tenien els gàmedes era molt estrany que deixessin un tren tan atrotinat en funcionament, i encara més un que quasi no portava passatgers, així que no devia pas produïr gaires beneficis, i el més estrany, el seu destí, perquè un tren gàmeda anava fins a la selva de Nimrod? Tot allò era molt curiós, i a en Dalt l’intrigava, però coneixia a algú que segurament li podria respondre, un amic seu de la universitat, que malgrat haver estudiat química al final va acabar de coordinador ferroviari, decidint l’horari dels trens, quins vehicles o línies retirar del servei i coses així. En Dalt ja tenia on anar.
Va deixar l’aerodesllissador que estava malmès al mecànic i va anar a peu a casa del seu amic, tampoc era gaire lluny. Pel camí va estar pensant, com era que al costat d’una ciutat com Dontam, a pocs quilòmetres s’hi trobés una selva tan basta e inhabitada? Era prou curiós, a més tot aquell món on vivia ara li semblava fals, artificial, com si no fos real, com si ell no tingués cap motiu per ser-hi, era com si sabés que no havia de ser allà, però on havia de ser aleshores?.
Va arribar a casa del seu amic, la típica casa de benestant dontià, rectangular, amb un jardí darrera, entre la porta del carrer i la de entrar a la casa hi havia una columnata de petits xiprers, voltant un petit caminet de pedra tortuós, que portava fins a una immensa porta amb vitralls clars. Va picar, el va obrir un criat, i va anar fins al saló on va veure el seu amic, sorprès de veure’l. A en Dalt li queia bé aquell home, però li feia una mica de fastig veure’l segut allà envoltat de luxes estúpids, pensava en aquella gent de sota de les vies elevades dels trens dontians, i el veia a ell, allà segut prenent un té en una petita terrassa que donava al parc central de Dontam. Evidentment no li va dir res de tot allò al seu amic, li va dir que venia per fer-li una visita, perquè feia molt de temps que no es veien, etc... lentament va anar desviant la conversa a temes de viatges, i va acabar preguntant-li com li anava la feina, i coses així, va esperar a una bona oportunitat i li va dir:
- escolta últimament he fet un parell de viatges fora de la capital, i he vist que hi ha una estació fora de la ciutat, on hi arriba un tren molt antic, un model 38-T...
- !Un 38-T?, el va interrompre el seu amic, no pot ser, no hi pot haver cap 38-T en circulació, els van treure després de la guerra, eren un model únicament de transport de tropes.
- Doncs hi és, va dir en Dalt, i porta a la ciutat de Zil.
L’home va quedar pensatiu, i va respondre.
- És completament impossible, jo mateix em vaig ocupar de revisar la retirada d’aquella línia, es impossible que hi sigui, dema dilluns ho miraré i ja et diré perquè hi és.
Van acabar la tarda veient una pel•lícula, parlant una estona i en Dalt va marxar, més intrigat del que havia vingut. Va decidir no anar a mirar de nou el tren, ja esperaria la resposta del coordinador ferroviari.
Al dia següent en Dalt va arribar de la feina a casa, d’hora, havia rebutjat una invitació d’anar a prendre unes copes amb unes noies que li havien suggerit. Al arribar va veure que el receptor de missatges pampalluguejava, era la resposta del seu amic que li deia, que o li havia pres el pel, o de trens no en sabia res, perquè va anar a mirar la línia que ell deia, i no hi era, només hi va trobar restes de l’antiga via.
En Dalt va quedar perplex, però va haver d’esperar al dissabte per anar-ho a mirar.
Aquella setmana a la feina va ser estranyíssima, va tenir una perpètua sensació de que el vigilaven, era insuportable, a més el mecànic li va dir que el seu aerodesllissador estava completament destrossat, així que no podria anar a la selva aquest cap de setmana, a menys que agafés el tren. Aquell dissabte va anar d’hora a l’estació, però no va obrir, va esperar tot el mati, va menjar a prop d’allà, i va esperar tota la tarda, res, ni una ànima va passar per l’estació i no va obrir en tot el dia.
Passaven moltes coses estranyes al voltant d’en Dalt, allò semblava una farsa, se sentia com si fos víctima d’un complot en el qual tota la ciutat estava implicat, com si li volguessin fer una broma, i ell no se n’adonés. Va passar la nit en vela, es va prendre varies d’aquelles pastilles contra la migranya, pensà que allò que li passava semblava una broma de mal gust, més aviat un malson se sentia com a protagonista de la paranoia de un dement, tenia la ment destrossada, machacada per diferents ideals que es mesclaven, en busca de una veritat inexistent, buscant una sortida a una habitació sense portes, girant en un remolí sense centre, res tenia cap sentit, que coi passava?!
La solució de tot allò, si n’hi havia, estava a la selva de Nimrod, alguna cosa el cridava des de allà, i Dontam no el volia deixar anar, Dontam volia amagar-li aquell secret, aquella veritat del seu pla existencial. Tan si Dontam volia com si no, en Dalt hi aniria.
En Dalt es va despertar al saló, davant d’una sopa freda, va anar a la seva habitació, va obrir un calaix, on no sabia perquè, sabia que és el que hi trobaria. Va agafar la pistola, tots els seus diners, alguns medicaments, i va sortir de casa seva. Va anar amb pas ferm al mecànic, pel carrer la gent el mirava, devia de fer una cara diferent de la normal, ja no estava trist ni desconcertat, una ira, una fúria interior, una ràbia animal s’havia apoderat de la seva racionalitat, i amb cara d’odi va arribar al taller. No hi havia ningú va entrar igualment, va trobar el seu aerodesllissador destrossat a cops de clau anglesa, així que no voleu que me’n vagi? Va pensar, doncs us foteu, i va pujar a un dels cotxes mes ràpids que hi havia al taller. Lentament, va anar aconseguint fer-li el pont al cotxe, va sortir del taller vigilant de no fer-se cap rallada, seria sospitós que un cotxe nou de trinca, amb la pintura encara brillant, portés una ferida com aquella, al sortir va veure pel retrovisor el mecànic que venia de dinar, amb cara de sorprès va arrencar a córrer cap a en Dalt, ell va engegar tota la potència del motor i va sortir disparat d’allà, per no tornar mai més pensava, però hi tornaria, en diferent context però tornaria. Va travessar la ciutat com un llamp, sorprès de que no el paressin per posar-li una multa. Al passar per el costat de les vies de tren va veure que estaven desmuntant la via del 38-T i que aquest mateix romania destrossat al costat de la via. Com que no hi ha estat mai oi? Va pensar en Dalt, quin fastig li provocava ara el seu amic i tots els dontians, els odiava, amb un odi que mai havia experimentat, tota aquella hipòcrita i falsa societat li provocava nàusees en aquell moment. Va seguir avançant cap a la selva, va arribar a Zil. Estava repleta de policies i soldats investigant la zona, la estació del 38-T estava encerclada d’agents de l’estat, i tot allò havia perdut el seu encant. De cop sense que en Dalt, pensatiu, amb el cotxe aturat sobre la ciutat se n’adonés, tres cotxes policia van aparèixer al seu costat, i amb gran velocitat un se li va apropar a la porta, li va dir que en aquella zona no s’hi podia estar, i que li ensenyés els papers. Al veure de prop en Dalt, el policia va canviar d’expressió, molt amablement, amb una ironia que se li notava a quilometres, li va demanar que baixés al aerofurgó d’abaix per treure’l d’aquella zona, que deia que s’havia tornat perillosa. En Dalt sabia que si baixava no tornaria mai més a la selva, sabia que aquells policies formaven part del complot contra ell, sense pensar-s’ho dos cops, va fer un ràpid moviment de mà, li va donar un cop de puny al policia que treia el cap del cotxe, va treure la pistola i va disparar al mig de les ulleres del que conduïa. Hi va haver un gran escampall de sang, el cotxe va caure lentament cap a baix, els altres policies ho van veure, un cotxe va anar a rescatar el que queia però no hi va arribar a temps ja que va explotar contra l’aerofrugó d’abaix fent volar els policies del voltant de l’estació. L’altre cotxe es va llençar contra en Dalt que fugia, ell va frenar aquell potent cotxe en sec, els que el perseguien no van poder aturar-se tan eficaçment, i quan passaven de llarg pel costat del cotxe d’en Dalt ell va disparar repetidament contra el vidre. El cotxe va caure sobre un tros de selva, ell va pitjar l’accelerador i va sortir disparat cap al sud-est, cap a la part frondosa de la selva.
Va baixar del cotxe a una clariana on el pogués aparcar, no és que li importés gaire fer-lo malbé, però com que aparcar-lo bé no li costava res, no hi havia motiu per destrossar-lo. Es va anar endinsant en la selva, ara sabia que no podia tornar a Dontam, la veritat no en tenia cap intenció, el que el preocupava era que Dontam el vingués a buscar a ell, si la policia el trobava el mataria sense cap mena de dilació. Va començar a tenir gana, per un moment li va passar pel cap l’idea de comprar-se un entrepà, es va posar a riure, allò li va fer molta gràcia, no necessitaria mai més aquells diners, va cridar, talment fort que hi va haver una desbandada d’ocells. Va continuar avançant, trobà un riu, s’hi va rentar la roba de sang, mentre ho feia va sentir el dringar dels diners, per algun motiu no els havia tirat abans, fent fins i tot un esforç que el va fer riure, va llençar els diners al riu, es va tornar a vestir, va pescar uns peixos, amb una proesa que mai hauria sospitat que tindria, se’ls va fer a foc lent en una foguera, i se’ls va menjar mentre queia la nit. Feia fred, molt fred, la roba estava humida, en Dalt es congelava, i va deixar el foc encès, lentament, amb dificultat, enyorant el còmode llit d’aquell lloc que tan havia odiat, això últim li semblà prou contradictori, i pensant això es va dormir.
Es despertà tranquil•lament, lentament, molt tard, com aquell dissabte que ara li semblava molt llunyà, quan de fet feia només dues setmanes. Al despertar-se ja no tenia fred, va obrir lentament els ulls i el que va veure li va recordar a aquell dia que es va llevar creient veure figures selvàtiques, només que aquell cop eren reals, difícilment podria en Dalt haver estat en aquell moment, més feliç del que era.
Es va aixecar, al cap d’uns cinc minuts, el foc s’havia apagat durant la nit, com a les pel•lícules pensà en Dalt amb un somriure, es va estirar una estona, després se’n va anar a rentar-se al riu del costat. Al arribar-hi va veure la llum del sol reflectint-se distorsionada, en un tros ample del riu, hi havia una mena de roca que feia de presa natural, i es formava un petit llac. L’aigua era molt clara, i reflectia la inclinada llum solar. Estava tot vorat d’esbarzers que el feien de difícil accés, cosa que li donava un cert encant, i a tocar del fang s’hi veien uns cinc petits peixos que van fugir al entrar ell. Aquell llac era el plaer més natural que havia vist, on Dalt, banyant-se, pensava que era al paradís.
Allò podria dir-se que era lleugerament més incòmode que la banyera de la seva habitació de Dontam, ja que al terra hi havia fang, herbes que el rascaven i l’aigua era freda, però ja no era a Dontam i aquell vulgar riu, li semblava les fonts celestials.
Al acabar de banyar-se va caçar un ocell amb la pistola, va pensar que hauria d’aprendre a caçar o alguna cosa semblant perquè sinó es moriria de gana. Mentre es menjava la perdiu que havia cuinat encenent de nou el foc apagat, en Dalt pensà. Pensà en que faria ell allà, havia vingut amb un impuls interior, un impuls que li deia que allà hi havia una cosa molt important, i en dalt només havia trobat un riu, ell havia vingut allà amb un impuls intel•lectual, i esperava obtenir una resposta semblant, no viure com un salvatge el que li quedava de vida. En dalt havia vingut a per respostes, i només trobava més preguntes, la resposta seria una pregunta sense resposta? Havia de buscar una veritat, o la veritat era que no hi havia cap veritat? Hauria volgut prendre’s algunes de les pastilles contra la migranya que tenia a casa, va riure un altre cop, havia fugit d’aquella societat que el repugnava, i ara no podia desprendre-se’n, li semblava patètic i tot.
Va sentir un soroll darrera seu, es va donar la volta amb la pistola a la mà, no va veure res, es va donar la volta i davant seu va veure un home, estava quiet, el mirava, era morè, calb, el mirava fixament, de cop va caure un home darrera seu i el va tirar a terra, va sentir en un idioma semblant al Dontià, però molt mes tancat,
- No el toqueu!
- Perquè? va respondre el de darrera, es un dontià!
- Precisament, va respondre un altre home, un dontià mai entraria a aquesta selva, li tenen por, i a més els hi esta prohibit crec
- Doncs aquest no ha fet cas a la prohibició, sinó el matem els altres perdran la por.
- Mira’l no sembla un enviat, més aviat un fugitiu.
En Dalt estava una mica compungit per el cop i no va dir res.
- Portem-lo al campament va ordenar el calb.
miércoles, 22 de octubre de 2008
miércoles, 8 de octubre de 2008
Bueno pos gràcies per la velocitat XDDD però aviso que si seguim aquest ritme gaire temps m'atrapreu ràpid el troç que encara estic escrivint i susaureu d'esperar XDDD
Capítol 2- El retorn a “cap lloc”
En Dalt encara es va estar una estona passejant per Zil, va remarcar que a moltes parets hi havia uns símbols estranys, el terra i els murs tenien un color vermellós, quasi com si fos sang seca, tot estava en condicions lamentables, més lamentables del que ja eren abans, les vivendes estaven totalment derruïdes i algunes cases d’una zona de l’est de la ciutat estaven una mica com si en algun moment s’hagués fos la pedra calcària i després s’hagués endurit novament, era exactament com si desféssim la xocolata i la refredéssim de nou, tot estava decaigut i enfonsat.
Sentí un soroll, es va donar la volta, no va veure res, es va girar de nou i va sentir un so molt fort, va perdre el món de vista mentre notava un intensíssim dolor al front.
començà a veure formes vermelles dansant, moltes formes mig humanes ballaven al seu voltant envoltades d’una aura vermella al ritme d’uns tambors de foc en plena nit, de cop unes figures negres i blaves començaven a lluitar amb uns deus verds immensos, i els dansaires vermells queien a terra, la seva aura es diluïa al seu voltant com si fos sang, i aleshores va veure una immensa cara mirant-ho tot des de dalt, va veure els deus verds caure i debatir-se entre un munt de formes negres i blaves.
Es va despertar, o això li va semblar, sentat incòmodament en una cadira, tenia tot el cos masegat la vista borrosa i la ment oberta, li semblava que tota la seva vida la tenia allà posada perquè algú la llegís, recordava coses, coses horroroses, banys de sang, però no sabia que eren, era com si li posessin una pel•lícula en contra de la seva voluntat, i de cop un gran llum se li va encendre al davant, va veure unes figures negre i blau, que li preguntaven coses, ell no entenia les preguntes però era com si aquelles formes ho llegissin tot directament de la seva ment, preguntaven que pensava sobre certes coses, li preguntaven el significat de moltes paraules que ell no coneixia, i semblava que assentissin amb el cap, i de cop la foscor total, aquell cop no va veure ni tansevol aquelles figures vermelles i el seu bonic ball.
No recorda res va sentir en Dalt ben fort, no és cap perill per a la societat, podem reintegrar-lo en període de prova, va notar que el banyaven amb aigua gelada li tallaven el cabell l’alimentaven i el deixaven en estat de ser retornat a la “societat”, i es va tornar a dormir.`
Un “bip bip bip” estrident el despertà, i el feu tornar de cop al mon real. Es va aixecar tranquil•lament, es va anar a dutxar, feu un esmorzar senzill i es va vestir. Va preparar la seva bossa, que estava misteriosament ja feta, va sortir al balcó, agafà el seu aerodesllissador urbà i se’n va anar a la feina.
Allà retrobà certs amics seus que el van saludar cordialment, van passar hores de feina, i la bonica recepció ben il•luminada, plena de plantes començà a fer-se-li gris. Tot era tan tediós i mecànic que li semblava inútil, però s’ho va intentar treure tot del cap i actuar normalment, es va dir que devia ser efecte del son que tenia i de l’intens dolor que sentia al front. Va fer tota la seva feina i va decidir no emportar-se res a casa. Renuncià a anar a prendre alguna cosa amb els altres treballadors i se’n va tornar, sense saber perquè. Es trobà en un taxi, es va preguntar perquè no havia agafat el seu vehicle, li va semblar conèixer el conductor.
quan pagà, un flash li va passar per la ment, pensà, que car que és tot, encara que no li semblava pas que ho fos, va arribar confús a casa es va prendre un cafè i va caure rendit de son al sofà.
Al dia següent no hi va haver cap estridència que el despertés, així que es va llevar molt tard, i tranquil•lament, mentre anava a dutxar-se, un pensament que ningú havia invitat li va passar pel cap. Alguna cosa li deia que era dissabte i que tenia la estranya obligació de divertir-se per poder anar a treballar en condicions, alguna cosa li deia que anés a esmorzar al forn de sota, que anés a córrer una mica amb el seu aerodesllisador, que anés a un restaurant que li agradés i que acabés la tarda al cinema. Mentre feia tot allò veia les cares de l’altre gent, tothom tenia una expressió radiant, passejaven per parcs, corrien amb els seus vehicles, feien partits de futbol i golf i minigolf, feien footing es saludaven pel carrer sortien amb la parella i eren feliços. Va notar una artificialitat en tot allò, era curiós, era una mica com si tots, al igual que ell sentissin l’impuls irrefrenable de ser feliços, ser feliços segons el concepte dontià de la felicitat.
Va fer tot allò que la seva ment li suggeria, ordenava, subtilment, i se’n va anar a dormir després de veure una pel•lícula dolenta. En Dalt va continuar la seva vida així durant un temps, uns mesos fins i tot, va reprendre-li el gust al seu treball, de fet ell no era un oficinari, el seu treball era prou interessant, en dalt era un gran físic, i un químic excel•lent i tot això l’apassionava, així que mentre treballava la vida se li feia passable. Però alhora de les relacions socials, d’entretenir-se, tot era diferent, ell veia tota aquella gent contenta, no sabia perquè, i en el fons els veia hipòcrites, com si forcessin aquella felicitat, o potser mes ben dit com si fossin feliços en la ignorància d’una brutalitat que ells causaven inconscientment, i al estar en mig de tot allò no sabia com havia d’actuar ell, no sabia qui era ni que estava fent.
Els temps lliures els passava estirat, pensant, provava de llegir, cosa que sempre li havia agradat, però trobava vulgars les coses que llegia, estúpides les idees escrites, tenia en un record borrós grans ideals, lluita per la justícia, veritable felicitat, records d’una vida amb un objectiu, i en el centre de tot allò, omnipotent, la selva.
Tenia totes les idees gravades en la verdor de la selva, tot sorgia i retornava a la selva, estava obsessionat, la selva...
Un dia, concretament un dissabte, en Dalt va sortir de casa seva, amb la intenció d’anar molt lluny, fugir de tot allò, una mena d’expedició fora de la falsedat, tenia prou diners per estar fora tot el dia, i el dia següent, així que molt segur de si mateix va agafar l’aerodesllissador i se’n va anar direcció sud-est, tot el que va poder, inconscientment del perquè d’aquella direcció. Va passar per molts llocs de la ciutat de Dontam que mai havia vist, però li era prou igual perquè tota la ciutat s’assemblava quasi maquinalment, només li van cridar l’atenció els afores de la ciutat. Va entendre perquè tenia aquella sensació de hipocresia, els afores estaven replets de gent sense casa ni llar, sense menjar, vivien sota les estructures dels trens que portaven a les capitals del país. Aquella gent no tenia aquella cara de falsa felicitat que caracteritzava els dontians, més aviat tenien cara de tristesa sincera, tristesa no sabien de que, ja que no coneixien vida millor que la que tenien, potser era tristesa de quedar-se sense objectiu de viure, sumada a la gana i el fred. Era semblant a la d’en Dalt, almenys moralment, ell se sentia igual de desemparat, però no tenia ni gana ni fred. Es va compadir d’ells alhora que es compadia de si mateix. Però en mig d’aquesta reflexió va veure de reüll, una curiosa via de tren, molt aïllada, sense els aires de grandesa de les altres, i per ella hi passava un tren atrotinat, on només va poder detectar dos passatgers, un tren que evocava altres temps. En Dalt el va seguir, el va seguir molt de temps, fins i tot va menjar en el seu vehicle, el va anar seguint fins a distingir a la llunyania, una mena d’horitzó verd, el va seguir fins a la selva, fins a l’estació demacrada de la ciutat de Zil.
Al veure allò la seva ment es va huracanar, un dolor immens, una tristor infinita, un anhel, tot barrejat en una confusió forçada, la ciutat de Zil es va imposar a la seva ment, amb una presència impressionant, en dalt va vomitar, sofria espasmes, no podia resistir-ho, va caure de l’aerodesllisador, es va donar un fort cop i la seva follia es va apagar.
Bueno com a comentari de l'autor, l'història està bastant confusa, se sap poc que està passant i em sap greu dir que la gran majoria de les preguntes que es fa aquest pobre home no se li arriben a respondre... po bueno "c'est la vie" xDDDD
Capítol 2- El retorn a “cap lloc”
En Dalt encara es va estar una estona passejant per Zil, va remarcar que a moltes parets hi havia uns símbols estranys, el terra i els murs tenien un color vermellós, quasi com si fos sang seca, tot estava en condicions lamentables, més lamentables del que ja eren abans, les vivendes estaven totalment derruïdes i algunes cases d’una zona de l’est de la ciutat estaven una mica com si en algun moment s’hagués fos la pedra calcària i després s’hagués endurit novament, era exactament com si desféssim la xocolata i la refredéssim de nou, tot estava decaigut i enfonsat.
Sentí un soroll, es va donar la volta, no va veure res, es va girar de nou i va sentir un so molt fort, va perdre el món de vista mentre notava un intensíssim dolor al front.
començà a veure formes vermelles dansant, moltes formes mig humanes ballaven al seu voltant envoltades d’una aura vermella al ritme d’uns tambors de foc en plena nit, de cop unes figures negres i blaves començaven a lluitar amb uns deus verds immensos, i els dansaires vermells queien a terra, la seva aura es diluïa al seu voltant com si fos sang, i aleshores va veure una immensa cara mirant-ho tot des de dalt, va veure els deus verds caure i debatir-se entre un munt de formes negres i blaves.
Es va despertar, o això li va semblar, sentat incòmodament en una cadira, tenia tot el cos masegat la vista borrosa i la ment oberta, li semblava que tota la seva vida la tenia allà posada perquè algú la llegís, recordava coses, coses horroroses, banys de sang, però no sabia que eren, era com si li posessin una pel•lícula en contra de la seva voluntat, i de cop un gran llum se li va encendre al davant, va veure unes figures negre i blau, que li preguntaven coses, ell no entenia les preguntes però era com si aquelles formes ho llegissin tot directament de la seva ment, preguntaven que pensava sobre certes coses, li preguntaven el significat de moltes paraules que ell no coneixia, i semblava que assentissin amb el cap, i de cop la foscor total, aquell cop no va veure ni tansevol aquelles figures vermelles i el seu bonic ball.
No recorda res va sentir en Dalt ben fort, no és cap perill per a la societat, podem reintegrar-lo en període de prova, va notar que el banyaven amb aigua gelada li tallaven el cabell l’alimentaven i el deixaven en estat de ser retornat a la “societat”, i es va tornar a dormir.`
Un “bip bip bip” estrident el despertà, i el feu tornar de cop al mon real. Es va aixecar tranquil•lament, es va anar a dutxar, feu un esmorzar senzill i es va vestir. Va preparar la seva bossa, que estava misteriosament ja feta, va sortir al balcó, agafà el seu aerodesllissador urbà i se’n va anar a la feina.
Allà retrobà certs amics seus que el van saludar cordialment, van passar hores de feina, i la bonica recepció ben il•luminada, plena de plantes començà a fer-se-li gris. Tot era tan tediós i mecànic que li semblava inútil, però s’ho va intentar treure tot del cap i actuar normalment, es va dir que devia ser efecte del son que tenia i de l’intens dolor que sentia al front. Va fer tota la seva feina i va decidir no emportar-se res a casa. Renuncià a anar a prendre alguna cosa amb els altres treballadors i se’n va tornar, sense saber perquè. Es trobà en un taxi, es va preguntar perquè no havia agafat el seu vehicle, li va semblar conèixer el conductor.
quan pagà, un flash li va passar per la ment, pensà, que car que és tot, encara que no li semblava pas que ho fos, va arribar confús a casa es va prendre un cafè i va caure rendit de son al sofà.
Al dia següent no hi va haver cap estridència que el despertés, així que es va llevar molt tard, i tranquil•lament, mentre anava a dutxar-se, un pensament que ningú havia invitat li va passar pel cap. Alguna cosa li deia que era dissabte i que tenia la estranya obligació de divertir-se per poder anar a treballar en condicions, alguna cosa li deia que anés a esmorzar al forn de sota, que anés a córrer una mica amb el seu aerodesllisador, que anés a un restaurant que li agradés i que acabés la tarda al cinema. Mentre feia tot allò veia les cares de l’altre gent, tothom tenia una expressió radiant, passejaven per parcs, corrien amb els seus vehicles, feien partits de futbol i golf i minigolf, feien footing es saludaven pel carrer sortien amb la parella i eren feliços. Va notar una artificialitat en tot allò, era curiós, era una mica com si tots, al igual que ell sentissin l’impuls irrefrenable de ser feliços, ser feliços segons el concepte dontià de la felicitat.
Va fer tot allò que la seva ment li suggeria, ordenava, subtilment, i se’n va anar a dormir després de veure una pel•lícula dolenta. En Dalt va continuar la seva vida així durant un temps, uns mesos fins i tot, va reprendre-li el gust al seu treball, de fet ell no era un oficinari, el seu treball era prou interessant, en dalt era un gran físic, i un químic excel•lent i tot això l’apassionava, així que mentre treballava la vida se li feia passable. Però alhora de les relacions socials, d’entretenir-se, tot era diferent, ell veia tota aquella gent contenta, no sabia perquè, i en el fons els veia hipòcrites, com si forcessin aquella felicitat, o potser mes ben dit com si fossin feliços en la ignorància d’una brutalitat que ells causaven inconscientment, i al estar en mig de tot allò no sabia com havia d’actuar ell, no sabia qui era ni que estava fent.
Els temps lliures els passava estirat, pensant, provava de llegir, cosa que sempre li havia agradat, però trobava vulgars les coses que llegia, estúpides les idees escrites, tenia en un record borrós grans ideals, lluita per la justícia, veritable felicitat, records d’una vida amb un objectiu, i en el centre de tot allò, omnipotent, la selva.
Tenia totes les idees gravades en la verdor de la selva, tot sorgia i retornava a la selva, estava obsessionat, la selva...
Un dia, concretament un dissabte, en Dalt va sortir de casa seva, amb la intenció d’anar molt lluny, fugir de tot allò, una mena d’expedició fora de la falsedat, tenia prou diners per estar fora tot el dia, i el dia següent, així que molt segur de si mateix va agafar l’aerodesllissador i se’n va anar direcció sud-est, tot el que va poder, inconscientment del perquè d’aquella direcció. Va passar per molts llocs de la ciutat de Dontam que mai havia vist, però li era prou igual perquè tota la ciutat s’assemblava quasi maquinalment, només li van cridar l’atenció els afores de la ciutat. Va entendre perquè tenia aquella sensació de hipocresia, els afores estaven replets de gent sense casa ni llar, sense menjar, vivien sota les estructures dels trens que portaven a les capitals del país. Aquella gent no tenia aquella cara de falsa felicitat que caracteritzava els dontians, més aviat tenien cara de tristesa sincera, tristesa no sabien de que, ja que no coneixien vida millor que la que tenien, potser era tristesa de quedar-se sense objectiu de viure, sumada a la gana i el fred. Era semblant a la d’en Dalt, almenys moralment, ell se sentia igual de desemparat, però no tenia ni gana ni fred. Es va compadir d’ells alhora que es compadia de si mateix. Però en mig d’aquesta reflexió va veure de reüll, una curiosa via de tren, molt aïllada, sense els aires de grandesa de les altres, i per ella hi passava un tren atrotinat, on només va poder detectar dos passatgers, un tren que evocava altres temps. En Dalt el va seguir, el va seguir molt de temps, fins i tot va menjar en el seu vehicle, el va anar seguint fins a distingir a la llunyania, una mena d’horitzó verd, el va seguir fins a la selva, fins a l’estació demacrada de la ciutat de Zil.
Al veure allò la seva ment es va huracanar, un dolor immens, una tristor infinita, un anhel, tot barrejat en una confusió forçada, la ciutat de Zil es va imposar a la seva ment, amb una presència impressionant, en dalt va vomitar, sofria espasmes, no podia resistir-ho, va caure de l’aerodesllisador, es va donar un fort cop i la seva follia es va apagar.
Bueno com a comentari de l'autor, l'història està bastant confusa, se sap poc que està passant i em sap greu dir que la gran majoria de les preguntes que es fa aquest pobre home no se li arriben a respondre... po bueno "c'est la vie" xDDDD
lunes, 6 de octubre de 2008
la meva novel·la comença aquí
a petició popular, i ja que ni tansols he hagut de creac el blog... penjo aquí la meva novel·la, i que la plagiï el que sigui més ràpid, si algú se us adelanta jo no em faig responsable.
En aquest primer capítol no s'aprofunditza molt en el protagonista, ni es donen gaires detalls de la seva psicologia, el pobre no sap ni on està, així que realment no es posarà a filosofar sobre la metafísica quàntica del moviment aleatori dels electrons en camps magnètics indefinits...
De fet poca gent es fa aquestes preguntes encara que hagi sopat hagi dormit nou hores de son reparadora i no tingui res a fer... però de metafísica no en parlaré em sap greu.
En tot cas no us penseu que està tota la història escrita per un narrador càmera, d'aquests que no donen detalls i que són un tostón xDD
En tot cas aquí està el primer capítol, i ja no em digno a posar-li títol a la novel·la perquè ja sé que passarà als anals de l'història com: La meva noveL·La...
PRIMERA PART
Capítol 1: la ciutat de la selva
En Dalt saltà de l’aerofurgó, mentre un dels policies que no havia caigut inconscient el disparava amb una mena de arma paral·litzant.
Aconseguí però, arribar a terra sense masses problemes. I degut a la frondositat del bosc l’aerofurgó el va perdre de vista i se n’anà.
En Dalt aprofità un petit moment de calma per recuperar l’alé. S’assegué a terra, No sabia molt bé on era, va parar l’oída atentament, sentia els cants d’alguns ocells i el xiuxiueig del vent entre les fulles dels arbres, distingí un zumzeig de fons, prou conegut per ell. Caminà, cap al soroll de cotxes que sentia proper. Pel camí trobà una vella estació de servei molt deteriorada i coberta de vegetació, s’apropà a l’oxidada porta, i l’obrí sense esforç. Estava completament envaïda per les males herbes. Es va aprovisionar de quatre coses que va trobar a la farmaciola, d’un vell abric penjat d’una cadira completament corcada i de set o vuit lems que havia trobat en un calaix del petit despatx central, encara que no tenien massa valor sí que li podien servir per pagar un taxi i comprar-se un entrepà. Al sortir, va fer una descoberta molt més interessant, una aerodesllissadora de bosc bastant vella però que li quedava combustible, cert que no podia circular amb allò per la ciutat però li serviria per arribar-hi. Abans d’anar-se’n li dedicà una llambregada a la vella estació, quedava un quadre bastant connotatiu, la oxidada estructura metàl•lica sent devorada per la selva. Encara que sabia que en aquell moment, la realitat era més aviat inversa.
En Dalt va agafar un aerotaxi atrotinat a les afores, que el va portar a casa seva.
Durant el breu recorregut, en Dalt es parà a pensar un moment, es preguntava que diantre hi feia allà, que havia passat en el negre buit que tenia en la seva memòria entre els seus últims records d’oficinari i la estranya actualitat, Perquè la ciutat era tan diferent de la que coneixia? Arribà a casa seva molt abans que no hagués pogut ni tan sols formular una hipòtesis per a aquelles preguntes.
Saltà del vehicle fins al balcó de casa seva, estranyant-se del alt preu del taxi, l’entrepà hauria d’esperar, per sort tenia alguns estalvis a casa que li servirien.
Mentre els buscava es donà conte del mal estat en que estava casa seva, hi havia plantes per tot arreu i pols molta pols. Al calaix de la seva habitació hi trobà els diners, unes pastilles contra la migranya i… una pistola? Coneixia el model de la pistola però no sabia que hi feia allà, l’agafà igualment i sortí de casa seva. La ciutat se la veia molt més neta i pacífica, molt més ordenada i controlada, amb la gent més somrient que de costum, s’hi respirava una mena de falsa pau.
Es dirigí cap a l’estació de tren, tenia l’idea al cap d’anar a Zil la curiosa ciutat on vivia un vell amic.
L’estació de tren era un edifici impressionant, no pel seu estil arquitectònic o la seva bellesa, sinó pel seu tamany. Era un immens quadrilàter rectangle d’acer brillant. tenia unes vint andanes colossals, amb quatre carrils bidireccionals. D’on venien constantment trens de mercaderies. La ciutat de Dontam exportava quantitats industrials d’un sol producte, la fusta de la selva de Nimrod. I a canvi rebia, de les altres capitals Gàmedes, tots els materials necessaris per la construcció, i el manteniment, d’una immensa societat consumista. En Dalt suposava que la resta de ciutats devien exportar també un sol producte en gran quantitat, i després la seu econòmica gàmeda els devia distribuir.
Mai li havien parlat d’això a l’escola, només feia absurdes matemàtiques, física i química. Era una cosa curiosa, ell adorava la física i la química, però mai havia suportat les matemàtiques.
Esperà l’únic tren, que no anava cap a l’oest, que no anava cap a les altres mega-capitals, sinó a la selva.
Aquella andana estava aïllada, completament separada de la resta, i totalment desproveïda de tota la tecnologia de seguretat i confort que hi havia a les altres. No hi havia absolutament ningú, i el tren no passava cada cinc minuts tal com en presumien els altres, sinó cada sis o set hores. Només hi havia un vagó, que havia d’anar fins a Zil i tornar contínuament. Pujà al moribund tren, i s’apropià de varis seients per estar una mica còmode.
En Jomlic, el seu amic, era diguem-ne filòsof per plaer i traficant d’armes per necessitat, o almenys ho era fa catorze anys, era l’únic recurs que tenia en Dalt, i aquest esperava que li pogués explicar alguna cosa. En el trajecte del tren que durà unes hores, a 140 kilòmetres per hora, es menjà un entrepà mentre donava voltes a la seva situació actual; si que recordava algunes coses del seu passat, més aviat imatges confuses de violència i sang, recordava una antiga sensació de perill que tenia quan de petit es quedava sol a algun lloc. Hauria de descobrir alguna cosa però per ara només sabia que tenia els diners justos per un bitllet de tornada. Pensava, pensava en el seu futur en el seu passat i en el seu present, és cert que tenia un feina a la capital gàmeda però no se’n fiava prou, creia que era més segur d’anar a veure el seu amic, no sabia ben bé perquè. Pensant això va arribar a l’estació. Més que una estació era un forat a la pedra on hi podia entrar el tren i deixar-hi els passatgers, al baixar va experimentar la sensació que sempre li havia donat la ciutat de Zil. Era el contrari de Dontam, la ciutat d’on venia. Era un lloc silenciós no hi havia al carrer ni tansevol criminals, era una ciutat morta amb els fantasmes d’una civilització extingida vivint entre la runa. Va anar pujant l’esquerpa muntanya on es bastia la ciutat. Pujava i pujava, era una muntanya molt alta sovint es preguntava que feia la gent que hi vivia, a que es dedicava, però mai es va atrevir a preguntar-li a en Jom.
Va arribar a casa d’ell, havia estat edificat milers d’anys abans, era un temple de la cultura Nandar. Una mena de semi esfera gegant amb finestretes per tot arreu, hi havia representacions calcàries de deus irreconeixibles a la entrada, que era un forat a terra amb un pont que creuava fins a arribar a la gegantesca construcció del final.
Va passar-hi, i va arribar a la porta transparent del temple, va entrar sense picar i es trobà un paisatge desolat. L’antiga calma que es respirava en aquella immensa sala única que hi havia dins, havia desaparegut. Anteriorment havia estat plena d’estris de recerca científica ara estava completament destruïda.
Hi havia un forat immens a l’altre banda de la sala que deixava veure clarament l’espessor de la jungla i les vies suspeses del tren, que ara tornava al seu lloc d’origen, a través d’aquella gran obertura que semblava originada per una explosió. Sentia els cants llunyans dels ocells i el ressonar de l’aigua de la cascada, sentia sense sentir-lo el silenci de la selva. Va avançar cautelosament, les plantes havien ocupat completament l’antiga vivenda, semblava part de la mateixa selva, hi havia fins i tot un niu d’ocells selvàtics i la munió d’insectes més gran que havia vist en la seva vida. Del sostre queien gotes d’aigua que havien format estalactites calcàries, i al terra hi havia un rierol que fluïa tranquil•lament fins a precipitar-se per la cascada del fons de la sala, hi havia lianes penjant per tot arreu i arbres fruiters, el terra havia deixat de ser calcari, només es veia una espessa capa de matèria orgànica mesclada formant un parterre tropical, aquell temple havia estat reclamat per la selva que el va veure néixer.
En Dalt va seure en una butaca arbòria que hi havia allà i reflexionà en que faria a continuació, estava clar que fos el que fos aquella destroça havia estat feta fa molt de temps. Es va fixar també, al mirar per la finestra que el paisatge de dins es reproduïa una mica també dins la pròpia ciutat, va reconèixer que era cert que a Zil mai hi havia gaire activitat però allò era exagerat. Al carrer no hi havia realment ningú i era ple migdia, era excessiu. L’antic amfiteatre de sacrificis que hi havia a les altures de la ciutat, i que servia de mercat a la pobre gent que allí vivia estava buit, quan en teoria els dies d’estiu com aquest eren el seu punt àlgid d’activitat. Va sortir de la casa i es va posar a inspeccionar les cases del voltant, després d’entrar a unes quantes va realitzar que tota aquella gent s’havia, literalment, volatilitzat del seu únic lloc de residència.
To be continued ( or not )
no sé quina periodicitat de publicació hauria de fer XDDD
mira simplement quan uns quants us ho hagueu llegit i em digueu k posi el següent...
PAM!
el següent
En aquest primer capítol no s'aprofunditza molt en el protagonista, ni es donen gaires detalls de la seva psicologia, el pobre no sap ni on està, així que realment no es posarà a filosofar sobre la metafísica quàntica del moviment aleatori dels electrons en camps magnètics indefinits...
De fet poca gent es fa aquestes preguntes encara que hagi sopat hagi dormit nou hores de son reparadora i no tingui res a fer... però de metafísica no en parlaré em sap greu.
En tot cas no us penseu que està tota la història escrita per un narrador càmera, d'aquests que no donen detalls i que són un tostón xDD
En tot cas aquí està el primer capítol, i ja no em digno a posar-li títol a la novel·la perquè ja sé que passarà als anals de l'història com: La meva noveL·La...
PRIMERA PART
Capítol 1: la ciutat de la selva
En Dalt saltà de l’aerofurgó, mentre un dels policies que no havia caigut inconscient el disparava amb una mena de arma paral·litzant.
Aconseguí però, arribar a terra sense masses problemes. I degut a la frondositat del bosc l’aerofurgó el va perdre de vista i se n’anà.
En Dalt aprofità un petit moment de calma per recuperar l’alé. S’assegué a terra, No sabia molt bé on era, va parar l’oída atentament, sentia els cants d’alguns ocells i el xiuxiueig del vent entre les fulles dels arbres, distingí un zumzeig de fons, prou conegut per ell. Caminà, cap al soroll de cotxes que sentia proper. Pel camí trobà una vella estació de servei molt deteriorada i coberta de vegetació, s’apropà a l’oxidada porta, i l’obrí sense esforç. Estava completament envaïda per les males herbes. Es va aprovisionar de quatre coses que va trobar a la farmaciola, d’un vell abric penjat d’una cadira completament corcada i de set o vuit lems que havia trobat en un calaix del petit despatx central, encara que no tenien massa valor sí que li podien servir per pagar un taxi i comprar-se un entrepà. Al sortir, va fer una descoberta molt més interessant, una aerodesllissadora de bosc bastant vella però que li quedava combustible, cert que no podia circular amb allò per la ciutat però li serviria per arribar-hi. Abans d’anar-se’n li dedicà una llambregada a la vella estació, quedava un quadre bastant connotatiu, la oxidada estructura metàl•lica sent devorada per la selva. Encara que sabia que en aquell moment, la realitat era més aviat inversa.
En Dalt va agafar un aerotaxi atrotinat a les afores, que el va portar a casa seva.
Durant el breu recorregut, en Dalt es parà a pensar un moment, es preguntava que diantre hi feia allà, que havia passat en el negre buit que tenia en la seva memòria entre els seus últims records d’oficinari i la estranya actualitat, Perquè la ciutat era tan diferent de la que coneixia? Arribà a casa seva molt abans que no hagués pogut ni tan sols formular una hipòtesis per a aquelles preguntes.
Saltà del vehicle fins al balcó de casa seva, estranyant-se del alt preu del taxi, l’entrepà hauria d’esperar, per sort tenia alguns estalvis a casa que li servirien.
Mentre els buscava es donà conte del mal estat en que estava casa seva, hi havia plantes per tot arreu i pols molta pols. Al calaix de la seva habitació hi trobà els diners, unes pastilles contra la migranya i… una pistola? Coneixia el model de la pistola però no sabia que hi feia allà, l’agafà igualment i sortí de casa seva. La ciutat se la veia molt més neta i pacífica, molt més ordenada i controlada, amb la gent més somrient que de costum, s’hi respirava una mena de falsa pau.
Es dirigí cap a l’estació de tren, tenia l’idea al cap d’anar a Zil la curiosa ciutat on vivia un vell amic.
L’estació de tren era un edifici impressionant, no pel seu estil arquitectònic o la seva bellesa, sinó pel seu tamany. Era un immens quadrilàter rectangle d’acer brillant. tenia unes vint andanes colossals, amb quatre carrils bidireccionals. D’on venien constantment trens de mercaderies. La ciutat de Dontam exportava quantitats industrials d’un sol producte, la fusta de la selva de Nimrod. I a canvi rebia, de les altres capitals Gàmedes, tots els materials necessaris per la construcció, i el manteniment, d’una immensa societat consumista. En Dalt suposava que la resta de ciutats devien exportar també un sol producte en gran quantitat, i després la seu econòmica gàmeda els devia distribuir.
Mai li havien parlat d’això a l’escola, només feia absurdes matemàtiques, física i química. Era una cosa curiosa, ell adorava la física i la química, però mai havia suportat les matemàtiques.
Esperà l’únic tren, que no anava cap a l’oest, que no anava cap a les altres mega-capitals, sinó a la selva.
Aquella andana estava aïllada, completament separada de la resta, i totalment desproveïda de tota la tecnologia de seguretat i confort que hi havia a les altres. No hi havia absolutament ningú, i el tren no passava cada cinc minuts tal com en presumien els altres, sinó cada sis o set hores. Només hi havia un vagó, que havia d’anar fins a Zil i tornar contínuament. Pujà al moribund tren, i s’apropià de varis seients per estar una mica còmode.
En Jomlic, el seu amic, era diguem-ne filòsof per plaer i traficant d’armes per necessitat, o almenys ho era fa catorze anys, era l’únic recurs que tenia en Dalt, i aquest esperava que li pogués explicar alguna cosa. En el trajecte del tren que durà unes hores, a 140 kilòmetres per hora, es menjà un entrepà mentre donava voltes a la seva situació actual; si que recordava algunes coses del seu passat, més aviat imatges confuses de violència i sang, recordava una antiga sensació de perill que tenia quan de petit es quedava sol a algun lloc. Hauria de descobrir alguna cosa però per ara només sabia que tenia els diners justos per un bitllet de tornada. Pensava, pensava en el seu futur en el seu passat i en el seu present, és cert que tenia un feina a la capital gàmeda però no se’n fiava prou, creia que era més segur d’anar a veure el seu amic, no sabia ben bé perquè. Pensant això va arribar a l’estació. Més que una estació era un forat a la pedra on hi podia entrar el tren i deixar-hi els passatgers, al baixar va experimentar la sensació que sempre li havia donat la ciutat de Zil. Era el contrari de Dontam, la ciutat d’on venia. Era un lloc silenciós no hi havia al carrer ni tansevol criminals, era una ciutat morta amb els fantasmes d’una civilització extingida vivint entre la runa. Va anar pujant l’esquerpa muntanya on es bastia la ciutat. Pujava i pujava, era una muntanya molt alta sovint es preguntava que feia la gent que hi vivia, a que es dedicava, però mai es va atrevir a preguntar-li a en Jom.
Va arribar a casa d’ell, havia estat edificat milers d’anys abans, era un temple de la cultura Nandar. Una mena de semi esfera gegant amb finestretes per tot arreu, hi havia representacions calcàries de deus irreconeixibles a la entrada, que era un forat a terra amb un pont que creuava fins a arribar a la gegantesca construcció del final.
Va passar-hi, i va arribar a la porta transparent del temple, va entrar sense picar i es trobà un paisatge desolat. L’antiga calma que es respirava en aquella immensa sala única que hi havia dins, havia desaparegut. Anteriorment havia estat plena d’estris de recerca científica ara estava completament destruïda.
Hi havia un forat immens a l’altre banda de la sala que deixava veure clarament l’espessor de la jungla i les vies suspeses del tren, que ara tornava al seu lloc d’origen, a través d’aquella gran obertura que semblava originada per una explosió. Sentia els cants llunyans dels ocells i el ressonar de l’aigua de la cascada, sentia sense sentir-lo el silenci de la selva. Va avançar cautelosament, les plantes havien ocupat completament l’antiga vivenda, semblava part de la mateixa selva, hi havia fins i tot un niu d’ocells selvàtics i la munió d’insectes més gran que havia vist en la seva vida. Del sostre queien gotes d’aigua que havien format estalactites calcàries, i al terra hi havia un rierol que fluïa tranquil•lament fins a precipitar-se per la cascada del fons de la sala, hi havia lianes penjant per tot arreu i arbres fruiters, el terra havia deixat de ser calcari, només es veia una espessa capa de matèria orgànica mesclada formant un parterre tropical, aquell temple havia estat reclamat per la selva que el va veure néixer.
En Dalt va seure en una butaca arbòria que hi havia allà i reflexionà en que faria a continuació, estava clar que fos el que fos aquella destroça havia estat feta fa molt de temps. Es va fixar també, al mirar per la finestra que el paisatge de dins es reproduïa una mica també dins la pròpia ciutat, va reconèixer que era cert que a Zil mai hi havia gaire activitat però allò era exagerat. Al carrer no hi havia realment ningú i era ple migdia, era excessiu. L’antic amfiteatre de sacrificis que hi havia a les altures de la ciutat, i que servia de mercat a la pobre gent que allí vivia estava buit, quan en teoria els dies d’estiu com aquest eren el seu punt àlgid d’activitat. Va sortir de la casa i es va posar a inspeccionar les cases del voltant, després d’entrar a unes quantes va realitzar que tota aquella gent s’havia, literalment, volatilitzat del seu únic lloc de residència.
To be continued ( or not )
no sé quina periodicitat de publicació hauria de fer XDDD
mira simplement quan uns quants us ho hagueu llegit i em digueu k posi el següent...
PAM!
el següent
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
